Aquesta setmana sabíem (i celebràvem) que el Tribunal Suprem d’Israel derogués la llei ordida per Benjamin Netanyahu amb la intenció de controlar el poder judicial del seu país. Al seu torn, hem seguit astorats el vodevil de les picabaralles de Donald Trump amb els alts tribunals de nombrosos estats dels EUA, unes causes pendents que l’aspirant a tornar a la Casa Blanca utilitza molt hàbilment per situar-se com el centre d’una hipotètica caça de bruixes tramada pels jutges progres de can ianqui (amb molta habilitat per emmerdar el joc de la política, Trump ha aconseguit accelerar la regulació dels caucus a estats com Nevada per aconseguir la nominació republicana, prèviament a qualsevol sentència en les seves desenes de casos per resoldre). Els aliats polítics més sòlids del planeta, en definitiva, viuen una època difícil de conciliar amb els ideals de Montesquieu.
El transvasament (i la lluita) de competències entre els poders judicial i executiu tenen una primera víctima col·lateral. A les democràcies d’Occident, el poder legislatiu subsisteix com una rèmora idealitzada del passat; feu un exercici ben simple i fixeu-vos com, en el camp periodístic, l’actualitat parlamentària resulta pràcticament inexistent (es parla dels vots necessaris per aprovar tal o tal altra llei, cert; però del poder d’una cambra per deliberar o esmenar l’acció d’un executiu ja no en xerra ni el tato). En el cas d’Israel i dels Estats Units, la cosa no és cap sorpresa; a manca d’una constitució estricta, el Suprem d’Israel sempre ha fet el possible per obrar de contrapès als governs més radicalitzats del país. Al seu torn, la politització de la justícia als EUA forma part d’un pla ancestral republicà per decantar els membres i la doctrina del Suprem vers posicions fonamentalistes.
Aquesta follia entre polítics i jutges té pinta d’acabar desastrosament per a la majoria de democràcies del món
Com qualsevol fenomen global, aquesta tensió politicojudicial ens toca ben de prop. A Catalunya, comença quan Rajoy aboca la gestió del procés als magistrats i entrega la resolució política del conflicte català al jutge Marchena (mentre buida la Generalitat de poder a través del 155, aconseguint la submissió total dels nostres actuals líders polítics). Quan els jutges tenen la testosterona pels aires i se senten portaveus de la unitat d’Espanya, Sánchez els declara la guerra amb els indults i l’amnistia; posats a acostar-se al paradís de l’autocràcia, i com hem vist fa ben pocs dies amb el seu darrer decret llei, el socialista també s’ha especialitzat a saltar-se la via de la cosa parlamentària a còpia d'esdevenir el president que més ha utilitzat les normes directament emanades de l’executiu (els decrets han d’aprovar-se al Parlament, però acostumen a ser batibulls pensats perquè costin d’esmenar).
Polítics contra jutges. Jutges contra polítics. Aquest serà l’eix central de la lluita pel poder que veurem a la majoria de democràcies (o pseudoestats liberals) durant la dècada vinent, i és una pugna que pot tenir efectes gens menors com el possible cessament d’hostilitats a Gaza o el retorn de Donald Trump al despatx polític més determinant del món. A Espanya, com passa sempre, tot adquireix un to un pèl més barroc. Cal recordar-ho de nou: quan, a través del ministre Bolaños i fent gala del seu maquiavel·lisme més afilat, Pedro Sánchez ofereix la possibilitat que els tribunals espanyols puguin apel·lar al TJUE per qüestions prejudicials, lluny d’oferir als mateixos jutges el segell de garantia europeu, l’únic que pretén és humiliar les togues de nou, restant-los autoritat i sobirania. Si els magistrats, en definitiva, volen dinamitar l’amnistia cas a cas, hauran de currar-s’ho de valent.
El desgast del poder legislatiu (la cosa també toca a Catalunya: si sabeu d’alguna cosa important que hagi passat al Parlament d’ençà del 2017, xiuleu!) i aquesta follia entre polítics i jutges té pinta d’acabar desastrosament per a la majoria de democràcies del món. La guerra no farà més que radicalitzar les posicions de qui vol un executiu cada vegada més autocràtic i ens abocarà a un poder judicial que tendirà necessàriament a l’arbitrarietat. De moment, i no duem ni una setmana d’any, el 2024 pinta bastant magre, en termes de separació de poders.