Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un polític és algú pertanyent a la política, entesa com la ciència i art de governar. Segons el mateix DIEC, un activista és algú pertanyent a l’activisme o un militant actiu d’un partit polític. Segons el Consell d’Europa, un activista és algú que està actiu en una campanya a favor del canvi, normalment en qüestions polítiques i socials. Segons això, un activista està a prop de la política, però un polític professional està més lluny de l’activisme. Tot i que és cert que tant els uns com els altres poden tenir els mateixos objectius i que un activista fa política i un polític pot ser també activista. Les fronteres són, moltes vegades, difuses. Però, de manera habitual hem diferenciat entre activistes i polítics. La història ens ha dit que Martin Luther King o Malcolm X eren uns activistes. I que JFK era polític. Però no està tant clar que l’activista Mahatma Gandhi no fos també polític o que el polític Gandhi no fos també activista.

De la mateixa manera, a Jordi Cuixart i a Jordi Sànchez els hem posat a la banda dels activistes, fins que Sànchez va entrar a Junts. I a Carles Puigdemont i a Oriol Junqueras els hem posat al costat de la ratlla dels polítics. Ara bé, un dels fenòmens dels anys del procés, ha sigut que els polítics també han fet d’activistes i els activistes de polítics. Carme Forcadell va exigir eleccions des de l’ANC i va acabar a unes llistes i presidint el Parlament. Però, al marge dels exemples concrets, està clar que els polítics independentistes es van convertir en activistes durant molts anys, en part perquè electoralment tampoc els anava malament fer veure que eren un més entre els milers de ciutadans que ocupaven els carrers i tenien una dèria mai vista per la política, fins al punt que cadascú era un petit polític. Era un totum revolutum amb un mateix objectiu. Un mateix objectiu compartit, com s’ha vist, fins a l’1 d’octubre del 2017. Després, és cert, la trama política i la trama civil, que va tenir el punt culminant en les urnes de l’1-0, es van anar separant encara que alguns polítics s’hi resistissin i s’hi resisteixin.

I va ser la part política, ja ni tan sols el conegut com a Estat Major, sinó la política oficial, el Govern, els partits, els que van decidir com continuava tot allò. I tampoc ho van decidir de manera unitària. Com tampoc era unitari el que pensava que s’havia de fer això que n’hem dit la gent. Potser no es pot dir que el procés o el final del procés s’hagi decidit des de dalt en contra dels de baix. Però com que tocava seguir-lo des de dalt, prendre les decisions, els de dalt van decidir coses que alguns de baix no volien. I se senten traïts. Traïts perquè no es va aplicar el resultat del referèndum. Traïts perquè no es va instar a una mobilització permanent. Cadascú sabrà. Per exemple, hi haurà qui dirà que Tsunami és un pas més per controlar el procés des de dalt i que no se n’anés de mare. Potser sí. Perquè Urquinaona és un trencament entre els de dalt i els de baix, si és que és adequat descriure-ho així.

Sigui com sigui, el que ha passat i es veu amb la discussió d’aquests dies, és que s’ha tornat a la situació prèvia al 2012. És a dir, que els activistes —i els ciutadans— fan d’activistes —i de ciutadans— i els polítics fan de polítics. Això és bo o dolent? Depèn. És el normal. Es pot repetir? Es pot repetir. Ara, francament, sembla difícil que hi torni a haver mai la mateixa conjuntura. I potser sí que seria desitjable, en un país normal, que els polítics facin la seva feina i els activistes la seva. Voldria dir que des de les institucions —compte, també, des de l’Estat central—, no t’obliguen a inventar-te una revolució ciutadana per poder fer una cosa tan senzilla com poder votar.