A la política municipal, com a l’Església, hi falten vocacions. Aquest cap de setmana ho he pogut constatar en els reportatges oferts per diversos mitjans. Les eleccions municipals se celebraran a finals d’aquest mes i sembla que gairebé tots els partits polítics han tingut dificultats per confeccionar les llistes dels 947 municipis de Catalunya. No sé exactament per què l’Església pateix aquesta manca de vocacions, si bé em puc imaginar que la laïcització de la societat, que no combina gens bé amb una Església catòlica rígida, masclista i envellida, deu influir-hi. A la política passa una mica el mateix. La majoria dels dirigents d’aquest país, siguin de dreta o bé d’esquerra, es declaren catòlics. Ho fan amb més o menys intensitat. No els poso noms perquè no cal i no em pertoca revelar les creences dels altres. En tot cas els dic que servidor, quan ha vorejat la política, ha notat el pes de la religiositat en la manera de fer de molts polítics.

La fe pot ser una virtut en la vida espiritual, però en política normalment aboca a l’autoritarisme, a la manca de diàleg franc i a l’engany permanent. Però malgrat la proliferació de catòlics al capdavant dels partits, la democràcia cristiana a Catalunya no ha quallat mai. Sempre ha estat una minoria. A les eleccions del 15-J de 1977, la UDC d’Anton Cañellas i Miquel Coll i Alentorn va optar per presentar-se sola, en coalició amb el Centre Català dels Güell de Sentmenat, Molins, Ferrer Salat i companyia, en una candidatura anomenada Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya (UC-DCC). Malgrat els pronòstics favorables, el fracàs va ser total. Només van aconseguir dos diputats. La deriva cap a la desintegració estava servida i, al final, Cañellas se’n va anar cap a la UCD de Suárez i els que es van quedar amb les sigles, Coll i Alentorn, arribarien a un acord amb CDC per crear CiU, que no va ser mai un partit democratacristià. A Catalunya no hi ha partits confessionals. Ni tan sols l’extrema dreta —en les dues versions: catalana i espanyola— ho és.

La metàfora de la fe i el fracàs de la democràcia cristiana no ens hauria de fer perdre de vista que la política catalana està dominada pel temor de Déu, reencarnat en el líder del partit, a qui tothom tem, perquè fa i desfà al seu gust. Durant els primers anys de l’autonomia, els lideratges eren forts i els caps de llista municipals, per petit que fos el poble, es decidien a la seu del partit a Barcelona. En algun cas, era directament el “líder suprem” el que, com si fos Mao Zedong, decidia qui era el candidat. Ara que els lideratges són menys potents, perquè no tenen el reconeixement transversal que tenien abans ni estan impregnats de la divinització autoritària, ja no està tan clar que el secretari general d’un partit pugui fer el que vulgui. A més, el desprestigi de la política és tan gran, que fins i tot es nota en aquesta manca de vocacions que tothom destaca. Tant és així, que es dona la paradoxa que sis de cada deu diputats al Parlament es presenten a les eleccions municipals aquest 2023, tal com indicava Pedro Ruiz en un reportatge publicat en aquest diari dissabte passat. Com si fóssim a França, el país més centralista d’Europa, els diputats catalans pretenen duplicar el càrrec amb l’excusa que així poden donar millor servei als ciutadans. Esquerra Republicana és el partit que encapçala el “rànquing” de diputats que són candidats a les municipals (23 de 33), seguits del PSC (20 de 33), Junts (19 de 32), Vox (9 de 10), la CUP (6 de 9), Ciutadans (5 de 6) i els comuns (4 de 8).

S’ha perdut la confiança, i per això manquen vocacions, però la solució no és donar la culpa als que fan un pas enrere per fàstic o per avorriment. El desastre és culpa dels que no marxen de l’escena pública ni amb lleixiu. 

I no tan sols són diputats al Parlament els que es presenten en massa a les eleccions municipals. Dels quaranta-vuit diputats que representen Catalunya al Congrés, vint-i-tres són candidats —sis dels quals es presenten com a número u de les seves respectives candidatures—. En el cas de la cambra alta, la proporció és major: dotze dels vint-i-quatre senadors catalans són candidats. Aquestes dades demostren dues coses. La primera, que és la més preocupant, que els partits estan dominats per una casta que viu de la política fins i tot entre els partidaris del 15-M, el moviment “anticasta” per excel·lència. La segona, que em sembla evident, és que els partits no troben gent que vulgui participar en política. Xavier Trias es vanta d’haver confeccionat una llista farcida d’exconsellers, com si això fos una garantia de bon govern. Els polítics recautxutats, que passen de la política autonòmica a la municipal perquè han perdut la cadira, no són garantia de res. Llevat de l’exconseller funcionari, la majoria d’aquests polítics no sabrien on anar a treballar.

No faig demagògia. En aquest país no hi ha candidatures municipals realment independents i ciutadanes. Al final, per qüestions pràctiques i de representació supramunicipal, s’aixopluguen sota el mantell d’un partit o d’un altre. És una mica el mateix que passa amb els comitès d’empresa. La representació sindical independent no acaba d’existir. El domini aclaparador dels partits provoca que, de vegades, i segons la grandària del poble, les sigles condicionin una candidatura. Al món local els partits competeixen aferrissadament, sobretot com més pròxims són políticament entre ells. La rivalitat entre Junts i Esquerra els ha portat a captar candidats l'un de l'altre. Ho explicava Xavi Tedó en un altre reportatge en parlar dels batlles de Campelles, Golmés, Montblanc i de tres pobles de la Cerdanya (Prats i Sansor, Fontanals i Llívia) que ara es presenten amb el partit rival. Les raons poden ser locals o no. És evident que l’emblemàtic alcalde de Montblanc, Josep Andreu, ha deixat Esquerra per incorporar-se a Junts per efectes del procés. Suposo que aquest també deu ser cas, per bé que en un sentit invers, de Janina Juli, una convergent de tota la vida, com Carles Campuzano, que ha canviat de bàndol. Tots dos es presenten, per no sortir, a les llistes d’ERC: a Pineda de Mar i a Barcelona, respectivament. Són persones joves que desprenen una gran fetor de florit. I és que la manca de vocacions que es detecta entre els possibles candidats a les eleccions municipals també té a veure amb la mala digestió que els polítics “professionals” han provocat entre la gent que va fer-los confiança durant una dècada.

Els polítics han aconseguit desprestigiar la política, com els grans errors de càlcul de Calatrava han desprestigiat els enginyers i l’arquitectura. A més, la falta d’institucionalitat, fomentada pels mateixos polítics, fa que “dedicar-se” a la política, encara que sigui amb la voluntat de servei que demostren molts candidats, no engresqui. Els polítics han creat un clima social, sovint amanit de corrupció, que allunya la gent més bona i preparada de la política. Ells volen atribuir el fenomen a l’expansió del populisme i de l’extrema dreta, com defensaven en un tercer reportatge els responsables municipals dels partits tradicionals. És una excusa de mal pagador. Totalment falsa. La política fomenta la mentida i en una societat com l’actual, en què tothom pot dir la seva a través de les xarxes socials, és difícil enganyar. Els primers a alimentar la misèria humana, els insults, i la traïdoria són els polítics. S’ha perdut la confiança, i per això manquen vocacions, però la solució no és donar la culpa als que fan un pas enrere per fàstic o per avorriment. El desastre és culpa dels que no marxen de l’escena pública ni amb lleixiu.