'Polaco el que no bote'

L’empremta de Karol Wojtyla, arquebisbe de Cracòvia del 1964 al 1978, encara és present a moltes esglésies de l’antiga capital de Polònia. Ja convertit en el papa Joan Pau II, el seu poder es va estendre per tot el país, i és a Varsòvia, la capital, on el poder quasi sobrenatural del pontífex es palpa a tots els racons d’una ciutat amb més esglésies per ciutadà de les que recordo a qualsevol ciutat, amb perdó dels vigatans. I, casualitats de la vida, mentre parlo d’aquest papa ja beatificat per no sé quin carai de miracle —potser el d’haver esdevingut el millor agent secret del neoliberalisme— anuncien per la ràdio la mort del papa Francesc, i penso en J.D. Vance, el vicepresident dels EUA, un home convertit al catolicisme l’any 2019, més papista que el Papa i més fervorós que Torquemada, i una de les últimes persones amb les quals el Pontífex difunt es va entrevistar. Expliquen que poc després de la trobada, el papa Francesc estava pàl·lid com la pàgina d’un llibre encara per escriure, torbat pel discurs ultra d’un fanàtic que entén la caritat cristiana com un Judici Final, amb Donald Trump convertit en Déu Nostre Senyor. No devia ser fàcil per al papa Francesc trobar-se cara a cara amb un nou àngel caigut, que s'afegeix al postapocalíptic dream team liderat per Llucifer, Semyazza, Azazel, Gadreel, Mefistòfil, Belial o Grigori. L’autòpsia ha dictaminat que el papa Francesc ha mort d’un ictus, i és que l’alè de J.D. Vance pot aturar el flux sanguini de qualsevol mortal, encara que no tingui números per ser beatificat, previ pas a la santificació. Ara veurem si el pròxim Pontífex és del gust dels poders econòmics i polítics que, a diferència del 1979, estan identificant els nous enemics d’Occident per apuntar-hi els míssils. El nou Papa podria tenir la potència d’una ogiva nuclear.

Pels polonesos, cap Papa no ha posseït el carisma de Joan Pau II, i cap Papa no aconseguirà rebaixar l’impromptu d’un papat que els va deslliurar del comunisme i els va donar consciència de poble elegit per Déu. Aquests dies Sants, les esglésies catòliques de Polònia són plenes de fidels desitjosos de confessió i les fileres ocupen l’espai que en altres circumstàncies ocuparien tipus com jo, amb confessions encara per vomitar, però sense un purgatori per passar les penitències abans d’entrar en un dels set cels de Jaume Sisa.

Els polonesos són molt més antipàtics que nosaltres, els “polacos”, però almenys tenen les regnes d’un país per poder cagar-se en tot, fins i tot en els impostors

Els polonesos són molt antipàtics i, encara que tenen fama de treballadors, posseeixen el do de la lentitud i impregnen la seva gestualitat d’un ritme cansat, propi d’un país castigat per les calors incendiàries. I estudiant-los, mentre espero que em serveixin un cafè preparat per tres persones descoordinades, em pregunto el perquè als catalans se’ns diu “polacos” a la resta d’Espanya. “Potser per la fama d’antipàtics i garrepes”, em dic, “o potser pel fet de viure en un territori on, com a Polònia, s’hi han pixat els Sefarad de torn”, em repeteixo mentre comprovo —un cop me’l porto als llavis— que el cafè és fred i que l’escuma que preparava la tercera persona en discòrdia ja té el color desmaiat de la lleterada d’un home amb problemes de pròstata. Els Sefarads, per als polonesos, són els alemanys i els russos, i encara que barbaritats com les del gueto de Varsòvia i la matança perpetrada al bosc de Katyn no semblin comparables, alguns episodis viscuts a Catalunya després del 1939 són esfereïdors.

Resulta, encara que tampoc no es pot asseverar científicament, que l’origen del sobrenom “polaco” es remunta a una època en què els catalans que parlaven en català encara no conformaven una reserva índia a la mateixa Catalunya. I quan aquests catalanoparlants coincidien a les casernes, acabada la Guerra Civil, els estaments militars i alguns elements de la tropa ens varen començar a anomenar “polacos”, incapaços d’entendre una llengua estranya i perillosa per a la unitat de la pàtria. Un article publicat en aquest diari el 16 de setembre del 2023 ho explica perfectament: si per als alemanys no hi havia pitjor persona que un “pollacken”, per un espanyol no hi havia ésser més menyspreable que un català. I després del viatge per Polònia, l’única cosa que uneix els polonesos als “polacos” és el menyspreu racista i excloent que tenen vers nosaltres els nostres veïns.

La primera vegada que em varen dir “polaco” va ser a Londres. Era jove, vaig fer amistat amb un grup d’exmilitants de Fuerza Joven —llavors, ja votants d’AP— i em va fer gràcia, a mi, que estava com les maraques de Machín, i la vida em demanava conèixer exemplars d’aquell tarannà moral. Amb els dies, vaig passar a ser “el polaco loco”, a causa de les meves excentricitats. Però ja a la mili, el terme em va començar a molestar per la mala bava amb què l’escopien els militars, sobretot els xusqueros, i —passats els anys— no només vaig assumir la meva condició, sinó que un cop vaig viure a Madrid, em vaig congratular de ser un “polaco de mierda”, un “puto polaco” i no saltar per fer-me perdonar quan, des dels camps de futbol, cridaven “es polaco el que no bote”.

És cert. Els catalans tenim fama d’antipàtics, però comparats amb els polonesos, som d’una empatia primaveral. Però que no pateixin els ciutadans de Sefarad. Els “polacos” som un poble predestinat a la capitulació, ara que gaudim de la Generalitat de tots els catalans i que arrenca la Diada de Sant Jordi, la de tots els catalans, amb un diàleg institucional entre el Molt Honorable Salvador Illa, el president de tots els catalans, i l’acadèmic Javier Cercas, escriptor caracteritzat per la seva capacitat de concòrdia. És cert. Els polonesos són molt més antipàtics que nosaltres, els “polacos”, però almenys tenen les regnes d’un país per poder cagar-se en tot, fins i tot en els impostors.