Que el monumental escàndol destapat al voltant de l’actuació de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) l’hagi de resoldre la consellera de la qual depèn, la de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, que resulta que viu a cavall de Barcelona i Madrid no sembla, d’entrada, la millor garantia per afrontar un problema d’aquesta envergadura. Cadascú se sap la seva vida privada, però políticament és impresentable i inadmissible que un conseller de la Generalitat no trepitgi les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, el terreny en què exerceix les seves competències. Compartir presència entre la capital catalana i la capital espanyola representa, en un cas així, la manera perfecta de devaluar el càrrec. Potser és per això que la titular de Drets Socials i Inclusió ha trigat a reaccionar i, quan ho ha fet, ha mostrat massa dubtes i vacil·lacions i ha tingut, en paraules amables, un perfil públic baix sobre la qüestió, que traduït vol dir que estava bastant desorientada.

I és que el cas de la menor violada mentre era sota la guàrdia i custòdia de la DGAIA és només la punta de l’iceberg, no tan sols d’una xarxa de pederàstia, sinó, i sobretot, d’un seguit d’irregularitats comeses per la institució des de fa anys. L’assumpte de la nena víctima d’agressions sexuals reiterades es va destapar, de fet, el 2021, però pel que sembla la consellera no se n’ha assabentat fins fa quatre dies. El 2024, la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, reclamava a l’entitat que vetllés per evitar les fugides de menors dels centres on eren reclosos perquè era un “factor de risc” que patissin violència sexual, però la demanda va caure en sac foradat. El mateix 2024 la Sindicatura de Comptes va alertar el Parlament, en un informe sobre l’actuació de la DGAIA entre el 2016 i el 2020, de “disfuncions en contractes” que “podrien ser perseguides per via administrativa i judicial”, però tampoc cap formació política no va reaccionar davant la denúncia. I l’Oficina Antifrau ha obert recentment un procediment d’investigació de la institució per presumptes irregularitats en el pagament, a través d’entitats col·laboradores, d’ajudes a menors extutelats als quals no corresponia ja cap mena de suport perquè o bé tenien feina o bé vivien fora de Catalunya, i ho ha fet gràcies a la denúncia d’un testimoni protegit realitzada a través d’Octuvre.cat. Una pràctica que hauria permès que alguns privats es lucressin amb diners públics.

Davant la magnitud de tot plegat, finalment hi ha hagut reacció política. D’una banda, el Govern s’ha mogut amb l’anunci de “mesures correctives” que ha fet Mònica Martínez Bravo un cop es conegui el resultat de “l’auditoria exhaustiva” que ha encarregat i amb el compromís del mateix president de la Generalitat, Salvador Illa, d’arribar “fins al final” en la investigació i de dur a terme una “transformació profunda” de l’entitat, però fent-la “mirant més endavant que enrere i més al futur que al passat”. De l’altra, al Parlament es posarà en marxa una comissió d’investigació, pactada entre PSC, ERC i Comuns, sobre l’activitat de l’organisme entre el 2011 i el 2025, i que JxCat també vol. Per què, però, a partir del 2011? Perquè en política no hi ha res que prescrigui. N’estan segurs que abans no hi ha res a mirar? Ni tan sols quan, tenint al seu càrrec les adopcions, cap a finals dels anys noranta del segle passat va externalitzar part del procés de les internacionals i el va posar en mans del que s’anomenava Entitat Col·laboradora d’Adopció Internacional (ECAI), en una mesura que en aquell moment no va estar exempta de polèmica? Si efectivament n’estan segurs del tot, res a dir, endavant amb un escrutini que és molt més complex que el cas de violació i agressió sexual que ha servit per destapar la caixa dels trons.

Cal netejar a fons tot allò del passat que no ha funcionat

La pregunta no és, en tot cas, quin resultat donarà aquesta investigació. Ja se sap que, en política, crear una comissió és la manera de no resoldre el problema i d’eternitzar-lo i, per tant, des d’aquest punt de vista no és cap bon auguri. Però benvingut sigui que per fi es faci alguna cosa. La pregunta és com és que fins ara cap de les forces polítiques no havia mogut ni un dit per aclarir què passava, si les anomalies fa tant temps que duraven? És que ningú no sabia realment què succeïa? O és que potser tothom sabia massa bé de què anava la cosa i, l’un per l’altre, tots callaven? La pregunta és com és que fins ara no s’havia fet res? Del 2011 ençà de la DGAIA n’han estat responsables consellers de colors polítics diferents: tres de JxCat —o dels predecessors CiU i PDeCAT—, Josep Lluís Cleries (2010-2012), Neus Munté (2012-2016) i Violant Cervera (2021-2022), tres més d’ERC, Dolors Bassa (2016-2017), Chakir El Homrani (2018-2021) i, encara que en qualitat d’independent, Carles Campuzano (2022-2024), i un del PSC, l’actual, Mònica Martínez Bravo, des del 2024. I si es tirés més enrere CiU i PSC es repartirien el pastís des que la Direcció General d’Atenció a la Infància a seques es va crear el 1988 en temps de Jordi Pujol i d’Antoni Comas com a conseller de Benestar Social.

Vist així, i atès el període a què es limitarà la comissió d’investigació al Parlament, JxCat i ERC sembla que haurien de ser els que haguessin de donar més explicacions. Si més no, fa l’efecte que podria haver estat sota el seu mandat que s’haguessin pogut produir algunes de les conductes poc honorables de què ara tothom s’exclama. De fet, alguns partits, com és el cas del de Carles Puigdemont, han parlat obertament de la suposada existència d’anomalies greus en l’àmbit de la contractació pública i de les subvencions, d’irregularitats econòmiques i de negligències en l’atenció als menors, que ves a saber si acabaran requerint l’actuació de la justícia en tractar-se en alguns d’ells de presumptes casos de malversació de cabals públics. I podria ser que fossin aquests mateixos partits els que haguessin de retre comptes del que denuncien. El PSC, en canvi, poca cosa hi tindria a dir, en la mesura que el seu control de la DGAIA es limita a l’etapa encetada fa un any per la consellera de Drets Socials i Inclusió, tot i que la seva actuació en aquest curt espai de temps no deixa de ser sorprenent, en destituir no fa gaire, just en esclatar l’escàndol, la directora general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència que ella mateixa havia nomenat l’agost del 2024. Una conducta, com a mínim, erràtica.

A partir d’aquí és imprescindible fer net de dalt a baix i caldrà fer-ho, encara que Salvador Illa pensi i digui el contrari, mirant enrere tant com faci falta. El dany que se li ha causat a un organisme de tanta importància com ho és la DGAIA —responsable d’atendre tant els menors autòctons que ho requereixen com els migrants no acompanyats que arriben a Catalunya— és tan gran i, en realitat, tan irreversible que l’única manera de recuperar la credibilitat perduda serà assumint totes les responsabilitats que calgui per part de qui calgui, sense importar quins n’acabin sent els culpables. La institució necessita, certament, una “transformació profunda” per poder tornar a mirar al futur amb garanties, però per tal que això sigui possible abans cal netejar a fons tot allò del passat que no ha funcionat, perquè de moment la fortor de podrit que desprèn és massa intensa. Un autèntic podrimener.