En un sol nom pots encapsular tota la sobirania de Barcelona. Néixer amb el nom de baptisme Mercè i acceptar com a epítet religiós Eulàlia significa el màxim llistó onomàstic que pot ostentar una barcelonina. Dins la llista enorme de dones que han estat protagonistes, però al mateix temps oblidades a Catalunya, emergeix el de sor Eulàlia d’Anzizu, que a banda de tenir un carrer a Barcelona, al barri de Pedralbes, i ser admirada al seu monestir, no gaudeix de la projecció pública que una barcelonina com ella es mereix. Emparentada amb la família Girona Bacigalupi i Güell, aquesta noia, filla única, queda òrfena de mare de seguida, i sense pare i avis quan era adolescent. Deixa la plaça de Sant Jaume on havia nascut per l’Eixample, viu amb personal que l’acompanya i assisteix i té de mentor Jacint Verdaguer, que li encomana la passió literària. Decideix fer-se monja, entra al Monestir de Pedralbes i en serà arxivera, posant ordre als fulls històrics del monestir que estaven sense clasificar. Dedica els seus recursos econòmics a fer obres a l’església i a la tomba de la fundadora, Elisenda de Montcada, així com a altres dependències que fa restaurar. Es va recloure a un monestir, com altres monges contemporànies que coneixem, però la seva vida activa a diaris i revistes era ingent i es feia notar. Es poden trobar col·laboracions seves a La Veu de Catalunya i a La Veu de Montserrat. Mercè Anzizu, als 20 anys, va prendre la decisió de deixar el món, “abandonar la pàtria”, com en deia ella, per endinsar-se en l’univers de les clarisses. En els llibres de text, quan estudiàvem la Renaixença, m’hauria agradat estudiar l’obra de sor Eulàlia.

Feminitzant el passat, es fa justícia, i rescatant persones com Eulàlia, també es dignifica l’aportació que les religioses han fet en el patrimoni, la literatura, la vida cívica i cultural de la ciutat

Existeixen referents intel·lectuals com ella, de gran potència crítica, sòlida formació, capacitat de gestió, gust ètic i estètic, i no les coneixem ni valorem. Ens pensem que als monestirs hi ha, i hi havia “monges”, gent reclosa que ignora el món que només resen i cuiden l’hort. Argumentant així, negligim una part enorme del nostre llegat i no entenem que hi ha altres maneres de viure i de contribuir a la societat. Eulàlia era molt culta, havia viatjat a Itàlia, li publicaven obra de manera periòdica als mitjans, mantenia relació amb historiadors, poetes, artistes, consellers espirituals, com el mentor Jaume Collell, i, de fet, és la primera fundadora del Museu del Monestir. Es podria rescatar una exposició que amb encert es va dedicar a la seva trajectòria (Dones silenciades. El llegat de Sor Eulàlia Anzizu), i fer-la itinerant perquè ressoni el seu llegat. Anna Castellano, M. Carme Bernal i Carme Aixalà van fer possible aquest rescat, que caldria estendre. BTV li ha dedicat espai com a protagonista de la història de Barcelona. Feminitzant el passat, es fa justícia, i rescatant persones com Eulàlia, també es dignifica l’aportació que les religioses han fet en el patrimoni, la literatura, la vida cívica i cultural de la ciutat. També des d’un monestir urbà es fa ciutat, i es fa història.