De totes les qüestions que es deriven del reial decret de regularització de més de 500.000 persones que ha pactat la Moncloa amb Podemos, la més punxeguda és sobre l’oportunitat. Per què ara? Quin motiu ha accelerat la decisió? I totes les respostes apunten cap al tactisme obsessiu d’un Pedro Sánchez que basa la seva supervivència en dos mètodes: en l’engany polític i en la distracció mediàtica.

Sobre l’engany polític ho sabem tot (i tot ho hem patit), no endebades es tracta de l’home que ha elevat a dogma de fe la famosa frase de Maquiavel: “la promesa donada va ser una necessitat del passat; la paraula trencada és una necessitat del present”. Acumulades les promeses trencades i els pactes incomplerts, la paraula política de Sánchez val el mateix que la de l’escorpí a la faula, amb la diferència que ell aconsegueix el miracle d’etzibar la fiblada i sobreviure al naufragi. Però si domina l’art de l’engany —en part gràcies a la quantitat de gent decidida a deixar-se enganyar—, encara és més destre en l’art de la distracció, convertit en el millor triler de la política espanyola. Per cert, un mèrit gens menyspreable, atesa la quantitat de competidors que li disputen el pòdium.

L’art de la distracció..., els gots que es mouen..., la boleta on és..., i la boleta va canviant de casella, en funció dels interessos polítics. Cada vegada que Sánchez ha estat amb l’aigua al coll, ha pres una decisió, o ha tancat un acord, o ha fet algun gest que escalfés els titulars, per distreure l’atenció de l’ofec i capgirar el debat. És un domini espectacular del relat públic, capaç de girar-se en funció del vent que Sánchez bufa en cada moment. L’exemple més estrident va ser quan va convertir la qüestió palestina en l’únic tema d’acció política del seu govern, va esdevenir el líder més antiisraelià del món i, enfundat furibundament amb la kufia, va fer oblidar que estava rodejat d’escàndols judicials, sense majoria parlamentària i sense capacitat de governar. I quan se li va desinflar el sac de boxa de Netanyahu, va començar a barallar-se amb Trump, que dona els mateixos rèdits. Ni l’israelià, ni l’americà li han fet punyeter cas, però això era igual, perquè la batalla que volia guanyar no es jugava en l’àmbit internacional, sinó en el domèstic.

La llei respon a les dues necessitats urgents: deixar de parlar dels trens, i alimentar l’estómac de Vox. Tactisme de manual, tan eficaç en el present, com letal per al futur

I ara ha tornat a fer el mateix. Just en el moment en què hi ha hagut un gravíssim accident vinculat a l’alta velocitat, ha esclatat el deteriorament de la xarxa ferroviària estatal i ha entrat en col·lapse la xarxa catalana, ves per on, ha acceptat una regularització de més de 500.000 persones, amb una sorprenent acceleració del pacte amb Podemos. No cal dir que els mateixos de Podemos encara estan sorpresos, i a Sumar els hi ha quedat cara de plat. Per què ho ha fet? Per destravar el pacte amb Junts sobre les competències en immigració? Òbviament, la decisió pot suavitzar les posicions de Podemos, especialment agressius amb les peticions de Junts. Però va molt més enllà perquè el tactisme de Sánchez juga més d’una partida cada vegada. I si una és la qüestió del pacte amb Junts, amb els pressupostos a l’aire —i de molt difícil recorregut—, l’altre és com treure el focus mediàtic de l’escàndol ferroviari, i posar-lo en un altre tema sucós per a tertúlies i baralles polítiques. Si parlem del tema sempre calent de la immigració, no parlem de raïls i de murs de contenció, i oblidem que Sánchez ni tan sols ha gosat anar al funeral per les víctimes. Gir de titulars, canvi de relat, la boleta que es mou davant dels nostres nassos, i no la veiem.

A sobre, i aquesta és la segona partida, la regularització és el tema predilecte de Vox, i Sánchez té una estratègia molt ben definida al respecte: tocar tots els temes que alimenten l’estómac de l’extrema dreta perquè així afebleix el PP i reforça la idea que ell és l’opció salvadora. A Sánchez li beneficia que Vox creixi, i està disposat a perdre totes les autonòmiques que té per davant —des d’Extremadura, fins a Aragó i Andalusia—, per acabar presentant-se a les generals com la salvació d’Espanya davant l’extrema dreta. I per aconseguir-ho, arrasarà amb tot.

Fins i tot amb una regularització que no ha passat pel debat parlamentari, que presenta tota mena de problemes, que va en direcció contrària a l’actual plantejament de la Unió Europea, i sobre la qual Catalunya no podrà prendre cap iniciativa. Ho escrivia ahir en Jaume Clotet, “aquesta decisió servirà per agreujar la situació general de Catalunya”, i assenyalava els problemes més punyents: “la immigració descontrolada col·lapsa i degrada els serveis públics”, “perjudica la llengua catalana”, “dificulta encara més l’accés a l’habitatge, sobretot a l’àrea de Barcelona”, “afavoreix una economia d’escàs valor afegit i salaris baixos” i, “no només no ajuda a pagar les pensions, sinó que fa la bola més grossa”. Sense posar en qüestió l’aspecte humanitari i la necessitat de regularitzacions excepcionals, és evident que la llei és precipitada, presenta forats negres, gairebé no demana filtres per regularitzar-se, i no ha estat consensuada. Però a Sánchez li és igual, perquè respon a les dues necessitats urgents per a la seva supervivència: deixar de parlar dels trens, i alimentar l’estómac de Vox. Tactisme de manual, tan eficaç en el present, com letal per al futur.

Deia Honoré de Balzac que “tot poder és una conspiració permanent”, i Sánchez ho porta a l’extrem. Certament, hauria estat un gran personatge de La Comèdia Humana.