L’endemà del cop d'estat feixista del 18 de juliol del 1936, el mapa militar de situació indicava que el govern legítim i legal de la Segona República tenia totes les cartes per guanyar aquella guerra incipient. El govern controlava més de la meitat del territori, incloent-hi les grans àrees urbanes i industrials del país, com Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Xixón, Cartagena o Màlaga. També controlava bona part de l’exèrcit i moltes bases militars. La majoria de la població vivia als territoris que havien restat fidels a la República i el govern tenia tota la legitimitat democràtica davant del món. Els revoltats, per contra, havien aconseguit el control del protectorat espanyol del Marroc, de la meitat occidental d’Andalusia, de Galícia, de bona part de Castella i Lleó i d’alguns territoris del País Basc i de l’Aragó. Bàsicament, havien triomfat en territoris menys poblats i de caràcter agrícola. Més encara, les zones revoltades no tenien una continuïtat territorial i estaven desconnectades entre si. La República ho tenia tot de cara per esclafar la revolta els mesos següents, però va perdre la guerra tres anys després. Les causes de la desfeta són diverses i ara no hi aprofundirem. Algunes són mèrit dels revoltats, com el seu bon criteri militar, la seva capacitat repressiva i el suport descarat de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Al bàndol republicà, cal retreure-li el poc encert militar, la divisió política, la seva escassa habilitat diplomàtica i, per damunt de tot, el desori de la rereguarda, on els escamots anarquistes van sembrar el terror entre molts sectors afins a la mateixa República. Fer simultàniament la guerra contra Franco i fer la revolució només podia acabar malament. Els rebels no van tenir un millor aliat que la FAI, que va fer canviar de bàndol molta més gent que no pas la famosa cinquena columna.

Explico tot això arran de les eleccions aragoneses del cap de setmana passat. Com sap tothom, l’extrema dreta (Vox i SALF) va superar el 20% dels vots, mentre que els partits situats a l’esquerra del PSOE van patir una desfeta majúscula. IU va obtenir un únic escó i Podemos va quedar fora de les Corts regionals, malgrat que va tenir una notable cobertura mediàtica. L’únic partit d’esquerres que va pujar en vots i escons va ser la Chunta Aragonesista (CHA), però no sabem si va pujar a causa del seu vessant progressista o del seu vessant nacionalista. La batalla aragonesa té més lectures de les estrictament locals. Per exemple, evidencia que ja fa molt de temps que Vox no basa la seva estratègia de confrontació en combatre l’independentisme basc o català, tal com havia fet durant anys i panys. Ja fa molt de temps que ha canviat el seu objectiu i ha redirigit els seus canons cap a altres enemics: el feminisme, la immigració desbocada, la ideologia de gènere, la condescendència amb el delinqüent, el canvi climàtic i el wokisme, banderes totes elles que enarboren Podemos i Sumar sense aturador.

Ja hauríem d’haver après que quan l’extrema dreta i l’extrema esquerra espanyola es barallen, nosaltres hi acostumem a posar els morts

Val la pena assenyalar que Podemos no només té un discurs extremista en el contingut, sinó que també ho és en les formes. L’agressivitat i la violència verbal que gasta Irene Montero és també benzina per a Vox, que li respon amb la mateixa agressivitat i violència verbal. Qualsevol persona centrista i centrada, o moderadament d’esquerres o de dretes, es pot sentir amenaçada per uns i altres. Avui, Vox i Podemos són un joc exacte de miralls, on només canvia el fons ideològic, però no la radicalitat formal i argumental. Han arribat a una simbiosi gairebé perfecta, on l’argument de l’extrema esquerra és únicament que no governi l’extrema dreta i l’argument de l’extrema dreta és desallotjar l’extrema esquerra del poder. Quines propostes i solucions concretes aporten? Ningú no ho sap i ni a ells mateixos els importa; únicament els importa esclafar l’enemic i perpetuar el guerracivilisme endèmic castellà.

Recordo perfectament el dia que Pablo Iglesias va afirmar que l’independentisme català havia fet “despertar el feixisme”. Doncs no només no és així, sinó que han estat Podemos i les seves successives escissions les que han fet ressorgir el franquisme. Fixem-nos en un detall rellevant: Vox va néixer l’any 2013 i Podemos l’any següent. L’independentisme ja existia des de feia anys i panys, tant a Euskadi com a Catalunya. Des de llavors, l’extrema dreta i l’extrema esquerra espanyoles s’han alimentat mútuament fins avui, de manera irresponsable. La partida arriba ja al seu final, amb la victòria clara dels primers. Com el 1936, però canviant les bales per les urnes. Nosaltres, els catalans, ens ho hauríem de mirar amb una certa perspectiva històrica, tot això; ja hauríem d’haver après que quan l’extrema dreta i l’extrema esquerra espanyola es barallen, nosaltres hi acostumem a posar els morts, siguin catalans de dretes o catalans d’esquerres. Per això cal que aquest cop no ens deixem endur per les seves guerres africanes i ens dediquem a protegir-nos una mica i a defensar els nostres interessos nacionals. Per això hem de defugir aliances estrambòtiques amb esquerres perifèriques que només s’aboquen al fracàs, com va fracassar l’operació reformista de Miquel Roca. Aviam si ho entenem d’una vegada: Espanya no vol ser reformada. Està encantada de ser com és i de viure sempre ancorada a l’any 1936.