“Hem de recuperar les competències en immigració perquè, entre altres coses, formem part d’una nació que té la seva identitat nacional en risc”. Aquestes paraules les va pronunciar un dirigent independentista l’agost de l’any passat. Llegint-les, a alguns líders de Podemos els podria venir salivera per començar a acusar-lo de ser un racista d’extrema dreta. Tanmateix, potser quedarien sorpresos i no entendrien res si sabessin que les va pronunciar Arnaldo Otegi durant una entrevista que va concedir a Radio Euskadi. És Otegi un racista d’extrema dreta? Per descomptat que no. De la mateixa manera que tampoc no ho és Míriam Nogueras o qualsevol altre català que pugui expressar-se en termes semblants. És innegable que l’arribada massiva de persones té un impacte fort sobre la llengua, la cultura i la identitat catalanes, o sobre la llengua, la cultura i la identitat basques. Això ja no ho discuteix ningú amb dos dits de front, però no és el tema d’aquest article.

Un dels elements nuclears de l’extrema esquerra espanyola és l’anticatalanisme

El tema d’aquest article és Podemos, partit marginal però sorollós que no vol entrar en el fons d’aquesta qüestió, ni de cap altra, perquè és més còmode viure en el dogmatisme sectari que no pas en el terreny del debat de les idees. Per això ni tan sols va voler discutir amb Junts sobre el traspàs de les competències d’immigració. Per això, quan han vist que la major part de l’opinió pública se’ls ha girat en contra, han perdut els papers i han començat a insultar a tort i a dret, tal com va fer Pablo Iglesias a TV3. Per això són contraris a la independència de Catalunya però bramen a favor d’un Estat palestí. Les seves contradiccions poden semblar incoherents, però no ho són pas. I no ho són perquè un dels elements nuclears de l’extrema esquerra espanyola és l’anticatalanisme. És aquest el petit fil que connecta sempre l’extrema dreta i l’extrema esquerra espanyoles. I, curiosament, el blanc principal d’ambdós extrems són les classes mitjanes catalanes, allò que ells en diuen la burgesia catalana. Per això no pot sorprendre l’aliança de fet entre Vox, el PP i Podemos en el rebuig al traspàs de les competències en immigració, perquè, per damunt de tot, ells són nacionalistes espanyols; que siguin de dretes o d’esquerres és conjuntural, perquè el que és estructural és el seu espanyolisme militant. És igual que al canell hi portin la rojigualda o la bandera republicana tricolor; no deixa de ser una bandera espanyola.

A Catalunya hem patit i coneixem bé aquesta aliança, i a casa meva també. Els meus avis, en aquest sentit, en són un bon exemple representatiu. El meu avi patern, un home de classe popular sense massa recursos, va haver de fugir de Catalunya perquè pertanyia a una entitat catòlica de Badalona i els assassins de la FAI el volien matar. Era el meu avi un franquista? És clar que no; era catalanista, republicà i de classe treballadora, però va haver de fugir per culpa dels que, teòricament, eren al seu bàndol. Per contra, el meu avi matern era un burgès de la plaça Molina de Barcelona, que va lluitar al bàndol republicà fins al darrer moment, quan va ser fet presoner pels revoltats al setge de Madrid. Des de l’òptica de l’extrema esquerra, el meu avi patern deu ser un traïdor i el meu avi matern un cas ben estrany, perquè era un burgès de Sant Gervasi que sempre va romandre lleial a la Segona República. Vet aquí el que els podemites no poden entendre, perquè no han connectat mai amb l’ànima ni la història del país. “Me pilla lejos”, va dir Íñigo Errejón en el seu dia, i a fe de Déu que va ser ben transparent.

Aquest anticatalanisme de l’extrema esquerra espanyola és endèmic i històric, com també ho és l’anticatalanisme de l’extrema dreta. L’any 1935 el diputat José Calvo Sotelo, del partit ultra Renovación Española, va pronunciar al Congrés dels Diputats la seva famosa sentència: “antes roja que rota”, en referència a la pugna soterrada entre les dues Espanyes. Només tres anys després, l’any 1938, el llavors president del Consell de Ministres, Juan Negrín, del PSOE però molt proper al PCE i a Moscou, va exclamar davant dels seus ministres: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. ¡Estoy haciendo la guerra por España y para España! ¡Por su grandeza y para su grandeza! Se equivocan los que supongan otra cosa. No hay más que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco...”. Per a uns i altres era i és més important la unitat d’Espanya que no pas ser de dretes o d’esquerres. Ja ho deia Joan Sales, quan va definir el failangisme: “Si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una”. Aquesta és la realitat històrica i no la canviarem nosaltres, ni amb pedagogia ni amb fronts populars perifèrics d’esquerres. La solució, en canvi, rau en aquestes paraules del president Lluís Companys: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”.