L'última adjectivació de la pobresa que s'ha tret de la màniga la política actual, experta a inventar terminologia sociològica de nivell gal·linaci, és la pobresa vacacional. Abans vam haver de passar per la pobresa energètica, l'alimentària, la menstrual... no sé si me'n deixo alguna. Sens dubte, en cap cas no es parla de pobresa espiritual, que no està gens de moda i, a la qual, a més, la gent no li trobaria traducció crematística, perquè ja se sap que la frase "no només de pa viu l'home" l'esquerra materialista l'ha acabada reduint a pedanteria suada i poc inclusiva, lingüísticament parlant.
És clar que qui és pobre, quan pot, estableix prioritats; és trist que en algunes famílies s'hagi d'optar entre engegar la calefacció o comprar un tros de carn. Estirant molt els arguments, podríem compadir la dona que va haver de confeccionar-se unes compreses casolanes perquè les del supermercat superaven el seu pressupost, malgrat que això ja sembla solucionat, vista la provisió de copes reutilitzables que pretenen haver suprimit l'adjectiu menstrual de la llista de pobreses. Les dones pobres avui són una mica menys pobres, tot i que imagino alguns homes queixant-se pel fet que l'argument no s'apliqui a les maquinetes d'afaitar.
Suposo que l'exemple propi a la majoria li resultarà irrellevant, però soc de la generació que no va tenir aire condicionat, encara que visqués a l'últim pis d'un edifici sense aïllament, que era un forn a l'estiu i una nevera a l'hivern, sense que tampoc poguéssim posar remei al fred sinó amb les inefables bosses d'aigua calenta i una catalítica que anava passant una estona d'habitació en habitació. També soc de la primera generació a descobrir les compreses i tampons de què no havien pogut gaudir les nostres mares i àvies, ni tan sols les més acabalades, i per descomptat la nostra manca de recursos per comprar una bona mitjana de vedella es pal·liava amb quelcom que avui seria el súmmum d'un vegà: verdures, fruita i patates, que, com que eren d'un hort proper, sens dubte eren extraordinàries. Érem pobres. Pobres i punt. Al meu barri el més ric era el botiguer (allà va continuar fins al final dels seus dies) i el taxista del setè, que sens dubte devia tenir pobresa familiar, perquè per poder aconseguir carn o peix amb més assiduïtat i, ja que era autònom, només veia els seus una part de diumenge. Aquells eren temps pobres, però amb la sort que el franquista Patronato de la vivienda limitava les rendes i feia eterns els contractes de lloguer. Només a partir de la liberalització l'economia es va començar a enlairar i competir en una altra lliga. Però aquesta discussió és com la d'ara, com la de gairebé sempre. La major part d'aquella pobresa va millorar la seva situació, així, sense adjectius.
La pobresa és pobresa i punt, i després passa que dones que fan feines per les cases, esllomades dia rere dia, tenen fills als quals compren mòbils de mil euros
De tota manera, això de la "pobresa vacacional" ja vola a un altre nivell d'absurd, perquè el concepte al·ludeix a la persona que, durant els seus dies anuals de descans laboral (a això se li diu vacances, i ja està consagrat a l'Estatut dels Treballadors), no pot pagar-se almenys una setmana a algun lloc fora de casa seva. No sé quin altíssim percentatge de la meva generació va ser, en aquest sentit, pobre vacacional. Ni quants estius no vam poder sortir de casa amb més horitzó que la casa del poble dels avis (per a qui els tinguessin) o un dia de pícnic en les pinedes de Gavà o indrets semblants, i tornada cap a casa després de la remullada a la platja, la carmanyola amb pebrots i truita, la síndria a la nevereta portàtil i, a tot estirar, un gelat en alguna paradeta ambulant. Més o menys com ara, però sense adjectius. Bé, i amb pobresa automobilística, perquè érem experts a apinyar persones dins d'un miserable sis-cents.
La pobresa és pobresa i punt, i després passa que dones que fan feines per les cases, esllomades dia rere dia, tenen fills als quals compren mòbils de mil euros. El fill, sembla, no és pobre. La mare, sens dubte, sí. El que fan els demagogs quan adjectiven la pobresa vacacional és incitar a l'enveja, generar malestar pel greuge comparatiu que sempre hi ha en la desigualtat i fer creure a la gent que, pel fet de ser, ja tenen dret a tot. La meva generació també vam ser persones i vam tenir esperances de prosperar, conscients de la impossibilitat de gaudir de qualsevol privilegi de les classes socials amb més nivell adquisitiu. També sabíem que, com passa avui, hi ha persones que són tan pobres que només tenen diners, però sens dubte saltarà qualssevol dels venedors de somnis a preu de saldo (el programa polític) a dir que assaltar el cel consisteix a pujar en un jet o que en baixi qui hi viatgi abans no li tallin el coll. Pobres d'esperit, pobres d'idees, paupèrrims en humanitat.
Perquè ara el que importa és la comparació amb els estàndards de benestar imposats, després d'abaratir avions, hotels i restaurants. Si la majoria pot, per què jo no? I la resposta és la de sempre: per tal que els que sí que poden sentin que gaudeixen d'un privilegi davant d'ells, en aquest món que tot ho basa en el fet de tenir, en el fet d'aparentar, i per a alguns fins i tot en el fet de trepitjar. Encara que el privilegi consisteixi a socarrimar-se en una platja caribenya low cost o a fer una cua immensa en una pista d'esquí. El que sigui per tal de no ser l'últim i no merèixer un adjectiu de pobresa.