L’acció de celebrar o de commemorar va estretament lligada a l’acció de parar un plat a taula. La tradició sempre té una traducció en la gastronomia i, en el context privat de la llar, sempre hi ha qui s’ha encarregat de posar el calendari sobre les estovalles fent un acte de servei: cuinar. Ho escric com si es tractés d’un col·lectiu inconcret, però em vull referir a totes les dones que, relegades a la cuina, han fet viure durant generacions allò que ens explica col·lectivament. Fe i tradició són marcs que sovint s’han emprat per atorgar a la dona uns rols de gènere determinats, però també són marcs que expliquen la nostra identitat i que han estat sostinguts per dones des de l’anonimat, des de la intimitat d’una cuina o d’una habitació infantil explicant rondalles als fills i als nets en una llengua determinada, des d’un imaginari concret. Durant segles, les dones han llenyat per al foc des d’on avui ens mirem el món i el moment històric que ens ha tocat viure, i ho han fet sense cap mena de reconeixement. De fet, ho han fet malgrat la invisibilització sistèmica a què han estat sotmeses. Malgrat tot, però, la intimitat dels fogons ens ha permès definir-nos col·lectivament de manera pública.
Tot el que val la pena només val la pena plenament si ens hi acompanya la gent que estimem
Avui, homes i dones —encara més dones que homes— s’arremanguen per fer bacallà de quaresma, bunyols, torradetes de Santa Teresa o una mona casolana. A la meva sogra li queda tot deliciós. Això, a moltes llars en què la fe és pràcticament inexistent, encara és símptoma d’alguna cosa que costa d’explicar. En primer lloc, és la manifestació que la tradició fa de pont entre la fe i la identitat —també nacional— i que, bo i que la majoria de les nostres tradicions són d’arrel cristiana, hi ha alguna cosa en la tradició tota sola que vertebra l’esperit fins i tot quan no hi ha fe —sobretot, però, quan hi ha fe. I, en segon lloc, en la gastronomia, com en cap altra expressió de la cultura, s’hi fa palès que la tradició és un vehicle i que aquest vehicle salvaguarda una veritat que les generacions que ens han precedit han pensat que ens faria servei de rebre. És en la gastronomia on això es fa palès com en cap altra expressió cultural perquè el menjar —com a sinònim de compartir una estona al voltant d’una taula parada— manifesta l’última veritat de totes les veritats que encara avui la tradició ens llega: tot el que val la pena només val la pena plenament si ens hi acompanya la gent que estimem.
Potser hi ha moltes llars on la fe s’ha fet fonedissa, potser hi ha llars en què costaria de trobar algú que sabés explicar el fons de cadascun dels dies del Tríduum Pasqual, potser de la mort i resurrecció de Crist només en queda un bacallà de quaresma. Però una taula parada per als nostres i un acte de servei com cuinar i posar-hi amor encara parla de l'origen d'allò que avui, per a molts, ja no vol dir res: “estima els altres com a tu mateix” (Jn 12,31), diu el Senyor. Aquest podria ser un postulat derrotista, una manera forçada de mirar-se el buidatge religiós del corpus tradicional sense fer-nos conscients de la desconnexió que molts fan deliberadament entre l’un i l’altre. Deia Mahler que “la tradició no és adorar les cendres, sinó preservar el foc”. Avui hi ha qui venera les cendres. Però, per als qui abracem l’arrel cristiana de la cosa amb una certa esperança, la llum en les tenebres la fa la possibilitat que la tradició pugui servir per refer el camí que la nostra comunitat, de mica en mica, ha desfet: de la identitat i la cultura cap a la fe. El pont de la tradició, la possibilitat d’anar d’un lloc a l’altre hi és mentre hi hagi un plat a taula que com a mínim ens permeti preguntar-nos què celebrem quan celebrem, per què mengem el que mengem, per què ens reunim i quin és aquest foc que els nostres ancestres van decidir de fer-nos arribar. De reunir-nos amb els qui estimem a creure que algú ens va estimar a tots en primer lloc.