El PSOE i Sumar han acordat “impulsar” la reducció dels anomenats vols domèstics —que vol dir dins d’Espanya— "en aquelles rutes en què existeixi una alternativa ferroviària amb una durada inferior a dues hores i mitja”. O sigui, no gaires. I no és el cas del pont aeri Madrid-Barcelona, perquè el tren triga, ja ho saben, quina casualitat, dues hores i mitja, anant bé. Ja saben que Yolanda Díaz va fer caure la borsa quan en la seva explicació va dir que s’havia acordat que “s’han d’acabar” els “vols curts inferiors a dues hores i mitja”. Que en aquest cas serien tots. En fi.

Com que no sembla que tinguin clar el que tenen entre mans i més aviat sembla una mesura cosmètica, em semblaria més convenient que tanta substància grisa resolgui d’una vegada una altra qüestió que, aquesta sí, fa dècades que porta de corcoll les companyies àrees. Com carai s’ha de fer per embarcar el passatge d’un avió de manera eficient. United Airlines ha decidit, per exemple, que des d’ahir, fa entrar als passatgers de classe econòmica dins de l’aeronau prioritzant als que tenen seient al costat de la finestra i acabant pels que estan al costat del passadís. Eureka! El pla es diu WILMA (window, middle, aisle) i diuen que redueix fins a dos minuts el temps d’embarcament. Olé.

La pregunta és per què amb tanta gent que pensa, han trigat tant a decidir aquesta mesura, sobretot tenint en compte que ja la va dissenyar fa deu anys el professor associat de física de la Universitat de Nevada Jason Steffen. Al marge que no cal ser professor de física per pensar això, la resposta és que les companyies prefereixen embarcar primer als que més paguen. Òbviament. Visca el capitalisme. Després també hi ha l’excepció de les persones amb alguna discapacitació, dels nens que viatgen sols, els militars en actiu o les famílies amb fills menors de dos anys. Ja veuen que no és tan fàcil.

Volar és un suplici, amb normes que tenen menys sentit que el sudoku del confinament

Vostès deuen pensar que el millor és entrar l’últim i no estar tant de temps anxovat —això també ho podrien legislar—, però, com saben i segur que han patit, la batalla existent i cruel és la de poder deixar la maleta als compartiments que hi ha sobre el cap. Això explica les cues ansioses a l’hora d’embarcar, sobretot ara que, al damunt, et fan pagar.

Si la mesura de Sánchez i Díaz s’implementa algun dia perquè un miracle fa que la velocitat dels trens augmenti —bé, el miracle seria que anessin d’hora—, serà una gran notícia. Volar és un suplici, amb normes que tenen menys sentit que el sudoku del confinament o que el carril bici de la Via Augusta. He perdut el compte de la quantitat d’ampolles d’aigua, xampú o desodorants que se m’han quedat als controls de seguretat i que es veu que són molt perilloses en un avió, però no ho són gens en un tren.

Però, sobretot, el que fa perdre més els nervis a l’hora de volar —a part de no saber mai de qui és el reposabraços o l’espai on es reclina el seient— és aquest fenomen paranormal que passa quan el vol aterra. Aquell moment en què la tripulació diu per megafonia en tots els idiomes possibles que ningú s’aixequi encara i que ja anirem sortint per ordre de fileres, de la primera a l'última, de manera ordenada. Aleshores, dic, passa un fenomen paranormal que deu tenir a veure amb l’alçada, perquè tothom s’aixeca i vol sortir d’estampida. I és en aquest moment que sempre em pregunto, què és el que no han entès exactament, i reso un parenostre a Carlo Maria Cipolla.