—No t’hi asseguis, que després t’hauràs de netejar el cony amb lleixiu —em va dir algú abans d’entrar en un lavabo públic.
Cansada d’esperar a la cua del lavabo de dones, no és l’última vegada que aniré al d'homes. Una vegada, quan estudiava a Califòrnia, em van renyar, i fins i tot em varen amenaçar que avisarien la policia. Molt puritans! Altres vegades no ho he fet expressament, però no he sabut interpretar els senyals dels lavabos. Cada cop són més originals: una figura dreta, una altra asseguda. Ara que cada cop hi ha més homes que fan pipí asseguts, també la típica escenografia de la manera que tenim de pixar per estereotips de gèneres ja és démodé. Pictogrames, imatges sexuals, burletes, folklòriques, temàtiques… n’hi ha per escriure molts llibres!
No sé quantes vegades he anat al lavabo adaptat per poder posar en el mateix espai les maletes, la gossa i els nens, per tenir-los tots controlats. El que sí que sé és que quan estic de viatge sempre aprofito a anar als hotels, i si són de més de quatre estrelles, millor. És qüestió d’actitud, d’anar directa al fons a la dreta i creure’t que de debò hi tens una habitació. Millor això que demanar cafès i després haver de deixar-los sense consumir. Tinc molt clar que, com deia Oscar Wilde, la vida és massa curta per prendre mal vi, i també ho faig extensible a la cafeïna que em fico al cos. I els tes, les aigües o les cerveses, quan estàs de viatge, són una mala idea si no vols estar tot el dia de lavabo en lavabo… i tiro perquè em toca. Begudes massa diürètiques per a un turista.
Del pudor de no voler anar al lavabo en el primer viatge compartit, als pets amb pudor al sofà. Així es pot resumir el que és una relació de parella
Poc es parla de la por de quedar-s’hi tancada (i de les vegades que ens hi hem quedat!). Quina ansietat! És una por que passa de generació en generació, quan el meu fill em demana que l’esperi a la porta perquè no vol posar el pestell i té por que hi entri algú. T’explico quants cops m’han obert la porta en plena acció? Tampoc hi ha res de romàntic a fornicar en un lavabo. Molt millor en un lloc net i polit, i amb bones vistes. Recorda que no és passió, és garreperia.
Tampoc t’explicaré les amigues que he fet als lavabos. Perquè algú ha començat a explicar per què plorava i m’ha acabat explicant la seva vida, sense saber ni com es deia. Un clàssic és que, quan algú ha begut més del compte a la cua, em diu que li recordo l’Amaia Montero, de La Oreja de Van Gogh. Hi ha vegades (moltes) que no aconsegueixo ni rentar-me les mans perquè no entenc el mecanisme de l’aixeta, això que tinc una llicenciatura en Humanitats, un DEA en Comunicació i un parell de màsters internacionals.
Tampoc explicarem els traumes que té la gent amb els lavabos dels avions, que es pensen que els absorbiran. O les que es creuen que són princeses, com jo, que no podem anar de ventre fora de casa o si hi ha algú a casa. Els cops que obro l’aixeta (ho sento pel malbaratament d’aigua) perquè no sentin el que faig, o tots els perfums que hi poso després. Quan començava una relació, el que tenia ganes era de tornar a casa a fer les meves necessitats. Sí, ja sé que després agafes confiança i fa fàstic. Del pudor de no voler anar al lavabo en el primer viatge compartit, als pets amb pudor al sofà. Així es pot resumir el que és una relació de parella.
És horrorós quan necessites anar a un lavabo i no en trobes cap. Pocs mals de panxa fan tant de mal a la panxa com quan t’estàs escagarrinant. També hi ha una teoria que diu que la gent no va als primers lavabos, sinó als del fons, pensant que estaran més nets. El resum seria una frase recuperada dels anys noranta amb una rima en castellà totalment fora de joc, que diu: “els homes són com els lavabos, o estan fets una merda o estan ocupats”.
Un últim consell: siguem creatius quan no hi ha paper de vàter, tot i que sempre has de portar un paquet de kleenex a la vida. El cartró del rotllo? Mitjons o calces que llençaràs? Del que m'he adonat, als meus 44 anys, és de com n'és de saludable —malgrat que sembli maleducat i que m’hagin ensenyat que no es pot fer— engegar a la merda qui s’ho mereix. Descarregar la ràbia a l'estil: 'cosa dolenta, fora del ventre'!