Amb el merder que hi ha a França, el 2014 Catalunya hauria pogut forçar un referèndum com el d'Escòcia i segurament la independència. El 2017, quan Oriol Junqueras ja havia descartat la idea de convocar una vaga general, també hauria pogut forçar una sortida que no deixés el país desmoralitzat i inerme. Ara, en canvi, amb un merder com el de França, Catalunya només acabaria ofegant-se en el seu propi femer.
Quan Marta Rovira diu que l'1 d'octubre no tenia prou legitimitat interna només està posant de manifest aquesta por. El procés s'ha carregat el règim del 78 i ha deixat les elits espanyoles indefenses en mans d'Europa, però la política catalana ha desaparegut del mapa. Vox i Ciutadans tenen raó quan diuen que la culpa del que passa a Espanya la té Catalunya. Sense l'independentisme, el monopoli del poder que les elits de l'Estat exerceixen des de fa cinc segles no hauria quedat tan afeblit. Sense l'independentisme no existiria ni Podemos.
Per estabilitzar-se, Espanya s'haurà de moure tard o d'hora cap endavant o cap enrere. El govern de Pedro Sánchez és un interregne, una crossa que la monarquia utilitza per mantenir les aparences mentre es curen les ferides de l'1 d'octubre. Per frenar les demandes d'autonomia, als anys vint del segle passat els Borbons van prorrogar el règim de la restauració amb un general proper a les classes conservadores catalanes. Un segle després, s'han buscat un noi guapo enamorat de la Constitució que té l'única virtut de no haver covat un odi sociològic contra Catalunya.
La societat catalana no només ha perdut la força per resoldre els seus problemes, també sembla que hagi perdut la capacitat de representar alternatives modernitzadores a les pulsions reaccionàries espanyoles
No cal ser gaire espavilat per veure que si ve un 14 d'abril, és a dir, un canvi sobtat de règim, aquesta vegada no vindrà pels neguits revolucionaris de l'esquerra. Vox no és un partit desestabilitzador perquè vagi contra la monarquia, és desestabilitzador perquè va contra el procés d'europeïtzació de la majoria de la població espanyola. El projecte del gran Madrid, ideat pel president Aznar, no és viable sense una globalització americana que lligui gossos amb llonganisses. I sense un imperialisme madrileny que adormi els esperits, ni una via democràtica a la llibertat de Catalunya, el conflicte està servit.
A diferència del que havia passat des de 1714, la societat catalana no només ha perdut la força per resoldre els seus problemes, també sembla que hagi perdut la capacitat de representar alternatives modernitzadores a les pulsions reaccionàries espanyoles. Com dic, amb el procés, la política ha desaparegut de Catalunya, i no només per culpa de la repressió. L'única posició política una mica sòlida és la de Junqueras que es limita a aguantar uns nivells democràtics espanyols de mínims, esperant que siguin suficients per cohesionar el país quan les contradiccions de l'Estat comencin a sortir de mare.
Algun problema gros devem tenir, més enllà de l'ocupació, quan fins i tot el discurs de Jordi Graupera sona més postís i més girat contra el passat que el de Rovira, si més no dins l'entorn que el va ajudar a treure els famosos 30.000 vots. Val més que els espanyols aguantin Pedro Sánchez quatre anys més, perquè si la història fa un tomb inesperat patirem per no escolar-nos per l'aigüera. El govern de Sánchez és la darrera renda de la contribució que els nostres avis —la generació de Jordi Pujol— van fer a l'europeïtzació d'Espanya.
A ERC viuen confiant que Sánchez aguantarà uns anys; no acaben de veure que si no ajuden a crear una oposició que doni sentit i profunditat a la seva política de rendició només generaran actituds frívoles i suïcides. En el món nacionalista de la vella CiU, parlen molt d'independència i de poder, però només pensen a sortir a la tele i a convertir la submissió estratègica de Junqueras en una festa de pijos. Em temo que el pitjor encara ha de venir, però això no vol dir que no poguem fer res per defensar el nostre país i per aprofitar les nostres oportunitats, quan vinguin.