L’acte de Gabriel Rufián amb Emilio Delgado, de Más Madrid, per fer una crida a les esquerres perquè s’uneixin, s’ha de provar de comprendre, em sembla, com el colofó de l’evolució del de Santa Coloma al llarg dels deu anys que fa que és diputat al Congrés. En segon lloc, lligadíssim a això primer, cal considerar quins són els interessos, els interessos concrets, que van conduir Rufián dimecres fins a la sala Galileo Galilei, al barri madrileny de Chamberí, per avisar oficialment que ve el llop —un govern de PP i Vox— i que cal que l’esquerra de l’esquerra —un marasme de sigles i d’odis creuats— faci alguna cosa per parar el cop. O, si ho prefereixen, per provar que Pedro Sánchez no sigui esborrat del mapa.

Anem a pams, doncs. Rufián, aquell que va anunciar que al Congrés s’hi estaria només divuit mesos, o sigui, fins que Catalunya fos independent, s’ha fet un home en aquests anys. Ha sabut aprofitar els seus innegables dots comunicatius per convertir-se en personatge cèlebre. Ell, que és espavilat —en el millor sentit del terme—, de seguida es va adonar de la seva gràcia, i des d’aleshores no ha deixat d’abonar-s’hi. No sols a la tribuna del Congrés i a les xarxes. També davant de tot periodista, en tota tertúlia i en el plató de qualsevol programa d’entreteniment o no. Fins i tot, davant de qualsevol pocapena fatxa armat d’un micròfon. Això, ho fa bé. Molt bé. Ell ho sap i ho explota a cor què vols. El cas és que Rufián és un personatge atractiu per a l’ecosistema madrileny i, per extensió i irradiació, per a l’espanyol. Tant és així que s’ha convertit en una mena de pime del sector politicomediàtic. Una pime lligada i alhora deslligada de la casa mare, això és, ERC i, més concretament, Oriol Junqueras. Una pime amb la seva missió, els seus objectius i la seva estratègia propis. Una missió, uns objectius i una estratègia cada cop més diferenciats del partit fundat el 1931.

La segona conseqüència d’aquesta evolució de Rufián és el seu progressiu distanciament mental, emotiu i espiritual de la realitat de Catalunya i la seva gent, del que hi passa. I també del que passa i li passa al seu partit. Rufián s’està pocs dies a Catalunya —fa un any va plegar com a regidor de Santa Coloma— i Catalunya li queda lluny. Remota. Aquesta distància s’ha engrandit alhora que creixia el seu rol de representant de les esquerres espanyoles. Rufián no és que hagi deixat de ser independentista, és que aquesta condició l’ha relegat a un segon o tercer pla. És perfectament lògic, en la mesura que el seu públic, el seu mercat, allà on realment té èxit, és Espanya. Rufián té èxit no pas per ser independentista, sinó com a representant de les esquerres ‘malgrat’ el seu independentisme.

En erigir-se en representant i consciència de les esquerres, Rufián guanya mercat a Espanya, però també —calcula ell— incrementa el seu valor polític a Catalunya

Tots aquests canvis presenten, lògicament, aspectes positius i d’altres de negatius. Un dels negatius, evident, és que Rufián cada cop s’ha anat desconnectant més dels seus orígens: Catalunya, ERC, Junqueras. Al seu torn, Catalunya, ERC i Junqueras s’han anat desconnectant d’ell. El mateix ocorre amb relació als seus companys de partit. L’altra cara de la moneda, l’aspecte positiu de tot plegat, és que la pime Rufián és una realitat, un actiu. Un actiu que té un valor. Una altra qüestió, d’allò més rellevant, consistiria a analitzar quin és realment aquest valor en termes electorals. I preguntar-nos amb rigor, per exemple, quants vots aporta realment Rufián a ERC.

Ens queda el perquè. Per què Rufián insisteix en una idea, un Front Popular 2.0, que ningú no comparteix, tampoc a ERC? Per què posa tant d’interès a empènyer un pes absolutament mort? No pot ser només per poder dir, el dia de demà, que ell ja ho havia dit. Ni tampoc només fruit d’un narcisisme perfectament apreciable. O només d’una genuïna inquietud pel futur polític immediat d’Espanya. Davant el dubte dels fins últims, sol ser un bon recurs recórrer als clàssics i preguntar-se allò de Qui prodest? A qui beneficia tot plegat? Qui en pot treure alguna cosa? En aquest cas, la resposta és clara: el mateix Rufián. Rufián himself. En erigir-se en representant i consciència de les esquerres, Rufián guanya mercat a Espanya, però també —calcula ell— incrementa el seu valor polític a Catalunya, és a dir davant ERC i a ulls de Junqueras. Naturalment, el càlcul rufianesc és que Oriol Junqueras no sols no prendrà represàlies, sinó que es veurà obligat a fer-li determinades concessions. Rufián arrisca perquè vol blindar el futur i, si pot, cobrar alguns deutes que pendents. Veurem si finalment la gosadia té premi o esdevé la seva tomba política.