Avui, Diumenge de Resurrecció, culmina la Setmana santa, la festa més solemne de la fe cristiana, on es commemora el Tríduum Pasqual, és a dir, la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Alhora, estem en plena Pesaj, la Pasqua jueva, mare de la cristiana, i recordatori emotiu de l’èxode del poble jueu d’Egipte. En ambdós casos, la idea central és el sacrifici, com a pas previ a l’alliberament —tant des de la perspectiva física, com l’espiritual—, i la fe en Déu és el motor d’impuls. Per això mateix, totes dues religions tenen cura de la neteja interior —el dejuni—, i exterior, amb el judaisme especialment dedicat a netejar a fons les cases. És un ritual d’higiene que allunya el creient de les coses fútils i l’apropa a la transcendència espiritual.

    Òbviament, el significat de la Pasqua és molt complex, i doctors té l’església —o la sinagoga— per esbrinar-los, no endebades, es tracta d’un moment culminant de la fe. Però més enllà de la mirada espiritual, té sentit una festa religiosa en una societat aconfessional —per dir-ho en els acomplexats termes constitucionals—, o laica? És un fet que la Setmana Santa s’ha vulgaritzat i que moltes de les expressions religioses estan més vinculades a l’economia i al turisme, que no a la reverència a Déu, a banda de ser un respir festiu. Però la qüestió no és com ha mutat i quin benefici en treiem tots aquells que, emparats en el calendari, la celebrem sense ser-ne creients, sinó, si hi té cabuda en una societat multicultural sorgida de l’esperit de la Il·lustració: la separació entre les lleis i els déus. I la pregunta no és innocent, perquè en general es formula des de posicions d’esquerres i en termes de consigna política, amb una barreja d’anticlericalisme ranci, i un considerable empatx de correcció política.

Quan més anticatòlica és la posició progressista, més proislàmica resulta. Són les bestieses del multiculturalisme mal entès, usat com a ariet ideològic.

   Un anticlericalisme, cal afegir, que no s’escandalitza amb totes les religions, sinó especialment amb la cristiana, derivant sovint en una patètica cristianofòbia. Els exemples són múltiples i arriben al ridícul, com les polèmiques Colaueres sobre el Pessebre de Sant Jaume, o la beneita servitud que tenen alguns líders davant de l’islamisme. Fa anys ho vaig resumir en una frase que és plenament vigent: “n´hi ha que tenen urticària quan veuen un capellà, i un orgasme quan veuen un imam”. Són els mateixos que mostren la seva profunda indignació amb les maldats històriques de l’Església, i s’apressen a recordar la Santa Inquisició, Pius XII i el bajo palio, mentre degluteixen sense problemes el jihadisme, l’opressió de la xària, l’adoctrinament misogin i homòfob, etcètera. És a dir, si es fa una maldat en nom del Déu cristià, és opressió secular, però si es fa en nom d’Alà, aleshores es projecta una mirada paternalista i comprensiva, que resulta esfereïdora. Amb una proporció inversa igualment esperpèntica: quan més anticatòlica és la posició progressista, més proislàmica resulta. Són les bestieses del multiculturalisme mal entès, usat com a ariet ideològic.

   Aquesta hiperideologització malaltissa de determinat progressisme respecte a la fe catòlica, acaba derivant en una posició enormement reaccionària. D’entrada, perquè és reaccionari menystenir el nostre llegat catòlic, que ens ha definit com a identitat durant més de mil anys. Més enllà de la creença o la no creença, pertanyem a la tradició judeocristiana, i aquesta cultura ancestral ens ha atorgat coneixement, valors, tradicions i ens ha marcat col.lectivament. Renunciar-hi és despullar-se nacionalment, aprimar la identitat, embrutir l’herència secular. És evident que podem enriquir-nos amb noves aportacions culturals i religioses, però sense negar el passat de desenes de generacions de catalans.

   A banda d’aquest fet identitari, també em sembla reaccionari el menyspreu cap a la fe, des de la “superioritat” de la raó, i ho afirmo des de posicions racionalistes. Però fins i tot els que som incapaços d’entendre les subtileses de la creença en Déu, hem de reconèixer un fet incontrastable: la raó no ha resolt els abismes de l’ésser humà, ni les seves misèries, només ha intentat explicar-los, cal dir, sense massa èxit. Des d’aquesta cura d’humilitat, seria molt més progressista un diàleg fluid entre creients i no creients, és a dir, entre raó i fe, que no pas una confrontació estèril. Al capdavall, aquells que han fet un viatge interior, i honest, de transcendència espiritual, són gent d’una gran riquesa valòrica i intel.lectual. Per dir-ho amb precisió, podem no creure en Déu i reconèixer, alhora, que els que creuen en Déu ens enriqueixen com a societat. En el fons és el concepte de la reflexió col·lectiva, incorporant els elements que la fe, com a gran creador de consciència, atorga al pensament.

Renunciar-hi és despullar-se nacionalment, aprimar la identitat, embrutir l’herència secular. És evident que podem enriquir-nos amb noves aportacions culturals i religioses, però sense negar el passat de desenes de generacions de catalans.

  Finalment, l’empatx políticament correcte també ha comportat un rebuig a la intensa xarxa de valors socials que ha representat la fe cristiana durant segles, fins al punt de segellar el concepte “solidaritat” com a progressista i el de “caritat” cristiana com a reaccionari. Però hi pot haver solidaritat més extraordinària, per exemple, que la dels membres de l’Ordre de la Mercè, els mercedaris, que s’oferien al segle XIII per intercanviar-se pels presoners cristians capturats pels musulmans, i que, al llarg de la seva existència, varen alliberar més de 60.000 persones? O, hi ha més entrega i empatia que la dels missioners que dediquen la seva vida a les persones més vulnerables, en els pitjors llocs del planeta? És evident que en nom de Déu es poden fer barbaritats, però no es pot menysprear l’extraordinària llum que també pot atorgar la seva creença. La solidaritat amb el proïsme pot venir de les conviccions i les idees, o de la intensitat de la fe, però al final rau en el mateix lloc: millorar la societat. No és més ètica una que l’altra, ni menys valuosa.

   Aquest és el greu error que comet una part significativa del progressisme: menysprear la religió com a font de progrés. I, sumat a aquest menyspreu, la barreja perniciosa entre prejudicis anticlericals i dogmes ideològics, en un totum revolutum que resulta delirant. Déu no és un concepte contrari a la raó, sino un element més en el complex univers del pensament. I en nom de Déu, es poden concebre idees i valors lluminosos. És possible que els racionalistes, els ateus, els agnòstics ens sentim incòmodes amb aquesta seguretat que la fe atorga als creients, però negar la importància de viatjar junts en el camí del coneixement, és errar el tret. En tot cas, el que no és acceptable és la persistent ximpleria d’alguns dirigents polítics i civils que, sotmesos a una autèntica borratxera de consignes prefabricades, gosen negar els valors religiosos, menysprear els creients i esborrar, d’una plomada, segles de cultura compartida. No sé si Déu existeix. Però existeix la idea de Déu, i és una idea valuosa. I negar-la, menysprear-la i embrutir-la no és l’èxit de la raó sobre la fe, sinó el patètic resultat de confondre el pensament amb la consigna.