Justament perquè ja té poc sentit esperar cap legitimitat del referèndum que el Parlament va convocar ara fa cinc anys, els polítics que van orquestrar la presa de pèl no tenen gaire més alternativa que plegar o autodestruir-se de manera més o menys accelerada i grotesca. Els vells lideratges d’ERC ho tenen més fàcil, que els seus aliats en el govern, per resistir i per retardar l’erosió que la realitat provoca en les mentides. Com a mínim han sabut atrinxerar-se a les institucions amb un discurs ben adaptat a la derrota del país.

Oriol Junqueras té raó quan diu que l’1 d’octubre va ser possible sobretot gràcies a la gent d’ERC. Junqueras va acceptar d’organitzar el referèndum, tot i estar-hi en contra i saber que els convergents li encarregaven amb la intenció de ridiculitzar-lo a ell i a l’independentisme. Després de les detencions de vicepresidència, va ser Marta Rovira qui va mantenir viva la possibilitat de votar, amb l’ajut de Clara Ponsatí. Sense Rovira, el Parlament no hauria parlat mai el concepte d'“autodeterminació”.

Amb els anys, si el país és capaç de fabricar una oposició seriosa a Vichy, ERC es podrà apuntar el mèrit d’haver contribuït a destruir la cultura política del processisme. Junqueras, però, no pot tenir pressa a desballestar els partits de CiU perquè també va ser còmplice de l’enredada i necessita temps per redimir les seves mentides en un ordre polític superior. Ara mateix la política catalana és com una gran cursa de pigmeus que corren per escapar-se d’un tigre, i sembla que el pigmeu convergent s’està quedant enrere perquè porta massa pes a la motxilla. 

A la llarga, quan el tigre s’hagi menjat el pigmeu convergent, anirà a buscar el seu germà republicà, si no pot saltar un altre cop a la jugular de l’Estat espanyol. L’única sortida que té el pigmeu convergent és intentar cavalcar el tigre per no acabar entre les seves dents, i endarrerir l’hora del banquet fins que el felí atrapi el correcamins republicà.  Si algú vol entendre per què Victòria Alsina s’ha afiliat a JxCat i ho ha fet ara que el partit de Laura Borràs ha pres aquestes formes populistes tan extremes, ha d’entendre això: Puigdemont només és un ninot.

Ara mateix la política catalana és com una gran cursa de pigmeus que corren per escapar-se d’un tigre, i sembla que el pigmeu convergent s’està quedant enrere perquè porta massa pes a la motxilla

El president exiliat no tornarà mai per fer la independència; en el millor dels casos tornarà per tancar el procés en uns termes que ajudin els antics líders de CiU a traslladar el pacte de la diputació al Parlament. Puigdemont té por de quedar-se tota la vida a Waterloo, i els amics de Victòria Alsina tenen por de perdre el poc poder que els queda a mans d’ERC. Per disputar el poder a Junqueras, JxC necessita desestabilitzar l’autonomia de Vichy i Puigdemont és l’home més motivat per liderar aquesta estratègia.

Si Puigdemont pogués tornar a Catalunya sense passar per la presó, els convergents tornarien a demostrar que són més llestos que Junqueras i l’hegemonia política tornaria a canviar de mans. La possibilitat pot semblar remota, però l’èxit de la Diada ha deixat el populisme de JxC sense gaire marge per nedar i guardar la roba. Amb una llista cívica o un partit semblant en mans de Puigdemont, JxC podria esdevenir una versió patriòtica d’Unió i concentrar-se a protegir els vells negocis convergents, mentre fa servir Òmnium i l’ANC per tornar a les mobilitzacions de la dècada processista.

L’única sortida de la vella convergència és utilitzar contra Junqueras la mateixa estratègia que Artur Mas va utilitzar contra el PP.  Es tracta de tornar a omplir el carrer per mirar de vendre a Madrid una pacificació més efectiva. Això explica l’evolució aparent de figures com Agustí Colomines o Vicent Partal, que han passat de treballar per Mas a treballar per Puigdemont. Els diplodocus de la pàtria que van jugar amb el referèndum, i es van cremar els dits, no pararan fins que es cremin tots sencers. L’única cosa difícil de saber és com deixaran el país en la seva cursa salvatge per escapar-se d’unes mentides que cap societat civilitzada no es pot permetre de perdonar.