Nicolaes Maes va pintar, cap al 1655, El tamboriner desobedient. Format al taller de Rembrandt, els seus interiors s’ambientaven en senzills àmbits on es desenvolupava la vida domèstica quotidiana. El nen que apareix al quadre esmentat té un tambor a les mans, amb el qual jugava fa una estona. Ara plora. La mare l’ha renyat perquè amb el soroll ha despertat un nadó que dormia, el seu germà.
Pablo Picasso va pintar el 1911 Home amb clarinet. Obra mestra del cubisme analític —executada després d’haver passat l’estiu a Ceret amb Georges Braque— és una composició piramidal que mostra un personatge portant un clarinet, del qual només es desxifren els elements bàsics.
Richard Estes va pintar el 1967 Cabines telefòniques. Estes és un dels principals protagonistes del fotorealisme nord-americà. La major part de la seva producció està dedicada al paisatge urbà i la representació de la vida a les grans ciutats, especialment a Nova York. El punt de partida del quadre són unes fotos que va fer a unes cabines telefòniques alineades, situades a la confluència entre Broadway, la Sisena Avinguda i el carrer 34. Tancats a cadascuna d’elles hi ha un personatge d’esquena a l’espectador. Metàfora ja d’una humanitat sense rostre. Sàpiens irreconeixibles dins d’aquells espais impenetrables.
Julian Opie va pintar el 2014 Passejant per Southwark 2. És un vinil sobre bastidor de fusta. Les figures d’Opie se centren en la figura humana en moviment, caminant per la ciutat, sola o enmig d'una multitud. Al quadre en concret, una noia amb vambes, texans i samarreta de tirants va mirant el mòbil mentre es troba amb gent pel carrer. Però ni els mira.
A l’era de la IA, la part més important del nostre cos ja no és la mà. És només el dit. De fet, només la punta, el tou. I el cervell s’ha anat diluint dins de tota la beneiteria
Segurament, si Maes i Picasso haguessin pintat les seves obres el 2025, el nen que toca el tambor tindria un smartphone a la mà que li hauria donat la seva mare per no molestar, i el clarinet seria un iPhone deconstruït.
Les cabines telefòniques d’Estes, que ara té 93 anys, són —només mig segle després de ser pintades— uns invents més caducs que el mateix tambor, que el clarinet o que les guitarres que Picasso va pintar tan profusament. La pintura ha representat coses, objectes, al llarg de la història. Les col·leccions cronològiques ens permeten comprovar-ho al llarg dels segles. Difícilment, a l’era dels selfies, ningú aguantaria hores quiet perquè li fessin un retrat.
Encara més, si fóssim honestos, ara no hi podria haver retrats ni escenes de la vida quotidiana sense aquesta extensió del nostre cos que és el telèfon anomenat Intel·ligent. Quan vam passar de l’Homo sapiens a l’Homo faber, les mans —juntament amb el cervell— van passar a ser la part més important del nostre cos. A l’era de la intel·ligència artificial, ens hem convertit en Phono sapiens. I la part més important del nostre cos ja no és la mà. És només el dit. De fet, només la punta, el tou. I el cervell s’ha anat diluint dins de tota la beneiteria.