Recentment, hem tingut ocasió de comprovar que les persones tenim tendència a la contradicció. Al president de Colòmbia li ha resultat fàcil apuntar-se a un discurs que, pel que denota el seu cognom, s'hauria d'aplicar i és el de carregar contra les ombres de la colonització americana sense recordar les seves llums. Per descomptat, resulta difícil fer abstracció del que suposa, des de la perspectiva actual, un model d'apropiació de territoris on les tribus indígenes vivien en condicions sovint precàries i on els qui arribaven des del continent europeu portaven instruments innovadors, tècniques mèdiques més avançades que les seves, però també una sèrie de malalties que en van delmar la població. També és veritat que la supèrbia de qui arriba s'apuntala en unes lleis pròpies que imposa amb violència sobre el dissident i que, en el cas de la colonització d'espanyols, portuguesos i italians, portava també aparellada la voluntat de convertir-los a la seva religió.

Però tot això, ancorat en un passat secular, no obsta per recordar que Llatinoamèrica va córrer molta més sort que els seus veïns del nord, delmats per anglesos i francesos, fins a deixar-los reduïts a un símbol de la llibertat i, per descomptat, sense cap tipus de mestissatge com el que sens dubte s'ha produït en els avantpassats de Petro. Més encara, que el fruit de la reflexió de molts dels monjos que van dur a terme el procés de cristianització va ser el que avui es coneix com a dret internacional dels pobles i és, a la vegada, la base de tota la doctrina jurídica en la qual s'assenten les declaracions de drets humans.

La famosa esquerra caviar atia els pobres des d'una vida opulenta, aparentant una preocupació per les seves vides que acaba reduïda a donar suport a un candidat demòcrata

Però la situació és encara més xocant, perquè Petro arriba a Espanya, carrega contra el paper que aquesta va jugar a Amèrica, i després es fica a la butxaca la Gran Creu d'Isabel la Catòlica, símbol com cap altre d'aquell passat que condemna sense pal·liatius. Quin sentit té? Quin sentit té donar-l'hi i acceptar-la? És aquesta reina la que, com recordava Ramón Tamames, amb més poder del que mai no podrà arribar a tenir Irene Montero, no s'atura en el procés de reconquesta catòlica dels territoris que havien conformat al-Àndalus a la península Ibèrica, sinó que finança de la seva butxaca una gesta que avui sembla fàcil, però que originalment consistia a arribar a l'Índia per l'oest i que va acabar sent el descobriment d'un nou món, el desenvolupament del dret del comerç marítim i, de passada, la consolidació de tot el sistema d'assegurances que arriba des d'aleshores fins a l'actualitat i que s'ha convertit, en alguns països, en un agent social de primer ordre.

I com Petro, que arriba al sopar oficial a bord d'un Rolls Royce d'origen franquista, aquest Bruce Springsteen que va fer les delícies de molts en dos concerts amb entrades de preu variable que van arribar a assolir xifres astronòmiques sense necessitat de la revenda. La famosa esquerra caviar atia els pobres des d'una vida opulenta (hotels de cinc estrelles tancats per al grup, restaurants en els quals un sol cobert és la setmanada de més d'un...), aparentant una preocupació per les seves vides que acaba reduïda a donar suport a un candidat demòcrata, quan, com sabem, no tenen res a veure els rojos i blaus nord-americans amb els nostres, ni tan sols després de reordenats els colors.

Suposo que tots ens contradiem, però m'agradaria que una part de la contradicció no consistís a insultar-nos per ser, o voler ser, el mateix que els que ens insulten ja són.