De cop i volta, la president del Congrés s’aixeca molt contenta del cadirot eminent que té en la gran sala amb forma de petit teatre. Ella està contenta i els altres polítics també estan contents i també s’han aixecat. Au, tots drets, tots contents. Unanimitat. Fa un segon estaven contents i asseguts però ara ja han avançat, ara ja estan contents i drets. Molt bé. Excepte, cal dir, la diputada de la CUP que, en canvi, està contenta i dempeus. S’ha aixecat la sessió del nou parlament. Albíxeres. Visca la mare que em va parir. Que superfort. No sé, sembla que els polítics pensin alguna d’aquestes coses perquè no paren de somriure, vinga a aplaudir i a exhibir mostres inequívoques d’alegria mediterrània, que com sap tothom és com la dieta mediterrània, que es veu que és fenomenal per al cutis. Se’ls veu satisfets i comencen ells i elles, per una banda, i elles amb elles, a fer-se petons a la galta. Vull dir a la galta de la cara. Ells amb ells no es fan petons, que no és consuetud ni hi ha jurisprudència, entre homes els petonets abans feien nena i ara fan mafiós. I és aleshores, només aleshores quan es produeix un fenomen gloriós, un fenomen històric, un gran micromoment que dura un nanosegon, un detall que val com a mínim l’imperi sencer de Nabucodonosor II, dit el Gran.

I és que dins del cos a cos petoner, dins de la mêlée, del scrum com si diguéssim, oi, de l'allioli, oi, que lliga ben lligada tota la hipocresia parlamentària, quan van a felicitar la nova president per haver estat nomenada, se li acosten tot de persones per darrere. No per res, sinó perquè per davant hi té la trona presidencial. I com que la senyora Batet encara no té ulls al clatell, mentre es gira, quan encara no s’ha girat del tot, s’adona que els seus llavis amistosos, amorosos, constitucionals, sostenibles i ben pintats s’han disparat en direcció equivocada. Perquè entre el tumult de polítics i polítiques que se li acosten, entre la sedició dels que volen retre-li homenatge, s’ha colat l’uixer. Sí, l’uixer, pobre home, un senyor gran vestit d’almirall amb uns galons ben grossos a la bocamàniga, uns galons que si els veiés Donald Trump els trobaria, potser, un pèl exagerats. El senyor uixer s’ha colat perquè vol fer la seva feina servil, que per això li paguen, i vol ajudar Meritxell Batet a aixecar-se del cadirot, un home que no hi té res a veure amb la competició pels petons presidencials. Ell només vol estirar del respatller de la gran senyora i la gran senyora se n’adona i, a l’últim moment, dribla el morro en temps i forma i, com no podia ser d’altra manera, petoneja correctament una persona de la seva classe, la classe dels electes. Quina llàstima. Quin greu error.

És una llàstima perquè ha perdut una ocasió d’or per al populisme més encès. Si Gabriel Rufian no té cap inconvenient en encaixar la mà dels policies nacionals que vigilen el Congrés, amb la humiliació que això suposa per a les víctimes de la violència policial, Meritxell Batet hauria d’haver estat valenta, superar el seu classisme, tan típic del PSC, i petonejar sense problemes aquell senyor, que fa cara de dir-se Paco. Així hauria superat l’òscul entre Pablo Iglesias i Xavier Domènech, autènticament comunista, igualet que el de Leonid Ilitx Bréjnev amb Erich Honecker. Que no seria bonic de veure els nostres representants polítics, escollits per sufragi universal, donant la mà als policies i als uixers? I per no fer distincions, que els besessin com es besen entre si? Un bon mossec als llavis d’un poli abans de començar la sessió parlamentària es pot justificar perfectament. No són com nosaltres. A Madrid la gent és molt simpàtica.