Passejo meravellat per Els anys, llibre d’Annie Ernaux, mentre m’acompanya la veu de Sacha Distel cantant-me —estic sol— "La belle vie". Al fons de la vall vidrada, brota la muntanya de Montserrat. El 16 d’agost del 2017, vaig visitar el monestir i, davant de la basílica, vaig trobar-me Oriol Junqueras. Aleshores jo era junquerista, ara soc un orfe de la política. No el vaig saludar, respectant el caliu que ell cercava en la seva família. S’intuïa, en la seva mirada, que arribarien anys difícils.
Jo, que no estic batejat, ni soc catòlic, vaig a Montserrat empès per una estranya espiritualitat d’agnòstic. Abans era un ateu convençut; ara visito el monestir dos dies a l’any cercant una resposta que mai no trobaré. El 29 d’octubre és el dia del naixement. El 30 d’abril, el dia de la mort. I jo continuo caminant pel món tractant de viure la vida com el meu fill hagués desitjat viure-la. A Hamnet, pel·lícula que encara em destrossa el cor quan la recordo, la penso i tracto de pair-la, el petit Hamnet desitja que Déu se l’endugui a ell a canvi de sanar la seva germana, malalta de pesta negra. No sap viure sense ella, com tampoc ho sabia fer el meu fill sense la seva mare. El dimecres 28 d’abril, túmid pels antibiòtics, el varen despertar per subministrar-li un medicament. En obrir els ulls, va veure la serva mare i li va preguntar: ¿estàs bien, mamá? Dos dies més tard, el noi de la mare va morir, serè. Ara, amb el dol gravat als cinc sentits, la mare viu la vida com jo: sense respostes, però amb la consciència d’haver sigut alumne d’un ésser existencialment extraordinari.
Escolto la ràdio. A López-Fonta —tertulià pels segles dels segles— li pregunten si té una solució pel caos de Rodalies. No sap què dir, perquè si tingués una resposta, la seva ideologia espanyolista trontollaria. A López-Fonta li envejo l’alçada física, però no la ceguesa voluntària. És del PP, partit addicte a la catalanofòbia per guanyar eleccions, i a ell li agrada servir fidelment aquells que li escupen a la cara, com als masoquistes els agrada el fuet del sàdic. I quan li tornen a fer la pregunta, continua dansant com un ballarí de claqué que fuig de les brases. És elegant, López-Fonta. Tan elegant com el to del jutge Marchena quan prevarica. El problema de persones com López-Fonta és que la ideologia no els deixa veure el bosc.
Els que ja tenim una edat, morirem amb el problema de Rodalies sense resoldre. La força dels sindicats pot fer caure governs, com va passar a Xile l’any 1973. Sindicats de maquinistes al servei d’una ideologia, perquè al Regne d’Espanya és més primordial ser espanyol que ser de dretes, d’esquerres, progressista o conservador. Potser deliro, però penso que les inversions que s’han de destinar a l’Andalusia castigada per la borrasca Leonardo no sortiran de les inversions dopades destinades a Madrid D.F., sinó dels diners assignats a les nostres Rodalies. Madrid no vol competència. La cort és antropòfaga i necessita diners per comprar lleialtats. Rufián no marxarà mai de Madrid. Li ho vaig dir a no sé qui, i em va dir que sí. Un cop et capten, és difícil sortir de la secta de la cañita.
Fa tres mesos que he publicat Los felices ochenta, i necessito trobar la justificació d’un nou llibre. És l’egocentrisme de l’escriptor. M’agradaria escriure un llibre sobre l’amor. El titularia L’amor i altres necròpsies, encara que estic obert a suggeriments.
Abans era un ateu convençut; ara visito Montserrat dos dies a l’any cercant una resposta que mai no trobaré
He assistit als Premis Gaudí. Costa d'imaginar-se el Liceu convertit en brases, ara que llueix les seves vestidures vellutades i les fustes policromades d’or, com si fos una diva faraònica. Tant l’ofici del cinema, com l’ofici de la cuina, com el de l’escriptura, són plens de fracassats escolars que han convertit, en alguns casos, el seu fracàs en magnífiques odes ètiques i estètiques. M’horripila Sirât, ho confesso. I continuo sense entendre Mario Casas, i he de veure les seves pel·lícules subtitulades. I em plau que hagi guanyat el Gaudí la pel·lícula Frontera. En una altra vida, la Judith Colell i jo vàrem ser propietaris d’una productora anomenada Cuarteto, que la varen destruir —per culpa d’un egocentrisme injustificat— els altres dos membres de la banda. Cuarteto té el mèrit, tanmateix, d’haver produït un dels esguerros més significants de la cinematografia espanyola: la pel·lícula Amor de hombre. Amb aquest títol, era impossible que qualsevol nit sortís el sol i que l’amor no deixés de ser una penyora. I encara que les cançons de la gala enalteixen la cerimònia, els discursos són massa llargs i previsibles. Es recorden els pares, les mares i els esperits sants; es parla d’immigrants amb un ecobonisme de Primer Món; es parla de desnonats; no es parla de Rodalies; no es parla de xarnegos; es repeteix una frase convertida, ja, en axioma: vivim temps foscos. L’expert en crims i càstigs Carles Porta seria feliç buscant llum en la foscor del Liceu.
A l’intermedi de la gala, saludo, a través de WhatsApp, l’Albert Om, amic des de temps universitaris. Som relativament a prop per veure’ns, però molt lluny per sentir-nos. “El Real Madrid està guanyant per un a zero”, m’escriu. “Com sempre”, li contesto jo. I acabada la cerimònia, la Meri es queda amb la Cristina Brondo i jo torno a Vallvidrera. Busco un taxi i, comme d’habitude, tardo una hora a trobar-ne un. Reconec que durant la caça i captura d’un taxista he maleït Tito Álvarez i el seu sindicat elitista. Estic enrabiat com un gos abandonat, i penso que abans d’exigir, s’ha de demostrar que estàs a l'altura de les teves exigències xantatgistes.
El taxista és pakistanès. Un tipus amable, però va més perdut que un torero al otro lado del telón de acero. El vers és de Sabina, i prometo no tornar a recórrer a la poètica d’aquest rapsode de les falses revolucions hispàniques. I quan ja el tinc instruït perquè em porti a Vallvidrera sense que calgui canviar de rols —jo el taxista, ell el client, direcció Islamabad—, em poso els auriculars per escoltar la ràdio. Deu estar content, López-Fonta. El PP ha guanyat les eleccions a l’Aragó. Content, encara que hagi de justificar un pacte de govern amb Vox per culpa d’uns resultats allunyats de la majoria absoluta. López-Fonta no deu voler saber que Catalunya ha sigut l’ase de tots els cops dels discursos de la majoria dels dirigents aragonesos en campanya. El drama de la Corona d’Aragó és senzill d’explicar: el complex d’inferioritat dels aragonesos. Tota aquesta malvolença electoralista és injustificada, amb Rodalies desmuntada per manca d’inversions i els catalans arribant tard a la feina, als hospitals o a casa. Però no passa res. Si a López-Fonta li tornessis a preguntar el perquè de tot plegat, continuaria dansant com un ballarí de claqué que fuig de les brases. Som un poble vençut. Les manifestacions de dissabte van ser una calamitat. Com a bon militant del PP, López-Fonta deu sentir-se satisfet.
Assegut de nou a la terrassa, estic a punt d’acabar el llibre d’Annie Ernaux, amb la muntanya de Montserrat dibuixada al fons de la vall vidrada. Sans amours, sans soucis, sans problemes. Ai, ai, ai, la belle vie.