Aquesta setmana vaticana han passat algunes coses interessants en l’àmbit de la política catalana que potser han passat desapercebudes mentre observàvem embadalits la xemeneia de la Capella Sixtina, alhora que miràvem de reüll els xocs armats entre l'Índia i el Pakistan, no fos cas que esclati la primera guerra nuclear i ens agafi sense el kit d’emergència preparat. La primera d’aquestes coses va ser la petició pública del president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, al president Salvador Illa, en la qual li demanava que arribés a acords amb el primer partit de l’oposició, és a dir, amb Junts. Cal celebrar, per començar, que en un fòrum com aquest, on habitualment tothom raspalla tothom amb un somriure i tots es fan la pilota mútuament, algú tingui el coratge de dir en veu alta allò que pensa, amb plena consciència que està verbalitzant gairebé un anatema. El president de la Generalitat de Catalunya no s’esperava una apel·lació tan directa i va sortir-se’n com va poder, deixant clar que primer parla amb tots els partits i pren després les seves decisions.

Com si el suggeriment de Guardiola fos una premonició, el mateix dia, al Parlament de Catalunya, es va viure un dels episodis polítics més surrealistes dels darrers temps. El Govern del PSC hi duia dos decrets per a ser convalidats: l’un fixava un increment de la taxa turística i l’altre, sorprenentment, n'endarreria la implementació fins a l’octubre. Vet aquí el primer error: si el Govern no el volia aplicar fins a la tardor, no tenia cap sentit dur ara aquests decrets al Parlament. El segon error va ser no lligar bé els vots dels dos socis preferents, ERC i Comuns, que van votar oposadament al segon decret i, per tant, la taxa turística augmentada va entrar en vigor. Un error en la previsió temporal i un error en la negociació. Amb aquest resultat, avui mateix, un hoteler o el propietari d’un càmping pot aplicar ja el recàrrec a la taxa turística, bo i complint una votació del Parlament de Catalunya. Per a evitar-ho, el mateix Govern demana a la gent que no apliqui la nova taxa i impedirà que es publiqui al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), en un autèntic acte de filibusterisme administratiu. Ens trobem davant una situació surrealista: l’executiu demana que no s’apliqui un decret del mateix executiu validat pel legislatiu. Encara sort que els mateixos que ho demanen són els demiürgs de la seguretat jurídica i del compliment de la llei!

La situació d’inestabilitat de la política catalana rau en el protagonisme que s’atorga als extrems de l’arc parlamentari 

La situació d’inestabilitat i escorament de la política catalana rau en el protagonisme que s’atorga als extrems de l’arc parlamentari i que, com a tals, no representen, ni de lluny, cap majoria social. Tenen més influència els 6 escons dels Comuns (val la pena recordar que en van perdre 2 a les darreres eleccions, és a dir, un 25%), que els 20 diputats d’ERC o, per descomptat, els 35 escons de Junts. És curiós que bona part del poder que s’atorga als Comuns es basa en l’amenaça constant que proclamen els seus portaveus en contra de la sociovergència, una fórmula de govern de la qual es parla molt, però que no s’ha aplicat mai des de les primeres eleccions de l’any 1980, és a dir, des de fa gairebé mig segle. Llançant fàtues contra aquesta sociovergència mitològica i esperonant el pànic escènic, primer ICV, i els Comuns ara, tenen segrestats els dos partits centrals de l’esquerra catalana i els escoren constantment a posicions allunyades de la centralitat. Segurament, una part dels dirigents del PSC voldrien una altra cosa, però tenen por de dir-ho públicament per no ser sacrificats per apostasia als altars del progressisme per part dels sacerdots del bé comú.

Una cosa semblant passa a Barcelona, on els Comuns, que ja no governen la ciutat i són a l’oposició, i a més no tenen la millor relació personal amb els quadres socialistes, mantenen ben vius els seus dogmes i mantres en la governança de la capital. Només així s’explica que, gairebé dos anys després d’arribar al càrrec d’alcalde, Jaume Collboni encara no hagi derogat la reserva del 30% per a habitatge públic en qualsevol promoció privada, una mesura que tothom sap que s’ha convertit en l’apocalipsi final de la política d’habitatge a Barcelona. No deixa de ser paradoxal que, tant al Parlament de Catalunya com a l’Ajuntament de Barcelona, la suma de Junts i PSC els atorga còmodes majories absolutes, però és una eventualitat que no passarà, per més que seria rebuda amb satisfacció per capes molt amples de l’opinió pública i l’opinió publicada. No seria aquest el meu pacte preferit, ni de bon tros, però sí que tindria una virtualitat: allunyar la política catalana dels extrems i dur-la al centre, que és exactament allò que va garantir sis majories (tres de les quals absolutes, un resultat que no veurem mai més) a Jordi Pujol. Catalunya és un país centrista ideològicament i el primer que ho torni a entendre començarà el camí cap a l’hegemonia política.