Per Samuel Garzón Barchilon, rabí principal de la Comunitat Jueva de Barcelona

Arribar a Catalunya és descobrir una manera de mirar el món que combina identitat i obertura. Una societat que sap d’on ve i, al mateix temps, no té por de dialogar amb el present. Potser per això, celebrar el Péssah aquí adquireix un significat especial.

El Péssah —la Pasqua jueva— commemora la sortida del poble d’Israel d’Egipte, el pas de l’esclavatge a la llibertat. Però reduir-la a un record històric seria empobrir-la. Péssah és, sobretot, una pregunta: què vol dir ser lliure avui?

Aquest moment marca el naixement del poble d’Israel no només com una realitat biològica, sinó com una nació constituïda sota una llei moral comuna. La sortida d’Egipte no va ser una fugida desordenada, sinó l’acte fundacional d’un poble que s’organitza al voltant d’un propòsit espiritual superior. Cada any, al voltant de la taula del Séder (el sopar ritual del Péssah), repetim el mateix relat. I cada any, el més petit de la casa formula una pregunta que sempre és nova: “Per què aquesta nit és diferent de les altres?”. Aquesta escena, aparentment senzilla, conté una intuïció profunda: la llibertat no s’hereta, s’aprèn. I només s’aprèn si hi ha algú disposat a explicar-la i algú disposat a preguntar-la.

Vivim en societats que es consideren lliures. Però el Péssah ens recorda que la llibertat no és només una condició política. És també una disciplina interior. No n’hi ha prou amb sortir d’Egipte; cal evitar portar Egipte a dins. Intel·lectualment, en el judaisme la llibertat no s’entén com l’absència de límits, sinó com la capacitat d’escollir una responsabilitat que ens transcendeixi. És el pas de la servitud als homes a la servitud al Creador, cosa que representa la màxima autonomia que l’ésser humà pot assolir.

Per això, durant aquests dies, eliminem qualsevol rastre de pa fermentat de les nostres cases. No és només un precepte ritual. És un exercici simbòlic: apartar allò que ens infla, allò que ens fa creure més del que som. La matsà, el pa sense llevat, és humil, essencial. Ens recorda que la llibertat autèntica passa per la simplicitat i la veritat.

En una societat com la catalana, tan marcada per la idea de projecte col·lectiu, aquesta reflexió adquireix una dimensió cívica. No hi ha llibertat sense responsabilitat compartida. No hi ha identitat sense memòria. I no hi ha futur sense la capacitat d’explicar-nos a aquells que venen darrere. La constitució del poble d’Israel al desert ens ensenya que un col·lectiu només perdura quan les seves lleis estan escrites no només en pedra, sinó en la consciència de cada individu.

El Péssah no és una festa tancada. És una invitació. Ens diu que cada generació ha de veure’s a si mateixa com si hagués sortit d’Egipte. És a dir: com si la llibertat no fos un fet adquirit, sinó una tasca pendent.

En un temps sovint accelerat i superficial, el judaisme proposa aturar-se, seure al voltant d’una taula i parlar. Parlar amb els fills, amb els avis, amb qui no sap i amb qui creu que ja ho sap tot. Potser aquesta és una de les grans aportacions del Péssah: recordar-nos que una societat lliure és, abans de res, una societat que conversa.

Catalunya té aquesta vocació de conversa. De país que construeix des de la paraula, des de la cultura, des de la transmissió. Per això, celebrar el Péssah aquí no és només mantenir una tradició. És també reconèixer que la llibertat, quan és autèntica, sempre és compartida.

I potser aquesta és la pregunta que queda oberta, també per a qui no celebra el Péssah: què vol dir avui ser realment lliures?