Amb menys de 12 hores de diferència, Jordi Basté va entrevistar Carles Puigdemont a Pla Seqüència de La2Cat i després Gabriel Rufián a El Món a RAC1. En l'entrevista televisiva al president a Waterloo, Basté va presentar-la com una conversa personal i no política, mentre que a l'entrevista radiofònica a Rufián a Madrid va donar-li un to de periodisme polític i no personal. I en tots dos casos —per les respostes dels convidats— va acabar sent justament a la inversa. Rere qualsevol fet personal explicat per Puigdemont sobre els seus darrers nou anys hi havia un substrat polític de primera magnitud i rere les decisions polítiques anunciades per Rufián hi havia un component personal (no només seu) indestriable.
Si has de seguir l'enterrament del teu pare per Skype perquè sobre tu hi pesa una ordre de detenció per motius polítics, vol dir que el personal sí que és polític. Si a la teva residència d'exili hi ha gent que truca per saludar i d'altra només per insultar i intimidar vol dir que la teva esfera personal és política. Però també si decideixes anar vestit amb americana i corbata en situacions de possibilitat de detenció perquè vols que, si t'arresten, la teva aparença personal sigui l'aparença institucional d'un president de la Generalitat. A la conversa, efectivament, Basté va fer preguntes personals, però gran part de les respostes portaven impregnada política, sentit d'estat i una alta institucionalitat que, per cert, s'ha mantingut intacta malgrat nou anys d'exili, persecució i escarni.
I és que, a partir d'un determinat rang polític, tot allò que fas com a persona incideix en la imatge política que projectes. I a l'inrevés: la dimensió política també condiciona, per força, la teva vida personal. Com a mostra, el gest que aquest dissabte es va treure de la màniga Pedro Sánchez: va donar la volta a les acusacions que pesen sobre la seva dona i va donar el tret de sortida a la precampanya amb una declaració pública d'amor que no hauria signat ni el millor assessor en comunicació política. I tot plegat hores després que els diferents líders de les esquerres a l'esquerra del PSOE (especialment Ada Colau i Gabriel Rufián) transmetessin el contrari: ressentiment, fracàs i, en el fons, sensació de derrota abans de lliurar la batalla. I és que en el cas de la fracassada candidatura única, l'objectiu polític també ha embarrancat per motius personals. I més concretament, com va admetre el mateix Rufián en aquesta entrevista amb RAC1, "per una guerra d'egos". A partir del moment precís de la convocatòria electoral, aquestes esquerres van deixar de parlar dels problemes que diuen voler resoldre i es van posar a parlar d'ells mateixos. Van deixar morir el momentum Maricarmen (de la qual ja no parla ningú) i van començar a tirar-se les llistes pel cap.
El personal ha passat per davant de la política. Ja és trist que, a més, això passi en un espai polític que teòricament predica el col·lectiu, la solidaritat i la generositat de grup per damunt de l’individu, l’ego i el lluïment personal
És cert que Ada Colau va dir que estava disposada a renunciar a liderar la candidatura de Front Ampli si això facilitava una entesa, però també és veritat que, unes hores més tard, va declinar que —a Catalunya— aquesta candidatura única fos sota el comandament d'Esquerra Republicana. És a dir, personalment, no es veia anant sota unes sigles determinades. El mateix es pot dir d'Irene Montero, que ha preferit entendre's amb ERC abans que amb Sumar. I tot per les disputes personals, quasi familiars, entre els dos grans corrents del que va ser nucli radiador del moviment: els pablistes (Pablo Iglesias) i els errejonistes (Íñigo Errejón i després Yolanda Díaz). S'expliqui com s'expliqui, és evident que el personal ha passat per davant de la política. Ja és trist que, a més, això passi en un espai polític que teòricament predica el col·lectiu, la solidaritat i la generositat de grup per damunt de l'individu, l'ego i el lluïment personal. Doncs ha estat exactament per això que ara mateix no hi ha una única papereta de les anomenades esquerres a l'esquerra del PSOE.
I també té significat i conseqüències polítiques allò que personalment fas mentre exerceixes el càrrec. Si un conseller de Salut prefereix ser atès en una consulta privada (no dic que sigui el cas actual) té unes connotacions molt evidents. Si el teu partit porta al Constitucional el matrimoni homosexual i després et cases amb la teva parella del mateix sexe, això té una contradicció política molt evident. El mateix passa si proclames que tots els polítics són uns aprofitats i quan esdevens alcaldessa, dels 947 municipis que hi ha a Catalunya, la teva filla aconsegueix una plaça de policia local al mateix municipi i per la via ràpida. O bé si ets presidenta de la Comunitat de Madrid i compres un àtic amb calés públics per, precisament, fugir de l'apartament que la teva parella va comprar amb comissions obtingudes amb tractes amb l'administració autonòmica. Per la mateixa raó, per aquesta barreja entre el personal i polític, la ja exportaveu del PSOE i excap de llista pel PSC a Lleida, Montse Mínguez s'ha vist forçada a dimitir. Efectivament, entra en contradicció que pregonis una lluita contra els grans tenidors i la teva parella disposi de 30 pisos. I és que malgrat les suposades peticions de Pedro Sánchez perquè no plegués, les opcions eren escasses i dramàtiques: o desprendre's dels immobles o un trencament de la parella. Tot i que possiblement la més senzilla hauria estat que, sabent-ho, no calia ser la primera de la classe a donar certes lliçons morals.