Ha arribat a Barcelona el musical Grease, amb una proposta sobre la icònica història de Danny Zuko i Sandy Olson (observeu la filiació dels cognoms), que torna a la versió de l'estrena el 1972 a Broadway, on va tenir al paper protagonista un llavors emergent Richard Gere. Què hi ha de nou, doncs, en aquesta ocasió? En el fons, i malgrat la fidelitat gairebé de culte a la versió primigènia, tot és nou: el ball, la música i la interpretació, que s'entrellacen, com mai durant les gairebé tres hores que dura l'espectacle aconseguint el més difícil: que cultura i diversió es donin la mà i que, per això, per a qui pugui i vulgui regalar alguna cosa aquestes festes nadalenques, es converteixi en una idea original que a més ajudi el difícil món del teatre musical a continuar existint i alegrant-nos la vida.
Resulta sorprenent, per començar, l'aposta per un conjunt actoral les edats del qual s'aproximen a la dels qui protagonitzen la història: un grup de joves estudiants d'un institut nord-americà en els anys cinquanta, amb les primeres experiències amoroses, les poques ganes d'estudiar, els eventuals enfrontaments entre grups i, sobretot, les ànsies per menjar-se el món a mossegades entre rialles, cançons i balls. Res d'això no hauria transcendit al gran públic des de l'escena teatral novaiorquesa si no fos perquè el 1978 dos actors d'uns trenta anys, Olivia Newton-John i John Travolta, van protagonitzar aquestes aventures en una pel·lícula musical que avui, més encara des de la recent mort d'Olivia, continua sent rècord d'audiència televisiva cada vegada que es torna a emetre.
El cinema de David Serrano ha estat sempre una aposta per les interpretacions "amb veritat", i així és també aquest Grease seu, on tot és creïble, entranyable, etern
La nova versió teatral commemora el mig segle de l'estrena a Broadway, però tres factors actualitzen el producte per aconseguir l'èxit de taquilla que està sent ara a Barcelona i abans, durant tot un any, a Madrid. El primer és la coreografia ideada per Toni Espinosa, considerada la millor d'aquest any en els Premis Teatre Musical recentment atorgats, i que aconsegueix que l'escenari vibri des del moment de la mítica obertura al ritme de la cançó que dona títol a l'obra. De vegades intento un sol pas dels que he vist executar per aquests gairebé nens acròbates; després concloc que l'ésser humà ha estat des de sempre capaç de gestes que semblen impossibles. Aquestes gairebé ho són.
La versió musical de Joan Miquel Pérez és un altre dels miracles sostinguts al llarg de les gairebé tres hores de durada de l'obra. Com apropar els ritmes dels cinquanta als que són hit en l'actualitat sense perdre l'essència originària? Doncs allà hi ha Joan Miquel i la seva banda, amb el que significa la música en directe, i amb un final de festa en què no és possible no aixecar-se del seient. Ho he vist en una dotzena d'ocasions, no crec que a la resta de representacions hagi estat diferent.
Però a la música i el ball cal afegir-hi alguna cosa perquè el teatre musical sigui això, teatre. L'adaptació de l'obra i la direcció de l'elenc actoral és el que distingeix un musical qualsevol d'una obra d'art. El teatre de text, quan està ben dirigit, sempre imposa no? Doncs què us sembla si els qui canten i ballen formidablement a més saben interpretar? Aquest miracle que culmina l'espectacle, aquest Grease el deu a David Serrano. És ell qui ha aconseguit que joves en molts casos amb escassa formació teatral transformin cada personatge en una icona, convencin amb la interpretació de la consistència de la història i facin de cada paper un de tan important com la resta en un paisatge interpretatiu coral i no de meres comparses de la parella protagonista. El seu cinema, el cinema de Serrano, ha estat sempre una aposta per les interpretacions "amb veritat", i així és també aquest Grease seu, on tot és creïble, entranyable, etern.
En un moment de l'obra, la Frenchy, la beneita bondadosa, que somia a ser perruquera explica a la Sandy com ha de fumar per ser una noia sofisticada, i li diu: "Atenta i aprèn, que no m'importa que després tu em copiïs en la vida personal". Doncs bé, jo també els he explicat avui la meva experiència en relació amb aquesta obra de teatre musical perquè, circumstàncies de la vida, m'incumbeix d'una manera molt pròxima. Encara que estic convençuda que gaudiran molt si les properes setmanes s'asseuen en una de les butaques del Teatre Tívoli per veure l'obra, he de reconèixer que hi ha en aquesta recomanació una part important del meu cor. Senzillament, una cosa personal.