1. L’ACCEPTACIÓ DE LA DERROTA. A la columna de la setmana passada vaig aprofitar un esdeveniment històric per parlar metafòricament de la divisió d’opinions entre els independentistes d’ara. Avui seré més directe, perquè la divisió independentista és cada vegada més gran i ja no afecta tan sols els partits organitzadors de l’1-O. Les derrotes mal païdes tenen això, que provoquen enfrontaments caïnites i fractures doloroses. Ja sé que alguns lectors arrufaran el nas perquè m’atreveixo a escriure que el Procés va acabar en derrota, sobretot després del judici als dirigents de l’1-O que es van quedar a Barcelona i els que van tornar d’un curt exili malgrat que ja sabien què havia passat amb els Jordis. El fet d'admetre que l’Estat t’ha derrotat, si més no momentàniament, no desqualifica res. Ni el moviment independentista ni el resultat del referèndum de l’1-O. No em sumaré, per tant, al cor d’articulistes que acusen els polítics independentistes de mentir i d’organitzar el sidral de l’1-O o del 9-N per ocultar les seves misèries. La història de les traïdories m’avorreix i, a més, és falsa. Els que ho escriuen, ho defensen des d’una ignorància supina. Tant de bo hi hagués hagut aquest engany premeditat, almenys això voldria dir que tenien un pla. No va ser així, ja els ho ben asseguro. Tenien un pla molt dèbil, embastat per un jurista ingenu políticament. Era obvi que no havia llegit mai L’art de la guerra del general Sunzi. L’únic pla era creure que fent les coses bé ja n’hi hauria d’haver prou per doblegar un Estat que si alguna cosa ens ha demostrat, fins i tot després del 1978, és que podia recórrer a mètodes antidemocràtics, incloent-hi el terrorisme, per acabar amb un conflicte polític.

Després de la desbandada post 1-O, la divisió entre els partits independentistes es va manifestar molt aviat. Sota el 155 i, també, quan Rajoy va convocar les eleccions el desembre del 2017. Contra tota lògica, en comptes de fer un front comú, l’independentisme es va confrontar entre si i va regalar-li la primera posició electoral a Ciutadans. L’episodi del 30 de gener de 2018 va ser-ne la culminació. Aquell dia, el president republicà del Parlament, Roger Torrent, va desconvocar el ple que hauria d’haver elegit president Puigdemont. En aquell moment, Esquerra ja havia fet el tomb i es preparava per a la batalla final amb els que ells anomenaven, insistentment, “convergents”, com qui diu fill de puta. Contra un Pujol fantasmagòric es veu que es viu millor, de la mateixa que els nous “convergents” reivindiquen Pujol com si estiguessin reivindicant Perón o el Crist santificat. Els republicans van demostrar molta decisió a l'hora de barrar el pas a Puigdemont. No volien assumir les conseqüències d’aquell acte de desobediència i ningú sap què hauria fet el president a l’exili si hagués estat investit. Qualsevol opinió és ara un judici de valor. Els republicans no foren els únics que van boicotejar aquell ple. Entre les files de Junts també hi havia destacats dirigents que no volien arriscar de cap manera. Tenien por que els tornessin a engarjolar. Una reacció molt humana però gens política. Als despatxos del Parlament, però també al bar, i no parlo d’oïdes perquè servidor hi era, les discussions entre dirigents juntistes no van ser poques. Allí també es va començar a fer palesa la divisió entre les anomenades dues ànimes de Junts. La fractura era exactament la mateixa que ara, entre els anomenats possibilites (turullistes i rullistes) i els octubristes (tots ells puigdemontistes, perquè llavors el borrasisme no existia). D'aleshores ençà, la digestió ha estat lenta i traumàtica. L’independentisme deixarà de ser un moviment potent si els que diuen que no volen afluixar només esperen que el company de viatge ensopegui. Entre Esquerra i Junts la fractura és definitiva. A l’interior de Junts, caldrà esperar. Fa uns dies una dirigent de Junts em va dir que cap dels jerarques del partit vol forçar una escissió, sinó que només estan esperant que el sector contrari se’n vagi. Una manera cínica de tapar la voluntat d’anar sols i així desempallegar-se dels altres.

Protestar sempre serveix d’alguna cosa si estàs disposat a assumir-ne les conseqüències. La persistència ofereix victòries. Només falta trobar els instruments adequats.  

2. LA MALA MAROR S’ESTÉN. La divisió independentista també és avui ben evident entre les entitats de la societat civil que han estat responsables de les mobilitzacions multitudinàries de l’anomenada dècada sobiranista. Els personalismes i l’ànsia de poder no han ajudat gens. Entre els dirigents polítics i cívics independentistes l’egolatria és la malaltia infantil del moviment. Com que ho he escrit al llibre Tot el que el cor s’estima (Lleonard Muntaner, 2022), ho tornaré a repetir. Després de la dissolució violenta de la manifestació de la plaça d’Urquinaona i de la repressió policial contra el jovent independentista, vaig fer gestions perquè els presos VIP es pronunciessin a favor dels detinguts. La seva reacció, que d'entrada va ser de negar-s’hi, em va deixar tan sorprès que no vaig saber reaccionar. També va ajudar-hi que jo llavors m’estigués als EUA per una bona temporada i tingués poc marge de maniobra. Aquella reacció, sorprenent per a mi, que ja havia ensenyat la poteta quan de cop va desaparèixer el canal de Telegram del Tsunami Democràtic, que el novembre del 2019 tenia gairebé 400.000 seguidors, sense que ningú donés cap explicació. La sensació de presa de pèl va ser total. La gestió del govern Torra davant les mobilitzacions tampoc no va ser ideal, perquè no es pot anar a missa i repicar. A poc a poc, molts dels abnegats independentistes que es traslladaven a Lledoners per donar escalf als presos van anar disgustant-s'hi. A la fi no ha agradat que els polítics busquessin una sortida personal (no tots, perquè Puigdemont, Comín i Ponsatí s’hi han negat fins ara) que comportava algunes claudicacions, entre elles deixar desemparats els encausats sense nom, la gent de base, sobretot jove, a la qual la justícia espanyola demana llargues condemnes. 

La polèmica reforma del Codi Penal espanyol, que ha estat molt mal plantejada, ha fet vessar el got. Esquerra no s'ha adonat —o així ho espero— que la supressió del delicte de sedició i la modificació del delicte de desordres públics agreujats és perillosa i tramposa i que no podia pactar-la unilateralment. Els republicans van pactar la reforma amb el PSOE pensant en el futur polític dels seus presos indultats i en Marta Rovira, per fer possible que retorni com va tornar Meritxell Serret, neta com una patena, i perquè els dirigents del partit encausats poguessin esquivar les possibles condemnes. De la gent normal i corrent no se n'han fet càrrec. Ni els republicans ni ningú. ¿A qui ha d’estranyar, doncs, que l’ANC convoqués una manifestació, el dia 6, en contra d’aquesta iniciativa legislativa, tan partidista com mal escrita, amb el lema Cap pacte amb Espanya per empresonar-nos? Davant una convocatòria tan contundent de l’ANC, Òmnium Cultural, que és una entitat que ara no sap ben bé cap a on va i que va viure amb sorpresa que el seu president, Xavier Antich, fos esbroncat —equivocadament, a parer meu— en l’acte de l’Arc de Triomf per commemorar l’1-O, se’n va desmarcar. Entre les entitats cíviques es reprodueixen les afinitats d’anys enrere i a la manifestació de l’ANC hi eren presents els dirigents de Junts, Jordi Turull i Laura Borràs, entre altres, mentre que Òmnium no va secundar la convocatòria, tot i que s’havia declarat en contra de la modificació del delicte de desordres públics. Va fer costat al govern minoritari d'Esquerra. És probable que em renyin un altre cop per dir el que és fàcilment constatable, però no són poques les baixes de socis d’aquesta entitat anunciades mitjançant les xarxes socials. D’anuncis de gent que declarés que es donava d’alta no n’he vist ni un. Si l’ANC té la capacitat que té de convocar en solitari una manifestació enmig d’un pont i Òmnium va desinflant-se, caldrà reflexionar molt bé sobre les estratègies de futur. ¿I si resulta que al final s’arriba a la conclusió que la nova etapa ja no cal fer-la a cavall d’unes entitats cíviques desgastades? Als partits ja sabem quin pa s’hi dona. Manuel de Pedrolo afirmava que cal protestar encara que no serveixi de res. En vista del que està passant a molts llocs del món (a l’Iran, a la Xina o al Perú, posem per cas), protestar sempre serveix d’alguna cosa si estàs disposat a assumir-ne les conseqüències. La persistència ofereix victòries. Només falta trobar els instruments adequats.