Coneixeu cap espanyolista que hagi estat detingut pel fet de ser-ho? Jo no. La llista d’independentistes multats, empresonats i inhabilitats és, en canvi, molt llarga. Ho és tant, que el govern espanyol ha hagut de fer-ne el recompte per poder pactar amb els partits independentistes la futura llei d’amnistia. L’espanyolisme, o la seva traducció pràctica, que és el desig de destruir la cultura catalana, com estan fent ara el PP valencià i balear, no mereix cap càstig en l’ordenament jurídic espanyol. Tampoc no genera la protesta de l’esquerra espanyola, més preocupada, com ha passat sempre, a denunciar les injustícies al món mundial i considerar que la defensa de la catalanitat és una mena de classisme burgès. La paradoxa és que, a Espanya, els partits independentistes són legals, però els tribunals converteixen en il·legals les accions d’un moviment de secessió perfectament democràtic. Qui va convertir en il·legal consultar els catalans, a tots els catalans, sobre el futur de Catalunya va ser l’espanyolisme, l’aliança nacional sagrada de l’esquerra i la dreta espanyoles. No tornaré a repetir la màxima de Josep Pla, que era qualsevol cosa menys independentista, sobre les similituds nacionalistes de les dues Espanyes. Joan Coscubiela va fer-nos-en un recital el setembre de 2017 al Parlament de Catalunya.

Un dia, en ple procés independentista, un amic meu em va preguntar quina opinió tenia jo de l’actitud de diversos periodistes i intel·lectuals de l’esquerra cañí contrària al Procés, erigida en defensora dels anomenats xarnegos, com si Catalunya no ho fos tota ella, incloent-hi la majoria dels catalanoparlants. És la mateixa gent que, a la primera ocasió que se’ls presenta, ridiculitza la cultura catalana. Els més extremistes, els que havien ajudat a crear Ciutadans, van reaccionar davant el Procés com era de preveure. Al capdavall, aquesta era la raó de ser d’aquest partit nacionalista, fundat amb l’excusa que el PSC dels fills dels burgesos catalans —la majoria franquistes, tot cal dir-ho— havia traït la “classe obrera”. Considerant que l’extrema esquerra antifranquista ja havia determinat que la classe obrera catalana només era castellanoparlant i calia adreçar-s’hi en castellà, reactivar la cançoneta va costar-los poc. A mesura que el Procés avançava i un tsunami (aquest sí realment violent i no pas l’inventat pel jutge García-Castellón) va destruir el PSC mentre el PSUC es perdia definitivament ofegat pel populisme dels comuns, l’espanyolisme recuperava protagonisme entre l’esquerra que temps enrere havia estat catalanista i partidària del dret d’autodeterminació. La identificació entre la defensa de la catalanitat i l’independentisme va ser l’excusa per tornar a les velles teories que tot el que és català és carrincló, barretinaire o coses pitjors.

Com que Ciutadans, un partit il·liberal i xenòfob, va ser el partit més votat el 21-D de 2017 gràcies a la concentració del vot espanyolista de Catalunya i a la dispersió de l’independentisme en diverses candidatures, els socialistes i els comuns van imitar-ne les formes i el discurs per recuperar terreny. La defensa del castellà a Catalunya es va convertir en una bandera brandada per una gent, que diu sentir-se discriminada a Catalunya, però que mai no l’han fet fora d’un bar, d’una consulta mèdica o d’un jutjat per adreçar-se al cambrer, al metge o al jutge en castellà. Al contrari, la històrica diglòssia dels catalanoparlants fa que molts canviïn de llengua gairebé sense adonar-se’n. En diem diglòssia, però podríem anomenar aquest fenomen sociolingüístic, que és idèntic arreu dels territoris de parla catalana, la síndrome de l’esclau. Atès que em moc en un ambient universitari en el qual se suposa que el multilingüisme hauria de ser normal, el que sé és que a les universitats de Catalunya, el País Valencià i les Illes es fan cada vegada menys classes en català. No és que se’n facin més en anglès, que podria ser una opció de “negoci” i d’internacionalització, sinó que el català sucumbeix al castellà perquè, diuen, la “realitat” s’imposa. La deixadesa és total i l’espanyolització del món universitari, efecte de l’espanyolització dels estudis de secundària, paral·lela a la d’una part del món intel·lectual, és més i més gran.

La defensa del castellà a Catalunya es va convertir en una bandera brandada per una gent, que diu sentir-se discriminada a Catalunya, però que mai no l’han fet fora d’un bar, d’una consulta mèdica o d’un jutjat per adreçar-se al cambrer, al metge o al jutge en castellà

Fa anys que no miro TV3 ni cap televisió convencional. Vaig passar-me a les plataformes digitals fa molt de temps. Si un dia veig el telenotícies, que mentiria si digués que l’any passat, per exemple, en vaig veure cap, sento que he perdut el temps: tot el que expliquen ja ho sabia abans gràcies a les xarxes socials o als diaris digitals, que són els més dinàmics a l’hora de renovar la informació. Amb els diaris convencionals em passa una mica el mateix que amb la televisió. Per tant, les polèmiques televisives les conec per aquests canals, per les xarxes socials, perquè difícilment veuré, per posar un altre exemple, el programa Col·lapse de Ricard Ustrell. Així és com vaig assabentar-me de la suposada —ho subratllo— despreocupació de Jordi Évole per l’espanyolització dels catalans. No va dir això, sinó una cosa pitjor referida a l’espanyolització de TV3, que és l’única que tenim per fomentar el català i la catalanitat. A mi tant me fa quins siguin els desitjos —o els deliris— identitaris del senyor Évole, francament. Fa anys que vaig perdre-li el respecte intel·lectual, sobretot des del dia que em va increpar amb força mala educació, tot i que no ens coneixíem de res, en una sala de cinema per uns articles meus que no li havien agradat. No diré allò que “de senyor i de porc se n'ha de venir de mena”, perquè seria de mal gust, però és que, a més, ell ara pertany a la gent rica i amb poder de Catalunya, encara que sigui un poder provincià.

Tornem a la qüestió de les persecucions polítiques, perquè sentir-se dolgut perquè a un l’insultin a les xarxes socials és absurd. I encara és més absurd —i fals— pretendre fer creure que hi ha gent que no s’expressa en públic per por a ser demonitzat i vilipendiat a X. ¿És que no era una mentida que el Procés va posar en risc la convivència familiar del dinar de Nadal dels catalans? Si haguessin vist el musical Antaviana, de Dagoll Dagom, ja sabrien que tots els àpats familiars a Catalunya són un desori. En aquest país, com s’està constatant amb les revelacions sobre les manipulacions de la policia patriòtica i els mitjans de comunicació espanyolistes involucrats en l’operació Catalunya —per altra banda, fomentades pel PSOE per justificar una amnistia que s’ha hagut d’empassar a contracor—, la persecució política real és una altra. La defensa violenta de la unitat d’Espanya per part de l’espanyolisme, de la coalició del 155 formada per PP, PSOE i Ciutadans, és la que ha portat a la presó o a l’exili diversos polítics i ciutadans d’aquest país amb l’observació apàtica de molts simpatitzants dels comuns, com ara Évole. Aquesta és l’autèntica deshumanització de la política i no pas que et diguin fatxa uns quants exaltats.

Els joves d’Urquinaona, els membres dels CDR, els promotors del Tsunami Democràtic, aquesta és la gent que realment no pot alçar la veu a Catalunya i és linxada de veritat per l’espanyolisme. És clar que aquesta gent no té a favor seu el poder polític i mediàtic dels que a Catalunya defensen la unitat d’Espanya amb un victimisme que sembla après —i calcat— del nacionalisme català anterior al Procés. Si en comptes d’inventar-nos debats sobre l’ego ferit de cadascú anéssim a l’arrel de la qüestió, estaria bé que l’espanyolisme democràtic reconegués el que va posar sobre la taula Joan Fuster el 1982, just abans de la creació de TV3: “La comunitat catalanoparlant s’ha vist privada per la història, i quan més la necessitava, d’una designació única i inequívoca, dins la qual les descompensacions sociogeogràfiques de cada moment haguessin pogut redimir-se en un sentit clar d’identitat”. Això era així llavors com ho és ara, encara que a l’espanyolisme li costi d’admetre que des del 2017 hi ha hagut, a més, una vulneració massiva de drets a la societat catalana. Em sembla que els fets dels darrers deu anys han deixat clar que no són, precisament, els de Jordi Évole ni els qui calcen del seu peu.