Falten poques setmanes per als 50 anys de la mort de Franco i no pocs periodistes i polítics ja deuen polir frases per parlar de les excel·lències de la Transición. Que si la democràcia “que nos dimos entre todos”, que si la “reconciliación”, que si la “normalidad” i el “reencuentro”, que si l’amnistia del 1977 i altres ensarronades de l’estil. I tanta gent innocent que s’ho creurà a ulls clucs! Penso que, després de tants anys, va sent hora que ens deixem d’autoenganyar i assumim les autèntiques raons que van portar a la Transició, essent-ne la principal i més evident el fet que als franquistes se’ls moria el dictador i necessitaven urgentment una fórmula màgica que els permetés continuar manant d’una forma o una altra.

Que fa 50 anys l’Espanya oficial es veiés obligada a iniciar una complicada Transició és una evidència. Havien de procedir a fer una operació de lífting democràtic inèdita a l’Europa occidental. I a fe que l’inoportú precedent portuguès de la Revolució dels Clavells era el darrer que els interessava de seguir, tenint en compte que tenien a la presó i a l’exili els únics militars —els de la UDM— veritablement compromesos amb la democratització. A més de legitimar tot el que es pogués de l’herència franquista —amb un grau de cinisme estratosfèric—, l’operació havia de servir a l’oligarquia franquista —i als còmplices pactats— per anar obrint la porta als generosos fons europeus dels quals ha viscut Espanya des d’aleshores juntament amb una protectora integració a l’OTAN.

La qüestió era assegurar a tot preu un destí diferent del del nazisme —jutjat i purgat a Nuremberg— o del feixisme italià —amb Mussolini penjat cap per avall a Milà— sense que ningú amb un mínim nivell de vergonya hi veiés cap flagrant contradicció. Evidentment que els franquistes —i acòlits pactats (González, Carrillo, etc.)— van fer tots els impossibles perquè el darrer dels grans assassins feixistes del segle XX no sols pogués morir tranquil·lament al llit, sinó dictant el futur d’un Estat amb un “atado y bien atado” que hauria estat del tot impossible de fixar si de debò hagués existit una voluntat de crear un estat verament democràtic. De nou, pensem en Portugal.

De debò algú pot pretendre que la Transició fos democràtica quan la van dirigir els mateixos franquistes? Algú s’hauria pogut imaginar que a Nuremberg els jutges haguessin estat els mateixos nazis?

Perquè el lector vegi el que vull dir sobre la plena vigència avui de l’“atado y bien atado” —i no, no és un tòpic— i abans que us en doni exemples que ho deixin clar, és vital, però, que abordem una sèrie de llocs comuns que el relat constitucional encarregat d’aquest lífting ha tingut totes les facilitats del món per disseminar a cor què vols entre la gent, tant a Espanya com, desgraciadament, a Catalunya, encara que amb menys èxit. I és el relat que Espanya havia de ser —i és— una “democracia plena”. I algú dirà que ho és perquè fa eleccions regularment i té una Constitució aparentment democràtica i votada per sufragi universal. Però és vital no pecar d’ingenuïtat i analitzar més a fons el sentit de l’expressió “atado y bien atado” per buscar-hi la seva autèntica substanciació fàctica en el dia a dia espanyol més enllà dels formalismes sovint enganyosos. D’entrada, de debò algú pot pretendre que la Transició fos democràtica quan la van dirigir els mateixos franquistes? Algú s’hauria pogut imaginar que a Nuremberg els jutges haguessin estat els mateixos nazis? Qualsevol anàlisi de la Transició i la violenta manera en què es va produir resulta devastadora des de qualsevol punt de vista democràtic. Una altra cosa és que una Europa hipòcrita estigués disposada a fer-hi els ulls grossos. Perquè, la Transició, què va tenir exactament de democràtica, si es pot saber? Va buscar un canvi profund d’actituds? Realment va establir lleis i normes que condemnessin i apartessin els “valors” i les praxis de la dictadura? Va haver-hi un procés de restitució de valors democràtics? Van pretendre realment fer una veritable reconciliació democràtica, no ja amb la Catalunya bombardejada i colonitzada, sinó amb l’Espanya republicana? O tot va ser un paripé enganyós d’unes dimensions descomunals?

Volia acabar l’article exposant al lector una sèrie de situacions i fets de l’Espanya actual perquè consideri en consciència —i mirant, doncs, de trencar l’abaltida inèrcia amb què els solem contemplar— si amb una Transició veritablement democràtica s’haurien pogut produir. Hauria estat possible, per exemple, que deixessin impunes els crims del franquisme? Hauria estat possible que avui els joves no tinguessin ni punyetera idea de qui i què va ser Franco i el règim de terror que va presidir? Hauria estat possible mantenir —fins i tot augmentar— el grau de catalanofòbia sistèmica que habita l’ADN espanyol i seguir ignorant el caràcter nacional de Catalunya? Hauria estat possible que el Tribunal de Orden Público es transfigurés de la nit al dia en Audiencia Nacional amb la redistribució impune dels seus jutges franquistes entre aquell jutjat i el Supremo sense cap mena de purga ni operació de rehabilitació democràtica? Hauria estat possible —32 anys després de mort Franco— que Zapatero justifiqués que la Llei de la memòria no permetés l’anul·lació de les penes als antifranquistes amb el corprenedor argument que fer-ho hagués fet trontollar les bases de l’Estat constitucional (sic) —per cert, la més xocant i directa admissió d’una continuïtat franquista del règim del 78—? Hauria estat possible que l’Estat no fes cap mena de gest per demanar perdó per l’afusellament del president Companys com sí que van demanar Alemanya i França? Hauria estat possible que durant fins a quatre dies (novembre del 2022) ocupessin un lloc d’honor a la catedral de Sevilla les despulles del general Queipo de Llano, responsable a la Guerra Civil d’almenys 45.000 morts a Andalusia i criminal que exhortava per la ràdio a violar les dones republicanes? Hauria estat possible que l’Estat mantingués les medalles, quinquennis i honors a una plèiade de torturadors —com Billy el Niño— i incomptables militars colpistes fins al dia d’avui? Hauria estat moralment possible que ajuntaments com el de Madrid neguessin l’accés als teatres a grups que volien representar obres sobre García Lorca? O que fessin els impossibles per saltar-se la Llei de memòria per mantenir —amb arguments absolutament repugnants— el nom del madrileny paseo Vallejo-Nájera (el Dr. Mengele espanyol)? Hauria estat possible que un actor pretesament d’esquerres com Antonio Banderas acceptés de ser nomenat legionario de honor de la Legión Española (2013) o que el 2024 dubtés —i es mofés— dels votants catalans ferits per la policia espanyola l’1-O? S’ho hauria pogut permetre? Hauria estat possible que un programa recent de 2CAT ens presentés el naixement de l’editorial Planeta com la humil iniciativa d’un pobre immigrant andalús (i no com l’operació de saqueig feixista que va ser)? Hauria estat possible que hooligans neofalangistes com Albert Ribera tinguessin els sants collons de pretendre que el castellà estava perseguit a Catalunya i el català imposat, quan el castellà hi és l’únic idioma obligatori? Hauria estat possible el manteniment d’una monarquia tan impunement corrupta com l’actual? Hauria estat possible que un president de la Generalitat celebrés un 11 de Setembre a Madrid amb un diàleg institucional en castellà amb un notori catalanòfob? O que l’altre dia hagués qualificat els Premis d’Astúries d’“humanístics” després de la seva concessió l’any 2017 a Juncker, Tajani i Tusk per agrair-los de fer els ulls grossos davant els 1.066 votants ferits per la policia l’1-O? Hauria estat possible el discurs del rei Borbó del 3 d’octubre? O que hagués accedit el seu pare al tron essent hereu designant per un dictador? Hauria estat possible que Catalunya tingués un president que hagués fet costat —i premiat— a un grup catalanòfob fundat per franquistes per oposar-se diametralment a la voluntat democràtica del país i del Parlament l’any 2017? Seria possible que una exdirectora d’un mitjà tan notòriament anticatalà com Crónica Global arribés a ser directora general de Comunicació de la Generalitat de Catalunya? Seria possible que Pablo Hasél fos a la presó i el conseller Lluís Puig Gordi a l’exili? Hauria estat possible la suspensió i inhabilitació del president Torra o, per contra, el silenci del govern espanyol davant fets tan greus com el Catalangate, el Pegasus i el lawfare generalitzat amb la clara intenció d’eliminar oponents polítics? Hauria estat possible que un tribunal hagués condemnat els representants legítims del poble de Catalunya a llargs anys de presó i exili per haver celebrat un referèndum?

Siguem realistes, ni de broma. Amb una Transició cap a la democràcia de debò, com les que s’haguessin produït en països de tradició democràtica, res de tot això no hauria estat ni remotament possible. I jo pregunto: si tot això —i tants milers d’incidències més cada any— els ha resultat i resulta possible avui, com s’entén que hi hagi algú amb mitja onça de seny que gosi qualificar la Transición Española i el Règim del 78 de plenament democràtics? I la democràcia, o és plena o no és democràcia, no fotem.