De tant en tant, la cultureta de la nostra tribu fa veure que s’esvera només per remoure les glàndules lacrimals i afavorir que la gent del sector (ecs) s’abraci per compartir tremolors. Així s’ha esdevingut amb la compra forçosa de l’editorial Periscopi per part dels espanyols del Grup 62 i Planeta, una operació financera que ha encès les alarmes de la gent que diu que llegeix, esporuguida pel fet que l’ecosistema d’editorials independents del país pugui ser absorbit per empreses que han afavorit la castellanització nacional. A servidor el sorprèn la sorpresa, car —com va explicar molt bé Josep Cots a Gemma Ventura en una entrevista recent a Catorze— resulta delirant parlar sobre la viabilitat econòmica d’un sector on el 80% de les editorials se n’anirien a fer punyetes sense les subvencions del Govern. Per molt que siguem de lletres, tots hauríem de fer anar la calculadora un pèl millor.
Més enllà del cas Periscopi, a mi em plauria optar per una actitud tan revolucionària com començar a dir-nos la veritat; els fets ens conten que, amb el nombre d’exemplars en català que es venen avui dia, i si parem esment a la deixadesa absoluta de la nostra administració —aquesta i les anteriors!— pel que fa a l’ensenyament del català a l’escola, la majoria d’editorials independents (o dependents de la Generalitat, per ser més exactes) haurien de tancar o d’ésser absorbides per una balena. Escric i penso que cal començar a dir-nos els mots adequats, però també a posar-hi números; tot allò que en l’àmbit de la premsa són llibres que ho peten (ecs) i que són a les llistes dels més venuts potser es tracten de volums que no arriben al centenar d’exemplars venuts cada mes. Les xifres s’han de posar sobre la taula; som lectors radicalment militants, però som quatre gats.
Per altra banda, em sobta que l’operació 62-Periscopi hagi suscitat tanta cagarel·la entre els companys de la cosa lectora, mentre tothom va callar com una puteta quan l’eix del mal de l’Estat Major —a saber, el grup Abacus Futur— va fusionar les antigues editorials d’Enciclopèdia i amics sota un macroparaigua de semblant esperit bilingüe. Déu me’n guard de pensar que aital silenci fos provocat perquè la jugada en qüestió, ai las, era una idea de prohoms de la tribu com Oriol Soler i Jaume Roures... Però la cosa té certa gràcia, perquè avui dia —ho recordava fa ben poc el desvetlladíssim Bernat Reher a la seva illa de Mentrimentres— encara desconeixem el cost total d’aquella jugada que ha desvirtuat l’esperit d’alguns segells, convertint-los també en aventures castellanes. Avui tothom es fa el sorprès i el dolgut, però per saber com van les coses és millor parar esment als silencis.
A la propera, tingueu en compte que —a l’hora de salvar el que estimem— no hi ha millor remei que comprar llibres i gratar-se la butxaca
Com sempre passa a la nostra secta, hem convertit un afer de cultura econòmica i editorial en una disquisició de tietes sobre si el magnífic editor Aniol Rafel —creador de Periscopi— té dret a viure més tranquil, pagar les factures amb calma, i poder dedicar temps a la família. Mentre el nostre sistema editorial corre el perill de caure encara més a trossos, en definitiva, ens dediquem a parlar de conciliació i d’altres mandangues com si fer anàlisi del sistema cultural fos un reportatge del 30 Minuts. Seria oportú filar més prim i no només documentar encara millor com el Grup 62 va passar d’ésser un tòtem d’aspiració cultural-nacional a una joguina més de l’imperi Lara, sinó també veure com podem tornar a evitar que la tercera via dels nostres profetes de la política cultural acabi novament en abraçada amb les elits espanyoles. L’esforç dels editors catalans requereix menys rèquiems i més idees.
En aquest sentit, per passar de la crítica a la proposta, vist que els editors es queixen contínuament de la feina que els treuen els processos per caçar subvencions i la paperassa en general, seria oportú que el Departament de Cultura no només agilitzés els requisits per rebre calés públics, sinó que fins i tot pensés en la creació d’un servei d’assessoria que estalviés als editors (i també als autors!) aquesta comesa insofrible. Al seu torn, vists els problemes delirants que han experimentat les editorials amb les distribuïdores, potser seria hora que la Generalitat pogués crear una empresa pública de marxandatge de llibres en català per afavorir una circulació més ràpida i un alleugeriment de les despeses de les editorials en tramitació, emmagatzematge i liquidació d’exemplars. Si no hi pot posar molta més pasta, en definitiva, que l’administració hi posi més recursos.
A banda de tot això, només faltaria, resulta absolutament estèril parlar del món editorial sense esmentar la salut de la llengua a les escoles i la nefasta educació literària dels nostres mestres, un càncer persistent que, per molt que tothom faci miracles i hi posi moltes hores, impossibilita la compra (i la comprensió!) de llibres a partir del seu sotabosc natural. De feina per fer no en falta, ara caldria que la Generalitat s’hi posés de valent, o el cas Periscopi serà el primer exemple d’una cascada insalvable. També, finalment, caldria recordar que aquest és un país molt més nacionalista que patriota, on tothom plora per les criatures quan ja són mortes o adoptades. A la propera, tingueu en compte que —a l’hora de salvar el que estimem— no hi ha millor remei que comprar llibres i gratar-se la butxaca.