És la frase de moda. La del títol vull dir. L’autora és una mare que entra a l’habitació de sa filla i li pren el mòbil en plena sessió de Periscope. I, entre que en aquell moment hi havia gent connectada i que la mare no va tancar la sessió, les imatges van quedar enregistrades, van començar a circular i ara mateix són el vídeo viral del moment. I si encara no l'ha vist, és aquest:
I aquest desconcert de les progenitores (i dels progenitors) davant la força de les diferents novetats digitals lliga amb l’altre fenòmen del moment, el Pokémon Go. De sobte, milions d’adolescents (i no tant adolescents) del planeta sencer han abandonat la relació virtual amb la realitat que establien en la soledat de les seves habitacions i s’han llençat als carrers i places per viure una virtualitat diferent consistent en “caçar” imatges virtuals en indrets reals.
El nostre nou paisatge és veure gent circulant amb les pròpies cames i enganxada a una pantalla de mòbil a la recerca d'uns bitxos que habiten al seu interior (a l’interior del mòbil, no de la gent. Bé, al menys de moment).
I, paral·lelament, el nostre nou paisatge mediàtic és un consum diari i persistent de tota mena de noticies sobre el fenòmen. El pare que en ple part del seu fill va aprofitar per caçar un pokémon, els turistes que darrera d’uns bitxets van entrar en un túnel per on estava prohibit passar-hi... i aviat llegirem el cas d’un que perseguint els maleïts ninots va caure per un barranc que acabava en un riu ple de piranyes tan afamades com vertaderes i que van caçar-lo a ell.
I no puc evitar pensar en com hem influït els mitjans en l’èxit espaterrant del joc dels nassos. ¿Ens passem el dia parlant-ne perquè és un fenòmen o és un fenòmen perquè els mitjans ens passem el dia parlant-ne?
I no puc evitar pensar en els motius pels quals la gent s’entreté massivament amb els pokémons, com no fa gaire s’entretenien jugant al candy crush. Per què trien consumir precisament aquests jocs i no uns altres? Què els aporten? Entreteniment? Reptes? ¿Necessitem perdre el temps fent alguna cosa perquè necessitem omplir el nostre temps lliure fent alguna cosa? Tenim por a estar sense fer res per no tenir la temptació de pensar? Ens angoixa estar sense interactuar amb una màquina? Definitivament, els humans hem renunciat a badar, a observar, a analitzar? Ja no sabem estar-nos ni un sol segon de la nostra vida sense consumir evasió? Hem arribat ja a l'estat mental en que necessitem un permanent estat de plaer neuronal i l'obtenim a través de la competició contra nosaltres mateixos i posant-nos a prova?
Com que no tinc la resposta i potser tot és tan senzill com que la gent s'avorreix, me’n vaig a reflexionar sobre el tema prenent un cafè amb llet a un passeig, a una rambla, a un carrer major, a una plaça de la vila, a un parc, a una muntanya o davant del mar. Això sí, sempre que no m’atropellin els milers de caçadors de pokémons que transiten per passejos, rambles, carrers majors, places de les viles, parcs, muntanyes o per davant del mar i que estan tan pendents del mòbil que no saben que estan transitant per un passeig, una rambla, un carrer major, una plaça d’una vila, un parc, una muntanya o per davant del mar.