El dia que vaig abandonar la idea de ser poeta feia fred, era un dimecres al vespre i havia acabat de conèixer Pere Rovira en un recital a la biblioteca Mercè Rodoreda del Guinardó. Hi havia anat amb una amiga de classe perquè a primer de carrera, a l’assignatura de Teoria de la literatura, un professor que també es deia Pere —però de cognom Ballart— ens havia fet llegir tres llibres de poesia universal. Un era de Machado. L’altre, de T.S. Eliot. El tercer, però, era d’algú amb un nom tan comú com Pere Rovira i que, evidentment, no tenia ni fava de qui era. Vaig posar-li cara aquell vespre, sentint-lo conversar amb Jordi Virallonga mentre tots dos parlaven de poesia amb la naturalitat de qui comenta l’última victòria del Barça i la profunditat de qui té un exemplar de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater a casa perquè ho considera igual de necessari que tenir una llanterna per quan salten els ploms.

Havíem llegit a classe Poesia 1979-2004, l’antologia completa del tal Rovira, però ho havíem fet amb divuit o dinou anys, en aquella edat en la qual allò que t’impressiona se’t sedimenta per sempre més a l’ànima, ja que ser jove és viure mentre jugues a saber qui ets. Un dels poemes del llibre, titulat Poders i que es pot sentir clicant aquí, parlava del silenci després de fer l’amor, però també de totes les possibilitats de crear un món propi que existeixen en aquell instant, damunt els llençols blancs convertits en una pàgina buida, pulcra i neta com un horitzó. El meu horitzó, en aquell moment, era aquell poema mateix: volia ser poeta per escriure els mateixos 'poders'. Somiava vestir abrics llargs i foscos, portar barba amb un bigoti que em recargolaria mentre busqués la rima perfecta per a un sonet en alguna barra de bar i, sobretot, somiava anar despentinat a l’entrega d’alguns grans premis i que ningú ho trobés estrany perquè és clar, “ja sabeu com és, és poeta”. Com tots els joves, jo venia a endur-me la vida per davant.

Si al parvulari ens ensenyen a llegir paraules, de més grans, si un vol, la poesia serveix per aprendre a llegir tot allò de la vida que s’expressa sense mots

Creia que ser poeta era això i que escriure coses com Poders era bufar i fer ampolles, però estava molt equivocat, ja “que la vida iba en serio/ uno lo empieza a comprender más tarde” i aquell vespre vaig entendre que per ser Poeta calia, abans, respectar la poesia. Escriure és fàcil, ho sap fer tothom i ens ho ensenyen a escola, va dir Rovira aquell dia, “però no és el mateix redactar frases versificades que fer versos”. Poques setmanes abans, a classe, el Pere de cognom Ballart havia deixat caure com qui no vol la cosa que “un poeta és aquell que sap escriure bons poemes amb vers lliure, però també sonets, ni que siguin dolents”. Jo no n’havia escrit ni un en tota la meva vida. Tenia quasi vint anys i potser cinquanta coses escrites en llibretes, documents words emmagatzemats a l’ordinador i alguna postal enviada a algun vell amor que encara ara deu enfotre's del tremendíssim bunyol que un bon dia va rebre inesperadament, ja que allò no eren poemes, sinó textos poètics. No tenia res més. Només el futur, intangible encara.

En canvi, Pere Rovira tenia uns Jocs Florals de Barcelona, un Premi Carles Riba o una traducció de Vint-i-cinc flors del mal amb rima assonant acabada d’editar. Però tenia, també, la valentia d’afirmar en veu alta que si mai s’aventurava a fer totes Les flors del mal, repetiria les traduccions ja fetes per tal de fer-les amb rima consonant. No era tossuderia, sinó ofici, i l’any 2020 va complir amb la seva paraula fent parlar millor que mai Baudelaire en català. Ell era un poeta i jo només era un farsant, doncs, una mena de poetastre que amb cada mal vers que escrivia m’estava traint a mi mateix, als del meu voltant i, de rebot, a Verdaguer, Maragall, Teresa de Jesús, Foix, Dickinson, Estellés i tots aquells que m’havien ensenyat a veure-hi, ja que si al parvulari ens ensenyen a llegir paraules, de més grans, si un vol, els bons poemes serveixen per aprendre a llegir tot allò de la vida que s’expressa sense mots. Les fulles a terra els primers dies de tardor. El silenci d’una mirada abans del “vols pujar a casa?”. L’última abraçada a una àvia quan no sabies que seria l’última abraçada. La immensitat del mar que ens recorda com de petits i insignificants som. La mirada llaminera d’un nen davant l’aparador d’una fleca ple de croissants. El repte de dir el que sentim però no sabem com dir.

Potser la poesia no serveix de res, però ens fa companyia, ens permet parlar amb els morts i, de retruc, connectar amb els vius que ni tan sols coneixem

D’allò ja en fa més de quinze anys i ho recordo com si fos abans-d’ahir, en part perquè va ser realment fa quatre dies que vaig assistir de nou a un recital seu, a Barcelona, en la presentació d’Avui és sempre, un recull de poemes escollits pel mateix Pere Rovira que acaba d’editar Proa. En ple panorama poètic català com l'actual, atapeït de llibres amb poemes tan dolents que semblen escrits per torturar el lector, aquesta antologia és com albirar terra per a un nàufrag. Feia fred i era un dimecres al vespre. Quinze anys més vell però amb la mateixa barba, les mateixes grenyes elegants i la mateixa manera de parlar clara, sincera i contundent, El Poeta va recitar de nou Poders i va dir allò que “És cert que dominem aquesta plana/ blanca i calenta. Som els reis/ d’aquest llit que si no obrim els ulls/ és gran com un imperi”, però aquest cop jo també el recitava amb ell. En veu baixa, això sí, ja que me’l sé tant de memòria que fins i tot el recito al transbord del metro de Passeig de Gràcia o a la inspecció de la ITV quan un senyor em diu pel micròfon mueva el volante de un lado a otro, potser perquè és un poema que, com tota la poesia de Rovira, té llum a dins i conté, condensada, la meva forma d’entendre la creativitat. La passió. La vida.

Potser la poesia no serveix de res, ja ho sabem, però en canvi els bons poemes tenen la qualitat de fer-te companyia sempre. Aquest és un dels grans 'poders' que té l’obra de Pere Rovira, de fet, ja que sempre acompanya, permetent parlar sense filtres amb els vius i amb sensibilitat també amb els morts, potser per això ell mateix confessa haver-se passat la vida escrivint poemes d’amor. De raó no n'hi falta, per alguna cosa és un dels millors poetes amorosos que Catalunya ha tingut en els últims temps, atrevint-se fins i tot a escriure sobre el sexe a la tercera edat i fer-ho amb uns sonets com els d’El joc de Venus que són una delícia. Sobretot, però, és un Poeta de l’amor en totes les seves dimensions: de l’amor carnal, però també de l’amor vital i l’amor elegíac. De l’amor a la vida, a la família, a la gent que ens envolta, als recursos tècnics de la lírica, a la llengua entesa com un joc, als lectors que ens llegeixen i al mitjà que hem decidit fer servir per arribar a ells. En el cas de Rovira, la poesia. En el cas d’un humil servidor, aquesta trista columna que mai no sé si llegeix massa gent però que m’estimo com si fos un refugi, potser perquè redimeix cada divendres el sonet que fa quinze anys que no sé fer. Per això, ara, ja no dic que de gran vull ser poeta, en minúscules. Dic que ara, de gran, vull ser Pere Rovira.