Fins fa poc més d’una dècada, Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) era únicament un reputat poeta i professor universitari de literatura que amb seixanta anys havia escrit només cinc llibres de poesia, però l’any 2007 va publicar la seva primera novel·la. L’amor boig (Proa, 2007) va ser un èxit de vendes capaç de merèixer el Premi Ciutat de Barcelona de narrativa, motiu pel qual el seu nom va començar a ser conegut més enllà dels reduïts cercles poètics de la literatura catalana. Des d’aleshores, la publicació d’una segona novel·la (Les guerres del pare, Proa, 2013) i de dos dietaris com La finestra de Vermeer (Proa, 2016) i Música i pols (Proa, 2019) han engreixat la producció literària d’un escriptor que, malgrat haver demostrat sobradament el seu domini de la prosa, mai no ha deixat de considerar-se, per sobre de tot, un poeta.
Amb setanta-tres anys, el guanyador del Premi Carles Riba 2003 amb La mar de dins (Proa, 2003) ha publicat enguany dos títols que no haurien de passar desapercebuts per a cap lector, sigui o no sigui un lector de poesia: El joc de Venus (Proa, 2021), d’una banda, un sorprenent llibre de sonets amorosos altament passionals, i la traducció de Les flors del mal (Proa, 2021), l’obra mestra de la literatura universal escrita per Charles Baudelaire, “el poeta més important de la història recent d’Europa”, segons Rovira, i que va néixer a París un dia com avui de fa exactament dos-cents anys.
Has escrit un llibre de poemes sorprenent, no només perquè tingui poemes eròtics o sexuals, sinó perquè qui els escriu és algú que ronda els setanta anys.
Si no ho feu els joves, ho hem de fer els vells.
“Els vells poetes hem de malparlar/ del cos estafador; sols se’ns permet/ el plany pel que hem perdut i tenir fred/ ser aspres, metafísics, badallar”, dius en un poema del llibre.
El problema no només és que els poetes vells no s’atreveixin a escriure sobre els plaers, sinó que els joves tampoc no ho fan. La sensació és que si escrius poesia eròtica i ja fa anys que t’han sortit els cabells blancs, automàticament tothom t’ha de prendre per un vell verd.
És El joc de Venus un llibre reivindicatiu, en aquest aspecte, doncs?
En l’Homenot que li dedica a Carner, Josep Pla ja es pregunta per què els poetes catalans no parlen de les pulsions més candents de la vida íntima. Jo tampoc no he entès mai per què poetitzar l’erotisme -que és un aspecte primordial a la vida- s’entén no només com una degradació de l’ésser humà, sinó de la mateixa poesia.
Es poetitza l’amor com si fos només un aspecte espiritual.
I ho és, evidentment, però l’amor també és carnalitat.
"La paraula amor té gust de carn", dius, de fet, en un poema del llibre.
Actualment té encara més prestigi escriure sobre un amor elevat i emocional que no pas sobre aquell amor on intervé el cos, la passió sexual o tot allò que som capaços de sentir, dir-nos i estimar-nos sense necessitat d’articular paraules.
A la teva primera novel·la, L’amor boig, hi havia fragments d’alta tensió sexual, però mai t’havíem llegit poemes tan explícits com els que trobem a El joc de Venus.
Quan escrius una novel·la, la gent la llegeix però sense associar necessàriament el narrador amb el protagonista; en els poemes, en canvi, tothom hi sent la veu del poeta. Els gèneres literaris, sovint, ens fan falsificar les coses i els punts de vista: per què la poesia ha de ser més biogràfica que la narrativa? Escriure és sempre un acte subjectiu, fins i tot quan es busca ser objectiu.
El Pere Rovira poeta és igual de sincer que el Pere Rovira narrador o el Pere Rovira dietarista, doncs.
La meva obra, tant la poètica com la narrativa i dietarística, sempre ha estat molt a prop de la meva vida. El meu primer llibre de poemes, Distàncies (3i4, 1981, Premi Vicent Andrés Estellés), ja era un llibre radicalment sincer; després vaig escriure Cartes marcades (Edicions 62, 1988), amb un to més digne de la poesia de l’experiència i on la veu poètica era més la d’un personatge poètic inventat per mi que la de mi mateix, però a La vida en plural (Columna, 1996) i La mar de dins (Proa, 2003, Premi Carles Riba) vaig recuperar el to íntim i natural, afermant la proximitat entre la vida que vivia i la vida que escrivia.
Es pot llegir El joc de Venus com una llarga carta d’amor en vers a la teva dona, doncs?
En efecte, i és que jo tinc una gran sort a la vida: tinc setanta-tres anys i estic enamoradíssim de la meva dona. Tan simple, però tan cert. Per això aquest llibre parla d’això: no només és una carta d’amor en vers, sinó també d’agraïment a la vida que fa anys que visc al costat de la persona que estimo. Arribar a la vellesa gaudint de l’amor amb alegria és no deixar de viure la vida com un joc fascinant.
Escriure aquest llibre ha estat realment un joc?
Crec que mai m’havia divertit tant escrivint un llibre, realment. A més, està escrit en escassos tres mesos, una cosa sorprenent tractant-se d’algú que normalment destinava cinc o deu anys a escriure cada llibre i amb certa fama de poeta lent.
Quin poeta lent fa quaranta-cinc sonets estilísticament perfectes i amb una rima que no cansa en només dos mesos i mig?
He tardat dos mesos i mig a escriure’ls, però en realitat he trigat tota la vida.
En quaranta anys de carrera literària, tampoc ha estat fins en aquests últims llibres que no t’has atrevit fermament amb el sonet, que afirmes serveix "als bons amants com a amulet".
Mai no he cregut que la qüestió formal fos enemiga de la poesia col·loquial o del llenguatge planer. A més, crec que ja fa massa temps que la poesia s’ha allunyat d’una cosa indispensable en el gènere: la musicalitat del poema. No cal fer un sonet per mantenir el rigor formal d’un poema, ja ho sabem, però el que també caldria recordar sovint és que el vers lliure no en té res, de lliure.
“Un vers lliure és un eslògan, un poema és una altra cosa”, va dir Joan Brossa.
La poesia reclama cura, temps i respecte. Ser prolífic és un valor, però no saber veure quan un poema no és prou bo perquè vegi la llum és un insult al gènere. Personalment, crec que algú que amb trenta-cinc anys ha publicat quinze llibres de poemes és algú més interessat a mercadejar amb la poesia o inflar el seu ego que no pas a ser respectuós amb la dimensió artística de la poesia. Una cosa és escriure; una altra és publicar. No sóc partidari de dir a algú “no escriguis” o “escrius massa”, al contrari, però sí que cal dir “publica, però ves amb compte”.
Josep Carner als trenta-cinc anys ja havia publicat gairebé quinze llibres de poemes.
Però per cada Carner, desgraciadament, hi ha noranta-nou poetes que publiquen coses impublicables. Per publicar els sonets d’El joc de Venus, primer he hagut d’escriure durant quaranta anys sonets que, segurament i si tot va bé, mai no llegirà ningú.
A més d’El joc de Venus, publiques també la traducció de Les flors del mal. Baudelaire sí que va ser respectuós amb la dimensió artística de la poesia?
Baudelaire és un poeta rigorós, inspirat, que no parla mai per parlar, que quan fa un poema és perquè aquell poema és necessari i que, en definitiva,és capaç d’escriure un llibre on no sobra res.
Retrat del poeta Charles Baudelaire. (Edicions 62)
Sartre va dir que era un poeta sense voluntat i dèbil.
I una merda, era dèbil. I una merda, no tenia voluntat. Baudelaire va proposar-se escriure un gran llibre de poesia i fer-ho amb la màxima ambició. “Les flors del mal s’estan imprimint. És un llibre que es vendrà sempre, si la justícia no s’hi fica un cop més”, va escriure-li a sa mare.
No va equivocar-se pas.
Per descomptat, però encara tenia la voluntat i l’exigència personal per creure que, malgrat haver escrit Les flors del mal, ell hauria d’haver escrit una cosa encara millor.
El personatge de Baudelaire s’ha menjat el poeta Baudelaire?
Sí, però no considero que sigui per culpa seva. Que ell va fomentar el personatge baudelerià del dandi urbà és evident, però la recepció que va fer-se d’això ha esbiaixat i banalitzat un poeta que, com es veu a Les flors del mal, és algú absolutament seriós, meticulós i profundament exigent amb si mateix.
A algú que no l’ha llegit mai li diries que és un poeta fàcil?
Cap gran poeta és un poeta fàcil, però tots els grans poetes tenen la virtut de semblar-ho. Els poemes han de ser clars, però han de ser capaços de ser a la vegada difícils.
Mentre Baudelaire escrivia Les flors del mal, a casa nostra el poeta més popular era un mossèn de Folgueroles. Creus que va entendre’s l’obra de Baudelaire en la Catalunya de finals del dinou i el tombant de segle?
Carner mateix titula Els fruits saborosos a partir d’un vers del poema Parfum exòtique de Baudelaire, per tant és evident que tant els modernistes com els noucentistes van llegir-lo a fons, però no sé fins a quin punt les pulsions ideològiques de l’època van permetre entendre’l bé o prendre’l de model.
Classicista, parnassià, romàntic, moralista, realista, donjoanesc, decadentista, wagnerià, simbolista, modern... Hi ha molts baudelaires dins Baudelaire, segons la recepció que se’n va fer a casa nostra.
Pel meu gust, Màrius Torres o el Joan Sales de Viatge d’un moribund són dos grans poetes baudelerians, però la generació anterior, la dels noucentistes i els postsimbolistes, no podien escriure com Baudelaire perquè eren massa puritans, malgrat que Carner, tot sigui dit, sàpiga disfressar lleugerament aquest puritanisme per escriure certa poesia de biaix eròtic.
Cent anys després som encara igual d’avorrits?
És una cosa inherent al país, crec. Jo fa setmanes que veig a gent sorpresa pel fet que un vell com jo hagi escrit un llibre on parla de coses tan humanes com fer l’amor o gaudir d’un orgasme. El món de la poesia catalana és encara força purità.
Al teu dietari La finestra de Vermeer ja reflexionaves sobre la necessitat que el món poètic faci una exaltació de l’alegria i el plaer.
És que fa mal veure com algú com Baudelaire escriu uns poemes meravellosos sobre el plaer de beure vi, fa cent cinquanta anys, i aquí encara ens costi tant escriure bona poesia hedonista.
Beneït sigui aquell "Res no m'agrada tant/ com enramar-me d'oli cru/ el pimentó torrat..." de Vicent Andrés Estellés. En aquest país sempre ha tingut més bona fama la poesia fosca, trista i crua que no pas la poesia que traspua felicitat.
Quin conyàs, no, viure en aquesta mena d’elegia permanent? Si la poesia és trista, avorrida i a sobre difícil d’entendre, qui carai ens llegirà? Amb els anys cada vegada m’ha anat cansant més aquesta poesia que enyora permanentment el passat, com si el present fos sempre una tortura, potser per això en la meva poesia el passat pràcticament no existeix.
I com a traductor, t’has basat en el passat? Per exemple, t’has recolzat en Les flors del mal de Xavier Benguerel o Jordi Llovet per fer la teva traducció?
La traducció de Benguerel, per exemple, la trobo molt meritòria, però jo sincerament he volgut fer la meva. Sempre he pensat que la poesia ha de ser traduïda per poetes, i Miquel Desclot amb el seu Cançoner de Petrarca o Txema Martínez amb els Sonets de Shakespeare, editats fa pocs anys, són un exemple claríssim del que dic, igual com ho van ser en el seu moment les traduccions de La Divina Comèdia a càrrec de Sagarra o de L’Odissea a càrrec de Riba.
Si El joc de Venus ha estat un divertimento sincer, traduir Les flors del mal ha estat una responsabilitat?
El meu objectiu, al capdavall, ha estat senzill: que cada poema resultant sigui un text que es pugui llegir en català sense saber que allò és una traducció. Una cosa molt fàcil de dir però difícil de dur a terme.
Abans hem parlat del temps i l’escriptura: ets igual de lent, en el sentit amable de la paraula, com a traductor que com a poeta?
Jo aquesta traducció no hauria sabut fer-la fa trenta anys, sens dubte. He estat molt de temps practicant, jugant, provant, investigant i equivocant-me. Assajant, en definitiva, igual com un músic que cada dia practica hores i hores per estar a l’altura el dia del gran concert.
Per acabar, si Les flors del mal ha estat el concert després d’anys d’assaig, El joc de Venus és el castell de focs artificials per celebrar el plaer de l’amor?
És més fàcil escriure planys amb remor d’enyor, però no hi ha res més excitant que poetitzar, des de l’alegria i la joia, una història de la qual encara gaudeixes i que dóna sentit a la vida. La poesia, en definitiva, hauria de ser sempre una celebració.