Han volgut matar Salman Rushdie i una mica és com si ens haguessin volgut matar a tots, als pacífics que intentem viure i deixar viure, als que ens sentim fràgils, vulnerables i sense l’escorta que protegeix els polítics en la manifestació de la Diada. Han volgut fer callar per sempre el gran escriptor i hem sentit que ens havien ofegat la boca amb la manassa d’un monstre diabòlic. Ens hem abraçat a la nostra parella mentre miràvem la televisió els que encara tenim parella. Els que encara tenim algú per estimar hi hem pensat, molt fort. Ha estat com quan sents, a les notícies, que hi ha hagut una violació. Si t’estàs dutxant, surts fet una borrasca amb sabó i truques la filla, la neboda, la germana. Encara que la teva germana sigui mossa d’Esquadra, encara que faci cent trenta quilos, ensenyi protecció personal i li pugui trencar la cara a qui sigui. Mai se sap. Vas regalimant emoció i vols saber si està bé. Però no, no estem bé. Perquè sabem que venen temps difícils, sense ni cinc de calaix i ens sentim vulnerables. I només ens faltava ara veure per la tele com estan arruïnant la vida de les dones d’Afganistan i d’altres llocs on han d’anar tapades. I com han clavat deu coltellades a Rushdie.

Torno a obrir Els versets satànics, que encara que us penseu que la literatura no serveix de res esteu més equivocats i més perduts que mai, xatos. Torno al fascinant nucli del llibre que naturalment, és tot el que té a veure amb el diable, amb el mal i més concretament amb la set de mal. No existeix literatura ni cinema sense la participació estel·lar dels dolents, no hi ha vida sense llàgrimes ni rosa sense espines. Ni periodisme sense desgràcies. Una història sense dolents ja no és una història perquè no sembla creïble. Segons el gran historiador de l’Alcorà Muhàmmad ibn Jarir at-Tabarí, quan Mahoma anava a pronunciar el verset 53, 19, aleshores “Satanàs va posar a la llengua del Profeta el que tenia dins del pensament i que desitjava per al seu poble”. Pronuncià temeràriament dos versets que tenien la intenció de quedar bé, de ser conciliador amb els pagans de la Meca. Dos versets que reconeixen l’existència de les tres deesses de la Meca i que podien ser una mena d’intercessores entre Al·là i els humans. L’arcàngel Gabriel, sempre a l’aguait, li va dir que allò no podia ser i va censurar-li els dos versets amb una tinta roja arcangèlica que tenia. Perquè aquells eren versets satànics. Si ets monoteista i una miqueta coherent només hi pot haver un déu. I aquells personatges femenins que tanta devoció despertaven entre els mequins de tota la vida sobraven. A l’Alcorà les poques dones que surten sempre són secundàries, complementàries, marginals com en una novel·la gai.

Perquè és el més savi i és la saviesa mateixa que Al·là va corregir els signes, els versets, que el Profeta exhalava. Al·là redreça sempre el que ha quedat tort com un jutge suprem del tribunal més suprem. Aquesta és la gran derrapada en la vida de Mahoma, de manera que molts doctors en ciència islàmica —perdó per l’oxímoron però així en diuen— amaguen l’episodi. D’altres acusen els occidentals d’haver-se inventat tota la història, com si les històries inventades no poguessin ser tan importants per als homes com les vertaderes. Altres experts, per la seva banda, justifiquen que no va ser realment Mohammed qui va dir els versets satànics. Va ser Satanàs en persona el responsable. I és que els llibres sagrats tenen la seva pròpia lògica, la lògica de la fe cega, la lògica dels que estan convençuts d’una cosa i no canviaran mai d’opinió i s’empescaran sempre una justificació. Per això la fe i el fanatisme no resisteixen mai l’anàlisi racional ni accepten el debat en termes de lògica.

Salman Rushdie dibuixa els creients com a persones incapacitades per pensar correctament i que, ja és ben curiós, acusen els altres de no saber pensar. Fins i tot les desgràcies, els errors, com en aquest cas dels versets satànics de les tres deesses de la Meca, no els fan obrir els ulls. En un episodi del llibre de Rushdie se’ns parla d’una dona visionària que engresca tot un poble de l’Índia perquè vagi en peregrinació fins a la Meca. A peu. I, naturalment, en línia recta perquè Déu és totpoderós i molt cinematogràfic quan vol, almenys des del punt de vista meteorològic. Un àngel ha explicat a la dona que han de confiar en Déu, perquè fe vol dir confiança. A les persones del poble que critiquen aquesta bogeria se les obliga a callar, se’ls tracta d’infidels, de descreguts, de bojos. Se’ls acusa de no pensar correctament, de no saber pensar. La massa humana enfervorida, embriagada amb la seva pròpia raó, la que es dona la raó a ella mateixa, mai no accepta crítiques. Als integristes se’ls identifica perquè fan callar els altres, perquè tenen molt clar el que es pot dir i el que no es pot dir. Duen la censura dins del cor i pensen que la llengua ha de tenir límits.

En aquest estat d’exaltació col·lectiva els creients es llancen al mar i moren. No se salva ni Déu. Els que han quedat al poble i han vist la tragèdia fan uns ulls com a taronges i es dediquen aleshores a buscar una explicació al que ha vist. Fins que la troben. És una explicació infantil perquè les religions sempre acostumen a utilitzar la lògica dels infants, perquè és una lògica que tranquil·litza la por, la d’ells i la teva. El que realment ha passat, diuen els savis de la religió, és que Déu totpoderós els ha transportat miraculosament a la Meca. Són tots sans i estalvis en aquell indret, i en una vida, molt millor, no cal patir. La nostra és, com la de Mahoma, una època de por, d’inseguretat. I moltes persones necessiten sentir-se aixoplugades, estàlvies. Per això les desgràcies en lloc de fer entendre la realitat a determinada gent, els fan caure encara més en la irracionalitat de l’integrisme religiós, de la ultradreta política. Que, en cert sentit són una mateixa cosa, com explica Zineb El Rhazoui, la gran dama de l’antifeixisme religiós, escapada per atzar, i no per miracle, de l’atemptat de Charlie Hebdo. Els dogmes perquè continuïn essent dogmes no s’han de pensar gaire, ens recorda. S’han de seguir i s’han d’imposar. Per la força si cal.

Por això volen mort Salman Rushdie, el d’Els versets satànics. Per fer preguntes, discrepar, criticar. Damunt de persones que no accepten que ningú faci preguntes, que ningú discrepi ni critiqui. Excepte ells, ells sí que poden criticar i parlar. Rushdie els està dient, com podeu dir que l’Alcorà és un llibre que està escrit, a través del Profeta, per Déu mateix? Com pot ser que Déu no estigui aleshores limitat pel llenguatge humà, pels pensaments, per la personalitat de Mahoma? Com a escriptor, Rushdie no té dubtes. L’Alcorà és l’obra d’un home i no de cap Déu, només cal llegir el llibre per veure que és una obra completament humana. I per això és susceptible de contenir errors humans, cosa que els integristes religiosos no accepten. Mahoma, gràcies a la voluntat d’Al·là fou un ésser infal·lible durant l’elaboració de l’Alcorà, diuen. Rushdie davant d’aquest argument tan infantil no pot fer altra cosa que fotre’s a riure. Els versets satànics és una colossal rialla contra el totalitarisme i contra la censura. Contra els que diuen que saben el que es pot dir i el que no, ja sigui per motius religiosos o morals.

Al capdavall, la ultradreta europea blanca i, més o menys racista, pensa exactament igual que els islamistes més radicals. Són el mateix com explica Zineb El Rhazoui. És el vell pensament de sempre, el de tota la vida. Davant de la gent que se surti de la ratlla, pal. Pal i més pal. Censura. Repressió. Són els que diuen que la llibertat d’expressió ha de ser limitada en alguns casos. Per exemple, quan es fa proselitisme d’una idea equivocada. És exactament el que pensen els assassins intel·lectuals de Rushdie. L’escriptor, a través del seu llibre, ¿no està fent proselitisme contra la religió islàmica? Per això, precisament, ha de ser executat. Perquè difon idees perilloses. Els mateixos individus que pensen que, en nom de la religió islàmica, s’han de matar homosexuals, lesbianes i apòstates són el que trobem aquí, a Europa, demanant la pena de mort contra els violadors i altres criminals. Són bones persones que troben perfectament lògic demanar la pena de mort als que se salten la llei, però no entenen que, per a molts musulmans, Rushdie també s’ha saltat la llei.

Són persones que no entenen que, en aquest planeta hem de conviure amb mil milions de musulmans. També existeix la possibilitat d’entrematar-nos tots entre tots, però potser que mirem, primer, de ser lògics i conseqüents. Si ningú pot dir a Rushdie que calli, encara que els seus llibres violin la llei islàmica, tampoc podem dir als islamistes que no poden dir, en una democràcia, les barbaritats que diuen. El més probable és que un islamista no pensi com nosaltres ni li agradi Bola de drac i té dret, en un estat de dret, a expressar que ell aplicaria la pena de mort als que se salten la llei religiosa. Com la té la ultradreta europea. El que no és admissible, des del sentit comú, és que la ultradreta europea digui barbaritats, però la ultradreta islàmica no pugui dir-les. Nosaltres creiem en la igualtat.

Ser paternalista i supremacista amb una altra cultura i una altra tradició sempre és molt mal negoci. Si pensem que Valtònyc i Hasél tenen dret de dir barbaritats, els islamistes tenen dret a dir les seves. Encara que jo soc amic de Valtònyc. Les animalades, les imbecil·litats, les barbaritats no les eliminarem mai aplicant la censura. En tot cas, farem només que siguin idees encobertes. Mai, en la història, la censura ha servit per a la democràcia ni mai ens ha guardat de cap mal. Les idees d’odi, de racisme, de LGTB-fòbia, de cristianofòbia, de catalanofòbia, d’islamofòbia, la intolerància al capdavall, no es combaten prohibint que es puguin expressar. Les males idees no es combaten prohibint-les sinó derrotant-les amb idees molt millors. Si les nostres idees són millors s’ha de continuar demostrant cada dia. Recordem, per últim, que la gran diferència, la diferència essencial, entre tots els països islàmics i nosaltres, la societat occidental, és la llibertat. I dins de la llibertat, hi ha la llibertat de pensar i d’opinar. La llibertat d’expressió. Sense la llibertat seríem exactament com un lloc perdut del desert, miserable i inhòspit on ara estan fent una festa perquè han intentat matar Salman Rushdie.