No m’ha interessat mai la defensa gremial de la professió periodística coneixent tantes i tantes misèries, però el cas del diputat Dalmases esbroncant una col·lega no té defensa possible. Les amistats perilloses de Laura Borràs li han tornat a jugar una mala passada, perquè si el que pretenia Dalmases era protegir la presidenta del Parlament, el que ha aconseguit ha estat tot el contrari, així que els déus lliurin la presidenta dels seus amics, que dels enemics prou que sap defensar-se sola.

Dit això, m’ha sorprès positivament la reacció i la denúncia del fet, perquè no és gaire habitual tanta gosadia periodística. De vegades els que solen exercir el seu poder no només amb bronques sinó a base d’amenaces generen tanta por que fins i tot els riuen les gràcies. Sense anar més lluny, dimecres a Catalunya Ràdio, no sé amb quin criteri, li van donar barra lliure per pontificar sobre el dret dels periodistes a no ser amenaçats al campió dels energúmens que circulen per aquí, prou conegut com a autor de la frase “te juro que no voy a parar hasta joderte”. Al·lucinant.

Resulta preocupant comprovar que la denúncia dels abusos de poder i la solidaritat gremial depèn sobretot de qui amenaça i no la víctima. Amb segons qui l’atreviment és molt menor. Com més poder té l’energumen, menys es denuncien els seus abusos i menys solidaritat rep la persona amenaçada per por a les represàlies. La qüestió és per què els periodistes tenen tanta por?

Observi’s que el cas Dalmases ha transcendit perquè l’escàndol que va organitzar el diputat va ser tan estrident que ho va sentir tothom. Gràcies a la seva incontinència, el fet s’ha donat a conèixer, però ha estat al cap de quinze dies i perquè altres periodistes valents, com la Sara González, han estirat el fil. I tothom ha estat respectuós amb la decisió de la periodista intimidada de mantenir-se en l’anonimat. Després han sortit informacions d’altres col·legues que també diuen haver sofert pressions i intimidacions, però també amaguen el seu nom. Hem arribat a un punt que quan un periodista adquireix fama de “conflictiu amb el poder” ho té negre, fins i tot entre els companys posats en evidència pel seu silenci. David Jiménez, que va ser director d’El Mundo, va plegar perquè no aguantava tanta misèria humana, i ho va escriure en un llibre imprescindible, on també va procurar no comprometre els companys ocultant els seus noms autèntics. Ningú es va solidaritzar amb ell, més aviat el van denigrar.

La independència dels mitjans és una necessitat democràtica, però ara i aquí ha quedat com un record del periodisme romàntic, de quan les empreses vivien de la seva credibilitat i del suport dels seus lectors. Ara i aquí ja no hi ha quart poder

Sempre hi ha hagut una relació tòxica dels mitjans amb el poder polític i econòmic, però en els darrers anys i en aquest país aquesta dependència ha esdevingut connivència. S’exigeix molt als mitjans públics i es denuncia la seva submissió al poder, quan els professionals d’aquests mitjans són els únics que de tant en tant denuncien els abusos i ho poden fer perquè se senten més protegits que no pas els col·legues dels mitjans privats. Els mitjans privats depenen encara més del suport financer que directe o indirectament els subministra el poder polític. Bé a través de subvencions o propiciant operacions financeres dels bancs i les empreses de l’Ibex. I és clar, qui paga mana, i hem arribat a un punt que això de "qui paga mana" ho tenen els professionals prou interioritzat perquè saben que l’empresa que els paga el sou depèn més del suport que rep del poder que del servei als seus lectors i en cas del conflicte, qui s’hi juga la feina és el periodista i si la perd és probable que no en trobi mai més.

Amb el canvi tecnològic, les empreses convencionals, sobretot els diaris, han perdut dues terceres parts del seu negoci. Qualsevol empresa de qualsevol sector no podria aguantar en aquestes condicions, però els mitjans són una excepció. Ja no viuen del que venen. Tret d’algunes excepcions de mitjans cooperatius que malviuen exclusivament dels seus subscriptors, els mitjans convencionals no podrien sobreviure sense les subvencions o sense els crèdits decidits políticament. O sense les concessions d’emissores de ràdio o de televisió que sempre, sempre, sempre són fruit d’una transacció política. Amb la pandèmia tothom va sortir perdent, però una de les primeres decisions del Govern espanyol va ser subvencionar les televisions privades amb 15 milions d’euros per la pèrdua d’anunciants.

Hi va haver un moment que la trista realitat es va fer més evident que mai. Entre desembre de 2013 i febrer de 2014 van ser destituïts els directors dels tres diaris més importants d’Espanya. El País, El Mundo i La Vanguardia. I tots tres diaris van fer un canvi de línia editorial evidentíssim. El més significatiu va ser el cas del diari El País, perquè és un diari molt ben fet que per a una generació va exercir de referent moral del periodisme. El País va passar de ser un diari diguem-ne més aviat progressista a defensar el Govern de Rajoy fins al punt d’acarnissar-se amb Pedro Sánchez quan es va negar a facilitar la investidura del candidat del PP. No ho van entendre els lectors ni bona part dels seus col·laboradors, però una auditoria havia arribat a la conclusió que la societat es trobava en causa de dissolució i va necessitar un rescat financer multimilionari, que va rebre de Banco Santander, Caixabank i Telefònica. Es va publicar llavors i ningú va desmentir que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va intervenir de manera determinant per facilitar l’operació. Va passar el temps, Pedro Sánchez va ser descavalcat, després va ser ressuscitat per les bases del PSOE, i més endavant va presentar una moció de censura a Rajoy. Abans de la moció, El País va rebre la proposta de govern de Pedro Sánchez amb suport de Podemos i altres forces d’esquerres amb un editorial titulat “Un gobierno inviable”. Van passar pocs dies, van canviar el director i quan Pedro Sánchez va superar la moció de censura i va assumir la presidència del govern espanyol, El País el va rebre amb un editorial titulat “Un buen gabinete”.

La independència dels mitjans és una necessitat democràtica, però ara i aquí ha quedat com un record del periodisme romàntic, de quan les empreses vivien de la seva credibilitat i del suport dels seus lectors. Ara i aquí ja no hi ha quart poder. Ryszard Kapuściński, un altre referent moral, va publicar un opuscle titulat “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”. Ara, el més difícil i menys habitual és practicar l’ofici sense cinisme. Aviat tornarem a sentir aquella frase de “no li diguis a ma mare que soc periodista, ella creu que toco el piano en un bordell”.