"Tenemos que cuidarlo y darle visibilidad. Es lo más moderno. Es nuestra identidad y nuestra cultura. Y esto no va de una zona de Galicia, estamos hablando de algo plurinacional donde todos… yo (mismo) me siento parte de Catalunya, Euskadi, Extremadura y Andalucía". Paraules de l’actor Javier Gutiérrez, citades per Iván Redondo a La Vanguardia ("Rondalla plurinacional"), com a exemple de persona sensible, oberta, moderna i plenament integradora. Bonic, oi? Una declaració que podria enviar-se amb cor i estrelles en una carta perfumada. Però només cal mirar-la de lluny per veure que és literalment un desastre conceptual: si Extremadura és comptada dins el concepte plurinacionalitat, el terme mateix queda buit, ridícul i fins i tot insultant. Extremadura ni és ni vol ser una nació. Andalusia, històricament, tampoc gaire. Tot això embolcallat amb la retòrica amable de “som tots, som plurinacionals”, perquè entenguem que som tots dalt del mateix vaixell, compartint projecte dins la llegendària pluralitat cultural espanyola.
L’articulista, el plurinacionalíssim Iván Redondo, hi afegeix amb la seva naturalitat habitual: “Las rondallas, cómo no, también forman parte de la cultura popular de Castilla, Catalunya, Aragón, la Comunidad Valenciana o Murcia, incluso de la América española hasta Filipinas”. Qualsevol regió o territori, incloses colònies històriques, pot ser inclòs en la faula plurinacional: no és que Colòmbia (posem per cas) sigui una nació independent, és que forma part de la rondalla sobre l’extensa plurinacionalitat de la identitat espanyola. I Catalunya, el País Basc i Galícia queden diluïts en una narració infantil on tothom hi cap i, al final, ningú no té identitat pròpia ni nacionalment diferenciada. Veritablement commovedor.
Catalunya, el País Basc i Galícia queden diluïts en una narració infantil on tothom hi cap i, al final, ningú no té identitat pròpia ni nacionalment diferenciada
Perquè un estat fos realment plurinacional, no n’hi ha prou amb declaracions boniques ni amb posar-se una faixa de condescendent “inclusió” i “concòrdia”: caldrien mesures concretes i efectives. Se me n’acudeixen algunes de molt bàsiques: reconeixement del dret a l’autodeterminació; competències exclusives en llengua, ensenyament i cultura; finançament basat en la recaptació de tots els impostos amb una quota de solidaritat pactada; seleccions esportives reconegudes; passaports i documents d’identitat nacionals per a Catalunya, Galícia i País Basc; institucions polítiques amb plens poders legislatius en matèries clau; relacions internacionals sobiranes o reconeixement internacional de les nacions existents; i un respecte efectiu, amb una cura màxima, per les llengües, la història i els símbols de cadascuna. Això més o menys, i no rondalles.
Aquest conte amable, progressista, va dirigit a fer-nos sentir compresos i no s’adonen que el que sentim és una presa de pèl. Ens diuen “plurinacionalitat” i, al mateix temps, ens tracten com a espectadors d’un teatre on no tenim cap poder real. La ironia és massa bèstia: ni per la via de l’esquerra, ni amb els Ivans Redondo de torn, ni amb els progressistes més amables, hi ha manera que els catalans tinguem encaix real a Espanya. No és cap novetat, cert, però veure-ho tan clarament és com rebre un regal nadalenc ben embolicat però ple de carbó: ens recorda exactament què podem esperar, per molta carta als reis que ens concedeixin escriure.
El màxim exponent del concepte plurinacional, que Pedro Sánchez persegueix per dur-lo cap a aquesta ruta, ha demostrat que per ell el concepte és un conte per a nens abans d’anar a dormir. Però nosaltres som grandets, més que grandets: tenim mil anys. Estem acostumats a les rondalles, però exigim realitats i respecte. El teatre benevolent de l’esquerra espanyola ens ignora, ens banalitza i ens insulta.
Sabem perfectament el final de la rondalla. I, malgrat això, Gutiérrez i Redondo s’han encarregat de repetir-nos-la com si fossin els fantasmes dels Nadals passats i dels Nadals futurs. No res: tant per la via de la dreta, com la de l’esquerra o del suposat progressisme espanyol, la comprensió és impossible. Veure-ho tan clarament, en veu alta i sense maquillatge, és útil: ens permet entendre què podem esperar i, sobretot, cap a on hem de tirar irremeiablement. Bon any a tothom.