El meu fill Marc hauria fet 15 anys avui, i fa dies que estic ennuvolat, amb un pes al pit insuportable i un pensament reiterat, tan senzill com el d’imaginar-me’l amb el borrissol característic dels adolescents que han d’afaitar-se per primera vegada. Amb aquest, ja en son cinc els aniversaris en què he bufat espelmes imaginàries col·locades sobre pastissos massa amargs per ser digeribles. I sé que pateixo d’una malaltia crònica, que és el dol per la mort del meu infant, i de la qual, per cert, no vull guarir-me, sinó harmonitzar-la amb una vida que honri el seu record.

I me n’alegro d'haver passat aquests dies previs al seu aniversari a Milà, una ciutat que forma part de la meva memòria sentimental. Aquí hi tinc una família, els Girone Daloli, que em varen adoptar quan jo tenia 24 anys, de la mà del seu fill Marcello, amic i germà d'ençà que ens vàrem conèixer a Nova York a finals dels vuitanta. Si un dia em perdo, que em busquin a Milà, encara que aquesta capital de la Llombarda s’assembla poc a la que jo vaig conèixer quan hi vaig arribar a finals del 1990. Milà pateix de la mateixa deserció sentimental que han patit gran part de les capitals del món occidental. Durant els vuitanta, temien que el vídeo matés l’estrella de la ràdio, però els astres radiofònics varen sobreviure. En la tercera dècada del nou mil·lenni, la singularitat de les ciutats occidentals ha mort per una globalització que fa un tuf de low cost insuportable. Milà s’ha vulgaritzat i ha perdut el punt esnob que la feia irresistible, juntament amb una pulsió intel·lectual sostinguda per gent excepcional, com Indro Montanelli. Fins i tot els versos de la cançó "Milano" del gran Lucio Dalla, han quedat esvaïts. Milano perduta dal cielo, tar la vita e la morte continua il tuo mistero. Encara recordo el descobriment tardà que vaig fer de Dalla i com jo cantava Disperato Erotico Stomp mentre passejava per Parco Sempione. Jo, que soc turista a tot arreu on vaig, a Milà em sento com a casa meva.

El Milà que jo vaig conèixer era altiu, però —a diferència de ciutats monumentals com Roma— la seva esplendor era silent, com quasi la de totes les metròpolis que han sigut ocupades per exèrcits estrangers al llarg de la història i on la riquesa no es mostra, sinó que es guarda en les seves entranyes com els plaers privats. I recordo vivament una nit que vaig ser convidat per un amic a una festa a casa de no recordo qui. El portal de la casa era senzill, gairebé insignificant, però, obertes les portes, les meves pupil·les varen explotar davant d’una col·lecció pictòrica que anava del Renaixement a la pintura contemporània, amb noms que serien l’enveja de qualsevol pinacoteca nacional. I al costat d'aquest Milà que tenia en els Sforza o els Visconti l’arrel de tota la seva altivesa, existia el Milà de les bancarela, les minúscules llibreries de carrer que venien llibres de segona mà, i algunes de molt selectes. N’havia tingut una l’Artorige Daloli, l’avi anarquista del Marcello, mort l’any 1966 a 54 anys per culpa d’un càncer fulminant. L’Ada Daloli, la filla, també va ser propietària d’una petita i distingida llibreria —que no bancarela— a Corso Garibaldi. Allà, venent llibres, va conèixer en Rino, un lector compulsiu d’orígens sicilians i, entre llibre i llibre recomanat, es varen enamorar i fa trenta-cinc anys que estan junts. Poi invitarme a cena, li va dir ella quan va expulsar la vergonya dels seus desitjos. Ara, a les tardes, juguen a cartes, i a la nit, llegeixen fins ben entrada la nit, com va recomanar el poeta T.S. Eliot a The Waste Land. A l’hivern, l’Ada i en Rino viatgen cap al sud, a Sicília.

Milà pateix de la mateixa deserció sentimental que han patit gran part de les capitals del món occidental

Per a mi, Milà també era el pare d’en Marcello, el gran Paolo Girone, el propietari d’Essebi, una de les més grans agències publicitàries d’Itàlia i el publicista elegit per Berlusconi per inventar-se tota l’estètica de Mediaset. En Paolo no només era un tipus d’una intel·ligència superlativa, sinó també un home generós i un gran mestre de la joie de vivre. Ell, un nen pobre de la Pulla que havia arribat amb 16 anys a Milà i va trobar l’aixopluc de l’Artorige Daloli, es va convertir en un gran senyor milanès, raó per la qual l’Ada el va abandonar. Una cosa era estimar en Paolo, l’altra —en una societat tan heteropatriarcal com la italiana— era convertir-se a perpetuïtat en la senyora Girone. Malgrat les vicissituds i les alegries de la vida, el Girone publicista, amic de Berlusconi, mai no va oblidar l’Artorige, l’home que li va posar un plat calent a taula quan va arribar amb la panxa buida de la seva Pulla natal. Un sant llibertari.

En Paolo ja és mort, però a Milà encara hi viu gran part de l’univers que va acceptar una pedrota errant com jo. Però ara m’hi trobo estrany, com si jo fos un bàrbar, com els altres, que arriben a una terra per pixar-s’hi a sobre. Potser sí que haurem de deixar de viatjar i mantenir el record de Milà i altres ciutats a resguard del low cost i d’aquesta estètica i ètica consumista, quilla i reggaetonera que ha envaït el món amb la ferocitat d’una tribu de bàrbars illetrada, antropòfaga i buida d’ànima. No sé si, com va escriure el poeta William Wordsworth en la seva Oda a la immortalitat, la bellesa subsisteix sempre en el record, però costa mantenir-la viva en un món al·lèrgic a la memòria.

Fa uns anys, vaig venir a Milà amb el meu fill gran, i ara hi he tornat amb la Meri, la meva parella. I pensava, quan la vida del meu fill Marc començava a ser una ferma esperança de futur, que el nen vindria amb mi i passejaria pels jardins públics Indro Montanelli, acaronat amorosament per la seva també família italiana Girone Daloli. Somiar és gratuït. Però el dissabte a la nit, en un sopar celebrat a casa d’en Piero i la Francesca, juntament amb la Meri, en Marcello, en Patrick i l’Alessandra, vàrem parlar d’ell com es parla dels vius. Avui és el seu aniversari i li canto un vers de "Piazza grande", la cançó de Lucio Dalla, que diu: e se la vita non ha sogni io li ho e te li do.