Només cal tenir una mica d’interès —i mai tan ben dit— per saber que els bancs espanyols estan guanyant molta pasta. Diners que, en bona part, venen de l'alça dels tipus d'interès del Banc Central Europeu, que han traslladat al mercat, primer a través de l'euríbor —en el màxim en 15 anys— i després als costos de finançament d'empreses i particulars, especialment per mitjà de les hipoteques, cosa que estan patint en silenci molts ciutadans.
Però, ah, aquesta pujada dels tipus no s'ha traslladat a la remuneració dels dipòsits, que segueix en nivells molt baixos. El resultat és que el diferencial de tipus entre els préstecs i els estalvis és una indecència. D'acord amb les estadístiques del BCE, el cost hipotecari a Espanya només se situa unes dècimes per sota de la Unió Europea, però la remuneració de dipòsits és molt inferior a aquesta mitjana. I, de fet, en el cas dels dipòsits de més de dos anys, Espanya és el segon país de la zona de l'euro amb menys remuneració... només darrere de Xipre!
El problema d’aquest atracament sense mà armada és, a més de la barra, la manca de competència. Si hi ha competència, si els meus estalvis no rendeixen, els puc canviar a un banc que m’ofereixi més rendibilitat. Però, és clar, resulta que a Espanya s’ha passat de més de 50 bancs i caixes a una dotzena que no es donen, precisament, cops de colze. Com que continuen tenint la liquidat del BCE, no s’han de barallar pels estalvis de la gent. I no cal dir que la banca troba normal que ells hi guanyin i nosaltres no, perquè s’ha normalitzat la política monetària. Però, amics, Espanya és diferent perquè als altres països de la UE tot això no passa. I a sobre, els amics banquers s’enfaden si els posen un impost.
L'únic que ha fet el PSOE, a la pràctica, és menjar-se un redactat sense valor jurídic que sembla que digui més del que diu per resumir tres segles de conflicte polític
Aquest és només un, un de sol, dels problemes que afecten els ciutadans espanyols. Però, tranquils, no veureu cap manifestació. Ni a Madrid, ni a Barcelona, tampoc. Es veu que l'única cosa que trenca la democràcia, la unitat d’Espanya i, sobretot, la igualtat entre tots els espanyols, és una llei d’amnistia que encara no existeix i la disposició que tenen uns partits polítics a negociar des de posicions diferents sense que ningú hagi d’anar a la presó, ni viure lluny de casa, ni arruïnar-se.
De moment, l'única cosa que ha fet el PSOE, a la pràctica, és menjar-se un redactat sense valor jurídic que sembla que digui més del que diu per resumir tres segles de conflicte polític, i així poder governar quatre anys més, i comprometre’s a trobar un mediador "internacional" entre el PSOE i Junts, que no entre el govern espanyol i el català.
Això sí, a Pedro Sánchez no se li pot negar la valentia, tenint en compte com l’ajuda Felipe González, la Brunete mediàtica i judicial, els fatxes i José María Aznar. Roger Muntañola, l’últim convergent, piulava ahir “bentornat al cove, peix”. No sé si és això, però s’hi assembla. I el PP hauria de recordar que, encara avui, el pacte del Majestic és la més gran devolució d’autogovern que ha obtingut mai Catalunya en un pacte d’investidura. Algú dubta que els populars, si estiguessin en la mateixa posició que el PSOE i no haguessin dinamitat tots els ponts amb tothom, hauria pactat exactament el mateix?
En fi, que tornem a la dita normalitat en què tothom continuarà defensant el que vulgui i n’hi haurà uns de molt enfadats que esperem que amenacin de deixar de respirar com Pep Sopadall i Crostó i que ningú prengui mal.
Jo, de moment, vaig a protestar davant del meu banc.