El rebuig tan majoritari dels docents a l’acord sindical amb el Govern confirma que la principal preocupació de mestres i professors no ha estat mai el salari, sinó les condicions de treball. Tant el Govern com els sindicats han demostrat una mirada molt curta tractant com un simple conflicte laboral el que en realitat és una crisi general del sistema educatiu, que no es resol només amb diners.
Sempre calen més recursos, per descomptat; caldrà incorporar educadors i integradors socials, psicòlegs, psiquiatres... però abans cal definir un model, repensar els criteris pedagògics, l’escola inclusiva, l’aprenentatge basat en projectes i, per descomptat, recuperar l’autoritat del mestre i també del director de centre. Això és molt més difícil que apujar el sou i requereix un debat d’àmbit nacional i interlocutors vàlids i ben predisposats.
Els temps canvien a un ritme accelerat que obliga a revisar teories, principis, projectes i models en gairebé tots els àmbits, però la impressió és que els governs i els partits en general improvisen davant les situacions amb l’únic objectiu de sortir del pas, com si no hi hagués futur més enllà de la setmana vinent.
Segurament la manca de resposta política als nous desafiaments socials, econòmics i culturals és el que ha propiciat que entitats de la societat civil d’origen divers considerin necessari aixecar la seva veu per trencar una certa sensació d’immobilisme i indiferència sobre el futur del país.
La manca de resposta política als nous desafiaments socials, econòmics i culturals és el que ha propiciat que entitats de la societat civil d’origen divers considerin necessari aixecar la seva veu per trencar una certa sensació d’immobilisme i indiferència sobre el futur del país
Així que en poques setmanes han sorgit documents, manifestos i propostes que tenen per objectiu identificar els desafiaments, obrir el debat per afrontar-los i plantejar respostes. En aquesta línia, benvingut sigui el debat que ha agitat l’Informe Fènix, el document de Foment del Treball sobre inversions en infraestructures; un manifest del grup d’Enginyers que podem identificar com el Col·lectiu Cerdà; la nota d’opinió del Cercle d’Economia sobre immigració; també el nou document del col·lectiu Economistes pel Benestar i el decàleg d’Òmnium, presentat pel seu president, Xavier Antich, amb motiu de la seva reelecció.
Sostenen els signants de l’Informe Fènix que “el model econòmic vigent a Catalunya, basat en uns sectors amb sous tan baixos que els fan econòmicament i socialment deficitaris, és insostenible” i que “si no s’adopten mesures estructurals, el país s’enfronta a un retrocés econòmic i a una ruptura de la cohesió social”. Coincideix bastant amb l’advertiment que ha fet el Cercle d’Economia: “Si volem avançar cap a un model econòmic de més alta productivitat, és imprescindible que la política migratòria estigui alineada amb aquest objectiu”, perquè “continuar gestionant la immigració com s’ha fet fins ara dificulta el canvi de model econòmic que el país necessita”.
No queda gaire lluny el document d’Economistes pel Benestar, que alerta que “sense governança, el risc no és la immigració, sinó la seva mala gestió”, adverteix contra “la immigració massiva no planificada” i conclou: “Com en altres moments de la història de Catalunya, la immigració pot ser una gran oportunitat, però només si es governa amb realisme, exigència i visió de país. Una política migratòria pròpia ha de formar part d’un projecte nacional modern: orientat al progrés econòmic, a la cohesió social i a la construcció d’una identitat compartida basada en drets, deures i pertinença”.
La gestió de la immigració té a veure amb el model econòmic, que depèn en bona part de les infraestructures, i ja va fer sonar totes les alarmes la patronal Foment del Treball amb el document que xifrava en 60.000 milions d’euros el dèficit d’inversions a Catalunya, una clara denúncia de la negligència de l’establishment polític, a qui exigia “capacitat institucional per planificar, madurar, licitar, executar i mantenir les infraestructures de manera sostinguda”.
Pràcticament la mateixa tesi defensen els enginyers del grup Cerdà, lamentant que durant els darrers anys “el país ha renunciat a l’ambició que ens va caracteritzar” i “ha deixat que els grans projectes d’infraestructures s’aturessin per manca de consens i per por al conflicte”.
Valdria la pena aprofitar que la societat civil es mostra ben disposada a repensar el país perquè, deixant la política de banda, experts, acadèmics, professionals i científics facin un pas endavant i s’autoconvoquin al gran debat pluridisciplinar en què els ciutadans se sentin implicats i marqui un nou rumb del país
Hi ha, doncs, una coincidència general a reclamar “un gran debat nacional”, però no n’hi ha prou amb un de sol. L’ensenyament, les infraestructures, la transició energètica, el canvi tecnològic, el model econòmic, el dret a l’habitatge, la immigració, la llengua i la cultura... cada àmbit requereix un debat propi, però en realitat són interdependents. El president d’Òmnium ho ha resolt hàbilment fixant el principal objectiu estratègic per als anys que venen a treballar per la “construcció nacional”.
En tant que president d’una entitat que ara es declara independentista, Xavier Antich es veu en l’obligació de matisar: “No treballem per la construcció nacional perquè hàgim abandonat l’objectiu de la independència. És justament perquè volem la independència que treballem per la construcció nacional”. Segurament matisa Antich perquè el concepte de “construcció nacional” ens remet a temps pretèrits, de la Renaixença, de la Mancomunitat, del Congrés de Cultura Catalana i del restabliment de la Generalitat. Llavors es parlava poc d’independència, que al capdavall és una opció estrictament política, i molt de les necessitats del país.
Ara, però, ens trobem que la política —no tota la política, sinó la politiqueria que monopolitza l’espai mediàtic— es manté abstreta en disquisicions de curta volada allunyades de la realitat quotidiana: sobre quan han de ser les eleccions, les joies de Zapatero, el TikTok de Rufián, els desgavells del Govern de Salvador Illa i el sense rumb de Junts. Aquesta escuma enverina qualsevol iniciativa de reflexió i ajorna indefinidament la construcció.
Així que valdria la pena aprofitar que la societat civil es mostra ben disposada a repensar el país perquè, deixant la política de banda, experts, acadèmics, professionals i científics facin un pas endavant i s’autoconvoquin a un gran debat pluridisciplinari en què els ciutadans se sentin implicats i marqui un nou rumb al país. El Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta va desenvolupar idees i projectes en més de quinze àmbits, des de l’economia a l’ordenació del territori, de la recerca a la història, de l’arquitectura al turisme, de l’educació a la sanitat... Després, la política no va tenir més remei que assumir i portar a la pràctica les seves conclusions. Així que, pensadors de Catalunya, uniu-vos!