Miro les fotos d’Alaska i la cimera per la pau. Són gèlides, masculines i de gent gran. Penso en com ho pot percebre una persona jove: lluny. Aquesta és una instantània, la de la trobada Trump-Putin, però n’hi ha d’altres. La pau com a negociacions impossibles entre magnats de la terra que s’asseuen en una taula i discuteixen. Per un tros de terra.
A la terra no hi ha pau per molts motius. Un dels més evidents és per les ànsies de poder, per l’esperit de la conquesta i per l’agressiva tendència a l’expansió. També pel menyspreu a la dignitat humana, per la cursa armamentística, per l’oblit de les emergències climàtiques, per l’agressivitat i el conflicte a escala internacional, però també domèstica. No hi ha pau si no es practica la pau, aquesta no ve només d’invocacions i bons discursos.
Estem assistint al major nombre de conflictes armats simultanis des de la Segona Guerra Mundial. Els líders polítics, però també els religiosos, no paren de recordar que és una preocupació, però no només pel perill de noves guerres, sinó també perquè poden unir-se conflictes i derivar en crisis planetàries. La pau corre perill per l’augment de grups que propugnen l’exclusió ètnica.
Foragiten del poder tots els qui no són com ells, l’adversari es converteix en enemic, es veuen amenaces arreu i les minories perden. Els experts també ens alerten de la coacció fratricida, en què líders imposen disciplines mitjançant càstigs i por, també contra els seus (les pròpies tropes). Els periodistes són aniquilats. Els dissidents, amenaçats, torturats, liquidats.
A més, s’instrumentalitzen els conflictes amb narratives que atien el foc, reprimeixen els dissidents, augmenten la polarització i redueixen la probabilitat de solucions negociades als conflictes. A més, es desplaça la funció de la violència de l’àmbit tàctic al simbòlic, arrelant les hostilitats i legitimant les guerres prolongades. Els especialistes del Global Peace Index també recorden que no hi ha pau sense justícia social, econòmica i ambiental, i que estar en guerra amb el planeta no surt a compte.
La pau com a negociacions impossibles entre magnats de la terra que s’asseuen en una taula i discuteixen. Per un tros de terra
Torno a les pàgines de Joan XXIII de l’any 1963 a l’encíclica Pacem in Terris buscant claror. No era tampoc un moment fàcil: Guerra Freda, possible guerra nuclear, règims autoritaris a molts indrets, també a l’Estat espanyol. Les paraules del papa van ser polèmiques. A Catalunya es van aplaudir però només en certs ambients progressistes. Ja ho va dir el monjo de Montserrat Evangelista Vilanova: Joan XXIII no era una persona grata per al règim del moment.
El text papal, que era ja la seva vuitena encíclica, reconeix que els grups ètnics aspiraven a ser “amos de si mateixos” i a constituir una nació pròpia. Això ha portat —escrivia el papa Roncalli— a la presència freqüent de minories ètniques dins dels límits d’estats amb una cultura o ètnia diferent, la qual cosa “genera problemes polítics i socials greus”. Aquest fenomen està lligat al principi d’autodeterminació dels pobles, però també a les dificultats pràctiques per aconseguir-la, ja que no sempre és possible crear un estat independent per a cada grup ètnic. En un exercici de diplomàcia exquisida, el papa era pragmàtic. En el punt 95 afirma que “tot allò que es faci per reprimir la vitalitat i el desenvolupament d’aquestes minories ètniques viola greument els deures de la justícia. Violació que resulta encara més greu si aquests criminosos atemptats van dirigits a l’anihilació de la raça”.
I segueix: “Respon, en canvi, i plenament, al que la justícia demana: que els governants es consagrin a promoure amb eficàcia els valors humans d’aquestes minories, especialment pel que fa a la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques”. Ara bé, el pontífex titllat de “papa bo” també adverteix que “aquestes minories ètniques, ja sigui per la situació que han de suportar a contracor, ja sigui per la pressió dels records històrics, tendeixen moltes vegades a “exaltar més del compte les seves característiques racials” pròpies, fins al punt d’anteposar-les als valors comuns propis de tots els homes, com si el bé de tota la família humana hagués de subordinar-se al bé d’un llinatge”. En aquest moment el papa intenta equilibrar les reclamacions dels pobles amb el bé comú, i deixa un tel per a la interpretació. El text defensa un equilibri entre el dret de les minories a mantenir la seva identitat i la necessitat de convivència i integració pacífica. La clau està en el diàleg, el respecte mutu i la participació activa en la societat, sense renunciar a la pròpia cultura ni menystenir la dels altres.
A Alaska s’ho miren amb fredor, i a altres indrets les exaltacions cremen, dinamiten i devasten. M’agafo a l’Índex de Pau Global: Ucraïna, posició 162. Rússia, 163. Israel, 155. Palestina, 145. Espanya, 25. Els primers amb un major índex de pau al món són Islàndia, Irlanda, Nova Zelanda, Àustria i Suïssa, per ordre. Els Estats Units d’Amèrica són a la posició de cua de 128. Són dades del 2025. Per anar millorant, podem començar a mirar amb atenció, interès —i admiració—, els 5 primers.