Ada Colau té totes les de guanyar a Barcelona. Té obra de govern per ensenyar, encara que no agradi a molta gent. Ha tingut l’audàcia de fer creure que amb ella i només amb ella Barcelona tindrà menys cotxes, menys contaminació, més habitatge social i, en general, més qualitat de vida per als seus veïns; malgrat que amb xifres a la mà, el seu balanç ho contradiu bastant. I a més, Ada Colau aglutina el vot feminista, que és molt nombrós i no l'hi disputa ningú. I per acabar-ho d’adobar, l’alcaldessa actua als debats amb tanta comoditat com el Manchester City davant del Madrid. Colau és molt més que Comuns i que Sumar. Ha sabut vertebrar entorn de la seva figura un moviment de fidels acrítics, una mena de club de fans que no fallarà el 28 de maig i un univers de detractors abrandats que retroalimenta el primer. Només faltava el favor que els ha fet als feixistes de Desokupa. Ja es pot parlar sociopolíticament de colauisme, com abans de pujolisme o de maragallisme, que és el que sol passar quan un líder s’identifica amb una bandera. Així que tot apunta que la candidatura de Colau tornarà a reunir la minoria més compacta.

Colau té la minoria més compacta; Trias té la majoria més dispersa i Collboni té el 'primo de Zumosol'

També cal dir, però, que tornarà a tenir una immensa majoria de barcelonins en contra, la qual cosa planteja una paradoxa democràtica. Perquè parlant de majories i minories, és bastant obvi que Trias és el candidat mainstream, el candidat mitjà. No és retòricament radical com Colau, però cal recordar que ell va començar les superilles i les polítiques per reduir el volum de tràfic de vehicles a la ciutat; això sí, sense buidar els cotxes d’uns carrers per apilonar-los en uns altres. Trias és tant o més socialdemòcrata que Collboni. L’avala la seva trajectòria com a artífex del sistema sanitari públic català posteriorment implantat a la resta d’Espanya. Des del punt de vista sobiranista, s’ubica a la mitjana entre els independentistes hiperventilats i els autonomistes penedits del procés. I finalment, Trias és partidari de l’ampliació de l’aeroport i del progrés econòmic en l’escala municipal tant com ho poden ser el PSC o el PP. A més, tothom sap que a Xavier Trias li van prendre l’alcaldia les clavegueres de l’Estat practicant una guerra bruta infame que a més ha quedat impune. La restitució també és un argument per votar-lo. Si a més tenim en compte el seu tarannà “d’home de pau”, com el va descriure Jordi Pujol, no és difícil concloure que Trias és el candidat que menys incomoda a una majoria, la qual cosa no vol dir ni molt menys que aquesta majoria mainstream l’acabi votant.

Pedro Sánchez determinarà les aliances a Catalunya, on la perspectiva d’un tripartit d’esquerres dominant el conjunt del territori porta la traça d’eternitzar-se per manca de majories alternatives possibles

Per la seva banda, Jaume Collboni és el candidat a Barcelona del president del govern espanyol. Les seqüeles del procés han convertit aquesta condició, que abans gairebé avergonyia, en una carta guanyadora. El primo de Zumosol té molt poder. I Ernest Maragall, que fa quatre anys va guanyar per l'aportació de la seva autoritat moral a Esquerra Republicana, ara suporta les sigles com si fossin plom a les ales.

En resum, que Colau és clarament favorita, però a una setmana vista de les eleccions i amb l'elevat nombre d’electors que no han expressat la seva decisió, que no vol dir que siguin indecisos, no es pot descartar del tot que Trias o Collboni tinguin algun vot més que Colau. Bé, doncs, si Collboni en té més, serà alcalde amb els vots dels comuns o de Trias o de tots dos, perquè hi ha molta feina a repartir. Si Trias guanya, s'haurà d’entendre alhora amb Collboni i Maragall, combinació extremadament difícil. Qui quedi segon voldrà ser alcalde en comptes d’ell, com va fer Colau amb Manuel Valls i cal no oblidar que socialistes i republicans són aliats dels comuns a Madrid i al Parlament de Catalunya.

L’ONU ha condemnat ara Espanya per haver violat els drets polítics del president Puigdemont. L'ONU també va condemnar Espanya quan vivia sotmesa a la dictadura de Franco. Llavors, el règim no es va immutar i els diaris van callar. Ara, el règim tampoc s’immuta i els mitjans espanyols principals callen o menystenen i tergiversen la notícia en suport del règim. On sou, demòcrates espanyols?

L'única possibilitat que Ada Colau, sent la candidata més votada, no continuï al capdavant de l’alcaldia seria el tan anunciat pacte Collboni-Trias, que presenta enormes complicacions. Primer, perquè haurien de sumar 21 i sembla difícil.  Collboni no descarta el pacte amb Trias, perquè vol ser i necessita ser alcalde de totes totes. De fet, s’ho juga tot, així que benvinguts els vots de qui sigui, però també en aquest cas qui té el cul llogat no seu quan vol. Cal recordar que el PSOE forma govern de coalició a Madrid també amb els comuns. Si Collboni arrabassa l’alcaldia a Colau, sent aquesta la més votada, els comuns, sent com és l’alcaldia de Barcelona l’únic que tenen, no s’ho empassarien tan fàcilment. Fins i tot Joan Subirats dimitiria o amenaçaria de dimitir com a ministre d’Universitats, acte poc transcendent en el fons —Yolanda Díaz miraria cap a una altra banda—, però que afegiria un nou episodi d’escassa solidesa de la coalició que integra el govern espanyol. Pedro Sánchez ni ho vol ni s’ho pot permetre. En un conflicte d’interessos entre la persona, Jaume Collboni, i el govern espanyol, sempre es donarà prioritat a l’interès del govern. El poder de l’Estat és sempre el més determinant. També li interessava al PSC i a Salvador Illa provocar eleccions a Catalunya aquest any i no ho va poder fer —va haver de donar suport als pressupostos del govern Aragonès— perquè Pedro Sánchez continua necessitant el suport parlamentari d’ERC.

Arribats a aquest punt, la política a Catalunya vista en perspectiva vindrà determinada per un tripartit d’esquerres dominant el conjunt del territori i en condicions d’eternitzar-se per manca de majories alternatives possibles. Les coses són com són.

PS: L’ONU ha condemnat ara Espanya per haver violat els drets polítics del president Puigdemont. L'ONU també va condemnar Espanya quan vivia sotmesa a la dictadura de Franco. Llavors, el règim no es va immutar i els diaris van callar o van menystenir o tergiversar la notícia. Ara, el règim tampoc s’immuta i els mitjans espanyols principals callen o menystenen i tergiversen la notícia. On sou, periodistes demòcrates espanyols?