El fracàs dels socialistes en les recents eleccions gallegues no es pot atribuir a cap circumstància conjuntural. El problema ve de lluny i està més relacionat amb la deriva conservadora de la socialdemocràcia europea que a Espanya ha estat imposada més pels dirigents antics que no pas pels nous, que almenys, de moment, han aconseguit no desaparèixer del mapa com sí que els ha passat als homòlegs francesos i italians, per posar només dos exemples.

A Galícia ha passat el que sol passar sempre, que guanya el Partit Popular de carrer en una comunitat creada a mida per l’exministre franquista Fraga Iribarne i amb uns dèficits democràtics que només fan possible el canvi en circumstàncies tan específiques com quan el desastre del Prestige. No és nou ni que els socialistes perdin la segona posició, perquè això ja va passar el 2016 i el 2020. El que ha passat ara és que el BNG ha sabut superar les divisions en el moviment galleguista i capitalitzar la manca de projecte específic per a Galícia que els socialistes arrosseguen des de la derrota del 2005. Fa riure atribuir la victòria del PP a la llei d'amnistia, si el partit que ha guanyat més vots i més escons hi està inequívocament a favor i el que hi està en contra n’ha perdut dos.

La deriva conservadora del PSOE imposada pel sanedrí de la Transició és el motiu pel qual forces d’esquerres i sobiranistes li han menjat el terreny fins canviar el paradigma de la política espanyola

Això que els ha passat als socialistes a Galícia també els ha passat a altres comunitats on havien tingut posicions de govern com al País Valencià o a les Illes Balears, per no parlar d’Andalusia, tot i que és un cas també molt específic. I és que des de 1982 fins ara l’evolució electoral del PSOE és un contínuum a la baixa a mesura que es fa més i més conservador o, si es prefereix, més incolor, inodor i insípid, tret del període liderat per un Rodríguez Zapatero adversari de l’establishment i víctima de la crisi del 2008 que va arrasar amb tots els governs europeus.

Zapatero, com abans ho havia intentat Josep Borrell, va liderar propostes de canvi intern que la militància va acollir amb esperança en contra del sanedrí felipista que va fer mans i mànigues per avortar-les. Borrell va guanyar les primàries de 1998 i a continuació el van descavalcar per ressituar el perdedor, l’oficialista Joaquín Almunia. Zapatero també va rebre el suport de les bases i, contra tot pronòstic, va superar en les primàries José Bono, l’home de l’aparell felipista. Des que els González i Guerra van perdre el poder a les institucions, el sanedrí de la Transició, que es considera propietari de la marca, ha desplegat un combat constant per impedir que els militants socialistes marquin un nou rumb al partit coherent amb les seves ànsies transformadores. I no ho han deixat de fer ni un minut contra Pedro Sánchez, a qui significativament van destituir perquè, en el súmmum de la deriva recalcitrant, el PSOE acabés donant suport a la investidura de Mariano Rajoy malgrat els casos de corrupció que ja l'afectaven. I van ser els militants socialistes els que es van rebel·lar, van restituir Pedro Sánchez i van tornar a guanyar les eleccions.

Fa riure atribuir la victòria del PP a la llei d'amnistia, si el partit que ha guanyat més vots i més escons hi està inequívocament a favor i el que hi està en contra n’ha perdut dos

Evidentment, el procés involutiu impulsat pels antics dirigents va tenir conseqüències. Per l’esquerra va sorgir el moviment dels indignats, el 15-M, que va situar en expectatives de poder dos partits nous com van ser Podemos i també Ciutadans, quan alguns el van confondre amb una opció progressista. I en algunes comunitats ho van capitalitzar les forces sobiranistes. El PSOE havia perdut credibilitat en tant que projecte de progrés quan les desigualtats es disparaven.

D’alguna manera, des del punt dels interessos del PSOE, el mal ja està fet, perquè ha estat el causant d’un canvi de paradigma a la política espanyola, que només pot ser governada per coalicions de partits diferents però amb interessos convergents i adversaris comuns, per tant, les eleccions ja no les disputen PP i PSOE, sinó el bloc de la dreta contra el bloc progressista. I és obvi que Pedro Sánchez per convicció o perquè fa de la necessitat virtut ha sabut llegir la nova partitura, la que no volen acceptar els seus adversaris interns. En tot cas, el PSOE no podrà millorar posicions si no és recuperant suports per la seva esquerra, ara que els ho han posat en safata el conglomerat de Sumar i Podemos, en fase de desintegració, precisament per les maniobres de Yolanda Díaz per acreditar-se com inofensiva davant dels poders fàctics de l’Estat. Així i tot, el PSOE continuarà necessitant els suports de les forces sobiranistes per continuar tenint opcions de governar.

Cuca Gamarra va dir la nit electoral de diumenge passat que “ha ganado España”. És tant com dir que ells són Espanya i els altres, no. És una concepció històricament instal·lada que ha determinat el funcionament de l’Estat. Aquesta és la gran batalla a la qual s’enfronta Pedro Sánchez i això li suposarà una lluita titànica contra els adversaris externs i interns que són de fet els mateixos i molt poderosos

Cuca Gamarra va dir la nit electoral de diumenge passat que “ha ganado España”. És tant com dir que ells són Espanya i els altres, no. És una negació d’una Espanya real amb castellans i andalusos, però també amb gallecs, bascos i catalans, valencians i balears. I amb pagesos, obrers, mestres i sanitaris del sistema públic. Tanmateix, és una concepció històricament instal·lada que ha determinat el funcionament de l’Estat. Aquesta és la gran batalla a la qual s’enfronta Pedro Sánchez i això li suposarà una lluita titànica contra els adversaris externs i interns que són de fet els mateixos i molt poderosos. Si no se’n surt, el més previsible és que l’antiga cúpula socialista imposi les seves ànsies involucionistes i llavors potser sí que al PSOE li passi com als socialistes francesos, que fa temps que van deixar de ser necessaris per ningú. Han desaparegut i ningú no els troba a faltar.