S'acabava la carretera. Paraves lo cotxe a la vora del riu i tenies l'altra riba just enfront. L'Ebre era ample i feliç, com deia el poeta, lo veies passar ufanós i al bell mig de l'aigua surava una plataforma motoritzada carregada amb tres vehicles i unes quantes persones. Semblava que no podia ser. Era com arribar a la fi del món. Un paisatge insòlit que avui en dia només podem vore a Flix (amb un transbordador de tracció elèctrica que creua el meandre) i a Miravet, on l'última barcassa original de l'Ebre funciona sense motor, aprofitant únicament la força del corrent de l'aigua i un sistema de cables, tot convertint-se en la millor entrada al poble. Cada vegada que pregunto a vells amics forans què recorden de les seues visites d'antuvi al Delta, tots sense excepció m'esmenten esta imatge: creuar el riu amb lo cotxe damunt d'una barcassa, com un amfibi tret de les faules. Una memòria latent que se'ns esmuny a pressa feta. Recentment ha mort Joaquim Olmos, un dels últims barquers del delta.
A mitjans del segle XIX van aparèixer els transbordadors, embarcacions de pagament que permetien unir les dues poblacions de la desembocadura: Sant Jaume d'Enveja i Deltebre. Primer foren dos llaüts flotants amb una estructura de fusta al damunt (com encara són avui en dia els genuïns de Flix i Miravet) i amb lo temps se'ls va posar un motor de gasoil i la mecànica es va professionalitzar, a causa d'una amplada major del riu —uns 250 metres— que requeria més potència i seguretat.
A falta de pont, los deltaics i els seus vehicles diversos se movien per l'aigua. La feixuga alternativa era haver de desplaçar-se fins a Amposta, població que tenia l'últim pont per creuar este riu que mos bateja a tots, laics inclosos. La gent l'usava per a anar a la faena, festejar —si tenies la parelleta a l'altra banda—, passar maquinària per a treballar l'arròs, fer encàrrecs o visitar la família. Lo que va nàixer com una necessitat d'ús diari per al veïnat, se va acabar convertint també en un atractiu turístic i durant generacions senceres tres barcasses han travessat lo riu de sol a sol per diferents punts del terme: Garriga, la Cava i la tercera: la d'Olmos.
Les barcasses del Delta de l'Ebre formen part de la història de les comunicacions i de la identitat i del patrimoni de Catalunya i els barquers comencen a formar part del passat
La família del senyor Joaquim va obtindre la llicència el 1927, coincidint amb l'arribada del ferrocarril de via estreta que unia Tortosa i la Cava per la riba esquerra. Conegut com Lo Carrilet, aquell emblemàtic trenet va unir durant quaranta anys la gent de la comarca i el pas de barca d'Olmos permetia els habitants del Delta creuar el riu per a poder agafar un tren que, l'últim dia de l'any de 1967, va dixar de circular —la modernor no sempre fa progressar— perquè alguns llumeneres van considerar-lo obsolet. Actualment, l'antiga màquina de vapor se conserva museïtzada al parc municipal de Tortosa, de la mateixa manera que a la població de Deltebre es conserva una de les tres barcasses esmentades adés: l'anomenada La Cava, que es troba exposada a l'esplanada de l'actual Centre Fluvial del municipi. L'ajuntament la va adquirir en jubilar-se el seu propietari, José Arques, i restaurada i soterrada parcialment s'ha convertit en un escenari natural on fer actuacions —cantar-hi emociona—, a més de ser un punt de memòria d'aquell mitjà de transport tradicional, ja en desús.
I és que el 30 de setembre de 2010, i després d'anys de justificades reivindicacions, es va inaugurar Lo Passador, un necessari i innovador pont nou, un pont penjant metàl·lic —lo darrer que creua l'Ebre— que millorava les condicions de vida i de mobilitat de la població però que, alhora, condemnava els transbordadors a l'ostracisme. Lo nom de la infraestructura és un homenatge a l'antic ofici de passador, com ho foren Joaquim Olmos, José Arques o Fermín Llambrich Garriga, hòmens d'aigua i de fang que van dedicar la seua vida a navegar el riu mentre el defensaven i viceversa: a defensar-lo mentre el navegaven.
Només tres motius van interrompre la seua activitat al llarg de la història: l'oratge (riades, cerçades), la Guerra Civil i la lluita en defensa de l'Ebre, ja que sota el lema de Lo riu és vida van aturar puntualment algun servei per a afegir-se a les manifestacions. Actualment, la família Olmos continua vinculada a la navegació fluvial, però ara no creuen l'Ebre de banda a banda, com feia Joaquim des dels 13 anys, sinó que el solquen amunt i avall amb una empresa de creuers turístics que apropa el visitant a la desembocadura, fluint pel riu fins a arribar a la mar. Se manté així la tradició familiar de viure damunt de l'aigua.
Caront, lo personatge de la mitologia grega, tenia la missió de portar les ànimes dels difunts des del món dels vius cap a l'Hades —lo món dels morts— travessant lo riu Aqueront amb la seua barca. Ho feia a canvi d'una moneda, que es col·locava a dins la boca o sobre els ulls del cadàver durant lo ritual funerari, en previsió de poder sufragar les despeses d'aquell darrer viatge. Les barcasses del Delta de l'Ebre formen part de la història de les comunicacions i de la identitat i el patrimoni de Catalunya, esdevenint lo nostre propi imaginari col·lectiu, sense necessitat de mitologies.
Hòmens i dones plens de bondat i saviesa simbolitzen lo final d'una era que va començar a esfumar-se amb la inundació forçosa de Mequinensa. Lo seu il·lustre escriptor, Jesús Moncada, n'homenatja la història, los navegants i els sirgadors i en un dels seus contes, lo personatge Miquel Garrigues li demana per carta a la Senyora Mort que, quan li arribe l'hora de morir, li done faena com a barquer a l'altre barri, al costat de Caront. Una petició similar potser faran algun dia Jaume Monclús (lo barquer de Flix), Vicent Benaiges, l'històric barquer de Miravet ara ja jubilat, o Eduard Torres, lo jove que l'ha rellevat. Mentrestant, segur que avui Miquel de Garrigues i Joaquim Olmos sostenen junts l'arjau i el timó, mentre solquen les aigües i recorden anècdotes de quan lo riu era riu i no com ara, que és una mera massa d'aigua que fluïx mig malalta a mercè de les necessitats del sistema que l'ofega. Lo pas de barca no ha resistit lo pas de la vida. Sempre mos quedarà l'Hades, on mai no dixaran de retrobar-se les ànimes dels navegants.