En aquesta columna ja us n'havíem avisat. He escrit manta vegada que convertir el catolicisme en una ideologia és rebaixar-lo i buidar-lo de contingut, amb la intenció d’emprar-lo políticament a conveniència. Aquesta setmana, en una reunió amb els bisbes de l’estat espanyol, el Sant Pare ha alertat dels perills d’instrumentalitzar l’Església per a guanyar-se el vot catòlic. Em sembla que, a l’estat espanyol, en cap altra qüestió com en la qüestió del tracte que mereix la immigració, es fa tan òbvia la ruptura entre aquells que fan servir el catolicisme com una disfressa identitària més per alimentar l’alteritat amb els moros, i aquells que veritablement estan disposats a escoltar i dur a terme la doctrina de l’Església catòlica, que vol dir universal. Podríem fer servir el llenguatge de la salut mental, i l’empatia i la compassió per a desgranar els motius d’aquesta distinció. En el fons, però, és un assumpte de consciència i adscripció amb la institució de què es forma part i, en últim lloc, d’obediència.
La temptació de fer del catolicisme una ideologia per acabar-lo rebaixant el terreny de la política només pot fer-se des d’un desconeixement o des d’un menysteniment. Des del desconeixement de la fondària de les arrels de l’Església i de la radicalitat de la proposta de conversió de Crist, en primer lloc. I des del menysteniment del que suposa aquesta profunditat i riquesa, que no cap en els límits de les idees. Creure que Crist és el fill de Déu no és una manera de pensar, ni tan sols és una manera de sentir: creure que Crist és el fill de Déu nodreix una fe que amara totes i cadascuna de les facetes de l’ésser, i en conseqüència totes i cadascuna de les facetes de la vida del creient en qüestió. Amb l’excusa de la política, i de la cultura, i de les tradicions, el catolicisme es relega a nucli de la identitat col·lectiva mereixedor de respecte, és clar, però desprès de tot el seu sentit. L’extrema dreta fa servir el catolicisme de disfressa, però, a l’hora de la veritat, ni combrega amb les tesis de la seva doctrina, ni ret l’obediència a l’Església per la qual el catolicisme tant s’ha caracteritzat. I per la qual tant ha estat estigmatitzada.
L’extrema dreta fa servir el catolicisme de disfressa, però, a l’hora de la veritat, ni combrega amb les tesis de la seva doctrina, ni ret l’obediència a l’Església
Però la jerarquia, ai las, també serveix per a això: perquè no et posin a la boca discursos que no són els teus. Per a poder marcar el límit d’allò que és i d’allò que no és. Per a poder-te definir, i perquè no ho facin els altres amb uns interessos sospitosos, una agenda política pròpia i una aproximació ideològica contemporània contrària a segles d’estudi i pregària. La rigidesa eclesial també serveix per a no deixar-se endur pel compàs polític del món, ara que els partits reaccionaris vertebren els seus discursos atiant l’odi i l’assenyalament al foraster d’una manera indefensablement descarnada. Penso que no em llenço a la piscina si escric que molts dels qui ens sentim part de l’Església ens en sentim part encara més intensament, o en comprenem més profundament el sentit, el caràcter i els fonaments, ara que, una vegada més, veiem segons quins perfils oposant resistència desacomplexadament a les temptacions ideològiques del món.
El problema de fer servir el catolicisme per construir una alteritat és que la vocació d’universalitat del catolicisme ho fa incompatible d’entrada. I que intentar construir una alteritat a través del catolicisme amb la intenció de fer servir la diferència com a argument per al maltractament contradiu la doctrina social de l’Església, perquè contradiu l’Evangeli. Ara hi ha una colla d’histèrics, sobretot a l’extrema dreta espanyola, que posen en dubte obertament l’autoritat del papa Lleó XIV perquè els ha picat el crostó. Qüestionar el Sant Pare obertament és possiblement —i caricaturescament— el contrari del que es pensen que és. I revela fins a quin punt el seu és un catolicisme ideològic fet a mida sense gens d'interès ni en l’espiritualitat, ni en l’Església de què diuen formar part, ni en agafar un Nou Testament, llegir-se’l de tant en tant i prendre’s la molèstia de rebre de primera mà el missatge de Crist, i no el missatge del youtuber de torn sobre Crist. En fi, era d’esperar que l’onada reaccionària a l’estat espanyol volgués alimentar-se de la força del substrat religiós del catolicisme per donar-se sentit. I era d’esperar, també, sobretot per als qui ens relacionem amb la institució directament i no des del prejudici heretat, que l’Església els acabés parant els peus.