Ara que es compleixen cinc anys del referèndum de l'1 d'octubre, sembla evident que per a la majoria de les persones —aquelles que fan servir el cap per a alguna cosa més que per portar-hi un barret a l'estiu—, la decisió de judicialitzar el conflicte polític amb Catalunya els sembla una de les pitjors sortides per les quals va optar el govern de Mariano Rajoy en uns moments en què van regnar, mai més ben dit, els ardors patris, en lloc de la sensatesa pròpia dels estadistes.
La judicialització de la política —en aquest cas del conflicte obert amb Catalunya— va ser una mala idea per una sèrie de factors que no van ser considerats, però que, un cop han passat cinc anys, es fan més visibles cada dia.
Entre els factors més negatius, o que parlen en contra d'aquesta decisió tan irresponsable, hi ha el que per mi és essencial: no es va tenir en compte la irreversibilitat que aquesta cessió de competències per part dels polítics implicava i això és així perquè, a partir d'endossar el problema a les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles, la desjudicialització només dependrà d'aquestes instàncies i no dels polítics.
Pensar, o fer creure —com pretenen alguns—, que és factible desjudicialitzar el conflicte per una simple voluntat o decisió política és tant com no conèixer la realitat i l'essència d'aquestes altes instàncies jurisdiccionals o, pitjor encara, només respon a un nou intent d'enganyar la ciutadania sobre una cosa que no només no passarà, sinó que ni tan sols s'intentarà, perquè, en el fons, qualsevol polític mitjanament informat sap que no se'n sortiran.
El poder és una cosa que, quan se cedeix, alguns cops d'una manera fàcil i irresponsable, després es tarda molt a recuperar-lo o, simplement, mai no es torna a recuperar.
Només desmuntant els procediments, aconseguint el suport judicial europeu i aferrant-nos a una legalitat que ni comprenen ni accepten però que existeix —l'europea—, es podrà allunyar el conflicte d'unes mans que no estan preparades per a les arts de la política
Perquè ens aclarim: les altes instàncies jurisdiccionals, com he dit en més d'una ocasió i s'està veient ara, per exemple, amb els intents fallits de renovació del Tribunal Constitucional o del Consell General del Poder Judicial, tenen agenda pròpia i un ideari polític específic aliè a qualsevol interferència i control per part de la classe política, per molt que algunes vegades interessos i discurs coincideixin entre la dreta, l'extrema dreta i aquestes altes instàncies jurisdiccionals.
No ens confonguem: la confluència de discursos o d'interessos comuns momentanis no implica que es comparteixi la mateixa agenda i això és el que passa entre els partits de la dreta i les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles... Seran companys de viatge només en aquells trajectes de la ruta en què a aquestes altes instàncies els interessi, però no al llarg de tota la travessia.
Era obvi, i així ho vam entendre alguns quan va començar aquest procés unidireccional, que les altes instàncies jurisdiccionals no renunciarien mai al poder que se'ls va transferir de forma irresponsable, des del mateix moment en què es va decidir donar una resposta judicial —repressiva— a un conflicte polític i a actes que no eren, ni són, més que el legítim exercici de drets i llibertats garantits no només a la Constitució espanyola, sinó, també, a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i en una sèrie d'altres instruments internacionals... Tal com ho han anat entenent les diferents justícies davant de les quals els exiliats han comparegut amb èxit durant aquests cinc anys.
La dinàmica generada a partir de l'abusiu exercici del poder conferit és el que hem estat veient aquests cinc anys i, davant d'aquesta dinàmica, les actituds dels afectats han estat diverses, no així les del poble català que, majoritàriament, ni ha pactat una rendició ni s'ha deixat intimidar ni, molt menys, ha buscat solucions i sortides a mida dels seus interessos particulars.
El conflicte entre Espanya i Catalunya és clar que té solució, una solució política sempre que hi hagi, d'una banda, voluntat i, de l'altra, decisió. Tanmateix, per arribar a aquest punt, abans caldrà solucionar el problema judicial que impedeix que les parts puguin, lliurement i sobiranament, trobar la millor solució des d'un pla d'igualtat i no de submissió.
Encara que pugui semblar el mateix la desjudicialització de la política que solucionar el problema judicial que l'afecta, la veritat és que no ho són, més aviat són dues maneres diferents d'abordar la sortida del conflicte: la primera, impossible, com ja he dit, i la segona, possible si es treballa i, sobretot, si es va aclarint tanta brossa del camí, que és la que impedeix veure l'autèntic problema que no és cap altre que l'exercici antidemocràtic del poder, a través de l'ús i abús del dret, com a instrument repressiu en lloc de com a garantia democràtica.
Només en la mesura que es resolguin els litigis ja existents i les respostes siguin clares i contundents respecte a com s'ha reprimit i abusat del dret, es podrà reconduir una situació que, per solucionar el conflicte, requereix tornar a l'esfera política sense la constant espasa de Dàmocles que representen unes altes instàncies jurisdiccionals disposades a tot, per tal de perpetuar una imatge en blanc i negre de la realitat.
Dit d'una manera més clara: només desmuntant els procediments, aconseguint el suport judicial europeu i aferrant-nos a una legalitat que ni comprenen ni accepten però que existeix —l'europea—, es podrà allunyar el conflicte d'unes mans que, fins i tot per formació, no estan preparades per a les arts de la política, en les quals dos més dos no sempre sumen quatre.
En qualsevol cas, si és evident que va ser un error judicialitzar la política, el que sembla clar és que serà un altre error o una enganyifa pensar que el procés és reversible per simple voluntat dels diversos actors polítics. No, el poder de resoldre el conflicte polític, una vegada cedit, només es recupera al final del recorregut judicial i això només passarà si les coses es fan bé, amb paciència, serenitat i, sobretot, amb una estratègia clara basada sempre en aquell marc jurídic en el qual menys còmodes, més aviat incòmodes, es troben.
Després de cinc anys de l'1-O, sembla evident que la resposta a la judicialització de la política no es trobarà a Espanya ni en els seus tribunals i això per una raó molt senzilla: són part del problema, no de la solució.