Aquest cap de setmana, els catalans que estimem Catalunya i el català hem tingut una hemorràgia de felicitat i satisfacció gràcies a Carles Rebassa, l’escriptor mallorquí que ha guanyat el darrer Premi Sant Jordi amb la novel·la Prometeu de mil maneres. Rebassa, durant el discurs d’agraïment, ha dit clar i en català, i des d’un gran altaveu, la Nit de les Lletres Catalanes, el que molts catalans teníem ganes de proclamar als quatre vents des del coitus interruptus del 2017: “Hem de tenir una legislació que faci que el català sigui imprescindible per a viure als Països Catalans. I això, els virreis i els titelles que ens governen no ho faran possible mai. Això tan sols ho podem fer possible nosaltres, si ens tornem a determinar com vam fer fa nou anys, abans que porucs, mesells i traïdors ens deixessin amb el cul a l’aire. Tornem-hi, doncs”. I els ho ha dit literalment a la cara. Sense complexos. Amb autoestima. Sense abaixar el cap i sense que li tremolessin les cames. De veritat, Carles, gràcies per despertar-nos d’aquest malson de submissió i obrir-nos la porta de l’esperança. Ens has carregat les piles per no defallir en la travessia del desert de l’alliberació dels Països Catalans. I, mentrestant, els polítics que hi eren presents (l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa; el president del Parlament, Josep Rull; el batlle de Barcelona, Jaume Collboni) fent com si sentissin ploure, com si no els incumbís. Fa tants anys que miren cap a una altra banda, que semblava que els parlaven en xinès. En Carles, però, els ho ha estampat a la cara. “Sense llengua no hi ha ni país, ni llibres, ni projectes, ni rondalles, ni estratègies, ni res”, ha dit molt encertadament. Per això la destrucció de la llengua catalana sempre ha estat —i encara és— l’objectiu principal de tots aquells que volen convertir Catalunya en una província més d’Espanya.

Qualsevol lingüista que no visqui de subvencions sap que el bilingüisme a Catalunya significa la mort del català, sigui per substitució o per assimilació lingüística

Carles Rebassa i Giménez —que, com jo mateixa, i com molts d’altres catalans, té un cognom que no és català, i que clarament ja dona per descomptat que un català no és qui té 8 cognoms catalans, sinó qui estima els Països Catalans i el català— podria haver fet un discurs sobre el xarneguisme i victimitzar una bona estona davant dels espectadors —i rebre un parell de subvencions—, però ha preferit fer tot el contrari: ser una persona adulta i responsable i exposar la realitat de Catalunya (i dels Països Catalans) tal com és, tirant a terra totes les mentides i manipulacions que s’han dit i dut a terme durant molts anys contra els catalans: “Ni discursos apocalíptics, ni mentides bilingüistes, ni racistes, ni franquistes que ens acusen de racistes, ni pactes autonòmics per la llengua”. Alguns exemples: fer-nos creure que els catalans som uns intolerants, feixistes, racistes i nazis per parlar en català als castellans que viuen i treballen a Catalunya (i que no volen aprendre el català perquè diuen que és un dialecte que no serveix per a res), o que el bilingüisme és la solució a tots els problemes de convivència que hi ha a Catalunya. Qualsevol lingüista que no visqui de subvencions sap que el bilingüisme a Catalunya —on hi ha una llengua minoritària i minoritzada, que és el català, i una altra que és imperialista i imposada perquè té tot un estat al darrere, que és el castellà— significa la mort del català, sigui per substitució o per assimilació lingüística. El bilingüisme és una utopia que ens intenten vendre els estats amb llengües imperialistes per matar les llengües minoritàries i/o minoritzades sense haver de gastar-se ni un duro ni fer cap esforç, i quedant com uns sants.

Ha fet més en Carles Rebassa amb aquesta reflexió pública que tots els polítics “catalans” en 9 anys. I el motiu que això sigui així és molt senzill: voler és poder. Hi ha molta gent que diu que vol, però els seus actes demostren que no. Qui no vol, troba centenars d’excuses per no assolir el que predica. Parole, parole, soltanto parole, que deia la Mina Mazzini a un Alberto Lupo que prometia el que no podia complir. Convertim-nos tots en una Mina Mazzini, o en un Carles Rebassa, que diuen prou, s’ha acabat el bròquil, a una Espanya que no només ens ha girat l’esquena, sinó que ens l’ha estomacat sense remordiments sempre que ha calgut.