Ahir mateix, durant la protesta de la pagesia i amb mig Catalunya immobilitzada, molts conciutadans van compartir en diverses xarxes socials un mapa de les autopistes catalanes ocupades que em va remetre amb la força d’una magdalena a les imatges d’un tractor expulsant la policia espanyola d’una vila l’1-O. Per la mateixa associació que jo havia experimentat, molts dels catalans que mostraven el gràfic dels pagesos paralitzant el país titulaven el dibuix apel·lant al control del territori. Qualsevol comparança històrica és un esport d’alt risc, però no cal haver estudiat gaire l’inconscient per veure que l’associació d’aquestes dues imatges té un pes històric fonamental; hom pot declarar-se escassament nacionalista i força al·lèrgic a l’orgull pagès, com ara servidor, però aquesta concomitància indicava una cosa tan senzilla com és la consciència d’ésser propietaris del nostre país.

Aquest esclat plenament racional no és un fet menor, car demostra que, per molt que les elits del país hagin treballat i encara currin per destruir la memòria del referèndum, les lliçons de l’1-O estan ben apreses. Primer i abans que res, la votació va palesar que la ciutadania organitzada podia controlar perfectament el perímetre de la nació, per molta policia que l’Estat hi posés (ho recordaré les vegades que faci falta: la gran lliçó del dia del referèndum no foren les hòsties de la policia espanyola contra els votants, sinó la inoperativitat de les forces ocupants i el fet que aquestes acabessin retirant-se dels col·legis electorals, veient que els era impossible de reprimir tanta ciutadania). Té gràcia que el mapa al qual faig referència fos compartit per molts polítics convergents, ells que —com així volia Jordi Sànchez— maldaven perquè la policia acabés impedint el curs de la votació.  

Tant li fot si pensem en el cas de la pagesia o de l’estat del català; per primera vegada en molt de temps, els ciutadans no fan el ploricó contra l’Estat, sinó que posen el focus de la indiferència o l’incompliment de la llei al mateix Govern

Permeteu-me que connecti la reflexió amb un fet que pot semblar allunyat però que respon a la mateixa lògica. Durant els darrers mesos, hi ha moltíssims conciutadans que han utilitzat les xarxes socials per queixar-se d’haver-se dirigit a un hospital on han patit la negligència i el menyspreu d’una sèrie de metges que no els han volgut atendre en català. Per molt migrada que estigui la salut de la llengua, i per molt que el Govern continuï estimulant la castellanització dels nostres mitjans públics i de la vida política en general, la ciutadania cada vegada té més clara l’obligació que té la Generalitat de garantir-nos els drets lingüístics als serveis bàsics. Encara que tinguem la llengua cardada, insisteixo, les denúncies que hem vist aquestes setmanes, i que assenyalen directament professionals negligents, no s’haurien produït fa deu anys. Hi ha decadència, cert, però també resistència.

Tant li fot si pensem en el cas de la pagesia o de l’estat del català en àmbits com ara la sanitat o l’educació; per primera vegada en molt de temps, els ciutadans no fan el ploricó contra l’Estat, sinó que posen el focus de la indiferència o l’incompliment de la llei al mateix Govern. Dit d’una altra manera, la població és cada vegada més conscient del fet que la degradació del país no és únicament provocada pel quilòmetre zero o pels esbirros de l’Operació Catalunya, sinó per la indiferència de la pròpia administració. El canvi pot semblar menor, però el gir en el periscopi és d’una importància vital, puix que els conciutadans comencen a ser conscients que la independència de Catalunya no la va aturar Espanya, sinó el processisme i que l’estat de la llengua podria canviar ràpidament si la nostra administració fes complir la immersió lingüística i omplís els hospitals d’inspectors de treball.

Cal parlar en català a Catalunya i tenim tot el dret a exigir que hom tingui cura del nostre cos en la nostra llengua, fins que la mort ens en separi. Pixapí exemplar, no tinc ni la més reputa idea de què volen els nostres pagesos; però, després d’haver expulsat la bòfia dels nostres carrers, si el que volem és que es mengi en català, en això també exerciré d’autèntic proteccionista. Qualsevol cosa abans que esdevenir un ciutadà del món exemplar; un espanyol qualsevol, vaja.