Ara li diré un nom: Manel Pousa. Què, no li sona gaire? O potser gens? Però si li dic “el pare Manel”, existeix un 90% de probabilitats que sàpiga de qui li parlo. Efectivament, en Manel Pousa era el pare Manel, que va morir a BCN aquest dijous. Mai he estat mossèn, però imagino que una de les coses més sensacionals que et poden passar quan ho ets és que els teus feligresos i milers de persones, que no entren ni entraran mai en una església ni per veure els tapissos de dins, et coneguin pel teu nom. Sobretot quan tens un nom tan comú com Manel i fas una cosa tan poc mediàtica com ajudar els pobres. Sí, perquè hi ha pobres. PO-BRES.  

El pare Manel mai parlava del que feia. Ho feia i punt. Quan el vaig conèixer, cosa de la qual van tenir culpa Carles Flavià i Pepe Rubianes, jo sabia que feia de tot menys missa, que també, però va passar temps fins que vaig conèixer la dimensió real de la seva feina. I no me la va explicar ell, sinó els altres dos. I quan em deien “doncs fa això i va allà...”, se'ls notava una admiració i un respecte com no els vaig veure mai amb ningú més.

Mai es va donar importància. Estava ajudant centenars de persones a tenir l'oportunitat de tenir una oportunitat i quan li comentaves coses i valoraves la seva feina, feia un somriure tímid i encongia les espatlles. El guionista Josep Maria Bunyol ho va retratar perfectament en una piulada: “En aquest món d'egos inflats i lloances hipòcrites, poques personalitats públiques traspuaven tanta modèstia, senzillesa i bondat com el pare Manel”. Exacte! És que és això!

Segurament per la timidesa, era home de poques paraules i d'observar molt. Darrere d'aquelles ulleres que l'Albert Om ha descrit com “que mai sabies si estaven entelades o plenes de ditades”. Ara bé, quan obria la boca, el seu discurs era una piconadora. Quan agafava la directa, tot el que expressava tenia una solidesa i una contundència argumental tan bèstia que llavors qui decidia callar per sempre més eres tu. I t'ho deia amb un to pausat i sense estridències, però sense fer-te un sermó. Perquè no et volia convèncer de res. Perquè el pare Manel mai va voler convèncer ningú de res. Potser perquè la seva feina era suficient perquè et fessis incondicional de la religió del manelisme.

I la prova era aconseguir muntar cada any "Guanya't el cel amb el pare Manel", un espectacle organitzat per recaptar fons i on col·laboraven, entre altres, Tricicle, Serrat, Manel Fuentes, Xavier Sardà, Estopa, el Mago Pop, Andreu Buenafuente i, esclar, Flavià i Rubianes. I tots actuant per amor a l'art. En aquest cas al de la solidaritat. I per amor al pare Manel.

Però el gran espectacle era veure el trio al complet en la intimitat. Un dinar amb ells era un festival. En Pepe i en Flavià disparant-li conyes sense parar sobre la seva infinita bondat com només les pots fotre a algú que t'estimes molt i que admires encara més. En Flavià, que havia exercit de mossèn però que no era exmossèn perquè, com ell argumentava, “Només em pot fer fora Déu, i no m’ha dit res”, sempre li deixava anar: “Tu no creus en Déu, és Déu qui creu en tu”. I en Pepe se'l mirava i li deixava anar: “Coño, Manel, es que hasta me vienen ganas de creer en Dios”.

Un dia li vaig preguntar al pare Manel si era conscient que molta gent l'estimava i l'admirava. Avui m'hauria agradat que hagués vist la qualitat de persones que sense conèixer-lo personalment, s’han entristit per la seva mort. La majoria gent que, com deia al principi, mai entrarà en una església, però que s'apunten al “Amb més mossens com el pare Manel o Dom Pedro Casaldàliga, l'Església catòlica aniria molt millor”.

Lamentablement, la cúria pensa molt diferent. I per això a les seves icones mediàtiques se les coneix com a “Rouco Varela” o “el obispo Cañizares” i mai seran el “padre Antonio María” ni “Don Antonio”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat