L'hegemonia del PSOE s'aguanta sobre Catalunya i Catalunya s'aguanta, igual que qualsevol país, sobre el patriotisme dels seus habitants. És una cosa que no es diu gaire perquè això portaria a recordar que el PSOE pot governar Espanya gràcies a l'article 155 que va aplicar el PP. Sense la repressió desencadenada pels ministres de Rajoy, Sánchez no estaria avui en condicions d'aspirar a un segon mandat. Ni tampoc de convertir-se en el millor president de la història de la democràcia espanyola, i no és ironia. Catalunya és un país ocupat, i Sánchez és un bon polític.
El problema és que els catalans han sortit de l'armari i no saben què fer amb el seu independentisme, és a dir, no saben com gestionar el seu empoderament. Fins que el règim del 78 no va començar a trontollar, cap allà el 2008, i el PSOE va començar a perdre vots a favor del PP, els catalans eren més nacionalistes que no pas independentistes. A poc a poc, però, coincidint amb el declivi socialista, la truita es va girar i en aquesta transició Catalunya va començar a perdre consistència. Ara el país sembla una vella associació de gais i lesbianes els membres de la qual haguessin fet pública la seva orientació sexual en una gran festa multitudinària i haguessin estat rebuts a cops de porra i de querella.
Els catalans no saben què fer amb la seva homosexualitat, vull dir amb el seu independentisme, perquè van sortir de l'armari confiats i ara són tractats a tot arreu amb condescendència. "Us heu cregut massa això de l'amor lliure" —els diuen a mig món amb una sornegueria insolent i violenta—. "De tant practicar del vici en privat us vau pensar que era normal i vau abusar de la nostra tolerància" —els renyen alguns veïns que es deien progressistes—. "Tapeu-vos les vergonyes, collons, que poseu en perill la pau social" —criden els més puritans—. Esclar, els pacífics membres de l'associació, vull dir els catalans, estan traumatitzats i ara són un grup cada dia més fragmentat de gent perduda, ressentida i sobretot imprevisible.
Catalunya va ser el factor estabilitzador de la primera Transició, però ara té la columna vertebral debilitada per una aluminosi democràtica difícil de guarir
En un extrem hi ha els cupaires, que defensen Hamàs perquè no han tingut ni una mil·lèsima part del valor dels palestins quan la seva associació, vull dir el seu país, els ha necessitat. En l'altre extrem hi ha els convergents, que idolatren Israel per no haver de pensar en quin camp de concentració estarien agonitzant els jueus si haguessin tingut líders com Mas o Puigdemont. Al mig hi ha els nois baixets d'ERC, que ja eren una espècie menyspreada quan vivien amagats a l'armari i que ara encara ho són més. També hi ha l'anomenat quart espai, que no deixa de ser una agrupació d'antics cínics que s'han tornat sentimentals a còpia de sentir-se impotents i que ara van despullats pel carrer tapats només amb la bandera.
A Catalunya hi ha molta diversitat, però no hi ha cap partit que desperti la confiança d'Espanya, d'Europa, ni molt menys dels mateixos catalans. Sánchez necessita una base electoral mínimament sòlida per poder impulsar un canvi que renovi el règim del 78, i mira d'aprofitar tot el que troba. Catalunya va ser el factor estabilitzador de la primera Transició, però ara té la columna vertebral debilitada per una aluminosi democràtica difícil de guarir. Abans de les municipals, Sánchez comptava que aquesta base li seria proporcionada pel neopujolisme d'Oriol Junqueras. Però ERC és més independentista que nacionalista i, per més que els seus polítics s'arrosseguin com si fossin cucs, això només agreuja el trauma dels catalans i el problema d'Espanya.
Darrerament, els socialistes s'han girat cap a Puigdemont aprofitant una carambola imprevisible. Puigdemont té un perfil més procliu a connectar amb el vell nacionalisme defensiu dels catalans. Sánchez mira de pactar-hi amb un ull posat en la possibilitat de restaurar aquells equilibris prodigiosos que tan bé funcionaven quan Espanya era un paradís d'ambigüitats. El PP mira d'ajudar-lo en la tasca i va organitzant la seva política a partir de l'odi als catalans, sigui a Mallorca, a València o a Madrid. Per més odiats i més ofesos que se sentin, però, els catalans no acaben de reaccionar. De fet, si Puigdemont pot fer Sánchez president és, únicament, perquè hi ha una bossa immensa d'independentistes que s'absté d'organitzar-se i de votar.
Els independentistes no es poden tornar a tancar a l'armari perquè ja han estat exposats i escarnits; alhora tampoc no saben com participar en els debats públics de manera natural perquè han perdut la confiança en els jutges i els partits polítics. Ningú no sembla gaire preocupat per saber com evolucionarà l'estupor dels catalans que van creure en l'amor lliure, vull dir, en la democràcia, i es van sentir traïts. És una evolució que no dependrà gaire del que pactin Puigdemont i Sánchez, ni de les polítiques contra els catalans que implementin Vox i el PP. En general els primers gais que vaig conèixer eren força histriònics i no em semblava que s'ho passessin gaire bé, tot i que no hi havia res que, en principi, els oprimís.
L'independentisme ha de trobar la seva forma i, quan la trobi, si la troba, el seu nacionalisme serà més directe i més net i, per tant, més efectiu que el dels últims 40 anys. De moment, la cosa més assenyada que Sánchez pot fer és governar com si estigués assegut damunt d'una bombolla d'aire immensa, tenint present que la gent no és del tot imbècil. Si vol durar, la millor estratègia que pot seguir és gestionar el qui dia passa any empeny mirant d'enverinar i d'oprimir el menys possible l'evolució natural dels catalans i els espanyols que, com ell, van créixer en democràcia.