Va passar ja fa dies, però la notícia sortia als mitjans ahir. La confraria de la Mare de Déu de Montserrat, per celebrar els 800 anys de la seva formació, van anar en pelegrinatge a Roma perquè el papa Francesc —a qui no sé si hauria d’anomenar Francisco pel que va succeir—, beneís la imatge de la Moreneta de la catedral de Girona. Tot, fins aquí, dins la normalitat —segons sembla—, d’aquest tipus d’actes, fins que al Papa li va sobtar que el text que li donaven per llegir fos escrit en castellà. No ha de ser en català? Va demanar. I la resposta del cardenal Joan Josep Omella, simple i directa, en sintonia amb el temps lingüístic i polític actual: no.

Tota una declaració de principis del cardenal, potser no volguda pel ressò que ha pres —em refereixo a la publicitat—, però en cap cas ni mínimament sacsejada ni per la prudència davant del dubte que expressava el màxim representant de la institució de la qual forma part. Per la meva banda, una manca de respecte cap a la llengua del país, Catalunya, i no és pas que la Moreneta no ho sigui, d’internacional; només cal anar a Montserrat i veure en quantes llengües la veneren. També una manca de respecte cap a la sensibilitat del Papa davant la diversitat, lingüística, en aquest cas.  

Afirmar que el Papa parla en castellà i en italià per dir en el mateix comunicat que va rebre la congregació parlant en català —dient bon dia—, i alhora remarcant que es va cantar en català. Tot un seguit de despropòsits que, no només no salven la situació, sinó que en fan la representació molt més galdosa

Pitjor que els fets, les justificacions, a posteriori, per curtes i maldestres; el que acostuma a passar sempre que s’intenta no donar importància a uns fets que en realitat la tenen i que a més a més normalment estan fets amb una intenció política concreta de la qual no es vol o no es pot parlar honestament. Afirmar que el Papa parla en castellà i en italià per dir en el mateix comunicat que va rebre la congregació parlant en català —dient bon dia—, i alhora remarcant que es va cantar en català. Tot un seguit de despropòsits que, no només no salven la situació, sinó que en fan la representació molt més galdosa.

Sé que hi haurà qui pensarà que de fet els perills de la llengua catalana, per a la seva supervivència, passen per una altra banda, però el cert és que tot compta; i per molt que l’Església catòlica perdi adeptes cada dia que passa, segueix sent una institució amb un pes importantíssim en la vida política del nostre estat. 

Certament, pitjor seria per a la llengua que deixéssim de parlar-la, i per això es monitoritza de prop el seu ús entre la població i especialment la població jove; però el que fan els representants de les institucions socials, de tota mena, també té un pes molt important. Central en el valor social i, especialment, en la normalitat de l’ús d’una llengua com la nostra que en no tenir estat, i conviure amb una llengua colonitzadora com la castellana, ha d’anar reivindicant-se en tots els espais.