A vegades el nas i la seva intuïció animal funcionen molt millor que un sociòleg de reconegut prestigi amb els conseqüents sacs d’estadístiques. Des de fa temps, la meva tarota ha detectat un nombre creixent de conciutadans millennials i de la generació Z que, barrinant sobre el seu futur laboral, es decanten pel món de la funció pública. La primera obvietat s’imposa ben ràpidament i ells mateixos et conten que —educats en un món de precarietat crònica sota el paradigma del no future i bla, bla, bla— la carrera funcionarial potser no implica el més gran dels estímuls, la continuació lògica de la seva formació i la panacea de la riquesa però que, si més no, els pot assegurar una subsistència tranquil·la. En poc temps, si em permeteu l’astracanada, hem vist com l’anomenada “generació més ben preparada de la història” té com a objectiu laboral la immunitat d’esforç que hi ha dins d’un cubicle.

Com passa en l’àmbit tecnològic o polític, els nostres joves no han arribat a aquesta conclusió per ciència infusa. De fet, d’ençà de la crisi de principis d’aquest segle, el perfil de l’opositor ha canviat moltíssim; de juristes, metges i professors que veien el pas a l’administració com una continuació lògica d’haver acabat la carrera, portals com OpositaTest, amb un milió d’usuaris regulars, admeten que un 82% d’aquests són dones de mitjana edat que abracen el funcionariat, cansades de l’estrès de les oficines més competitives. Moltes d’aquestes dones tenen estudis superiors i una vida econòmica propera a l’antiga classe mitjana, però —forçades a tenir maternitats cada vegada més tardanes— prefereixen la vida parsimoniosa de l’administració per continuar ingressant pasta bo i mantenint prou temps per la cura dels seus fills, una generació que —al seu torn— també serà filla de la cosa pública...

L’administració configurarà un salvavides pervers per tots aquells que prefereixin treballar set horetes al dia sabent que una falta lleu o un error imperdonable a la feina no els comportarà ni el més lleu mal de cap

Aquesta tendència podria fins i tot ser una bona notícia, car la concentració de talent (madur o jove) a l’administració implicaria que els nostres treballadors públics estaran molt millor formats que els de generacions anteriors. Però només cal veure la intenció de tota aquesta gent —insisteixo, la d’assegurar-se una feina estable i sense contratemps— per veure que la mateixa dinàmica del funcionariat acabarà castrant-los qualsevol romanent d’iniciativa. Amb això no vull caure en el tòpic d’acusar els nostres treballadors públics de mandrosos ni d’incompetents (acostumem a concebre’ls visualment com la senyora antipàtica que ens renova el DNI amb mala cara i no pas el cirurgià que ens treu un tumor dels picarols); però qualsevol persona pot entendre que la competitivitat empresarial, per excessiva que sia, genera individus molt més desvetllats que els funcionaris de carrera i fitxa.

Que els nostres joves se sentin atrets a la funció pública prefigura, en definitiva, un avís ben clar de l’economia pseudofranquista que ens depara el futur, un sistema amb unes oligarquies riquíssimes que van engreixant el PIB a les espatlles d’una classe paupèrrima que sobreviu amb salaris de pura subsistència; en aquest context, l’administració configurarà un salvavides pervers per a tots aquells que, abans d’eternitzar-se amb sous de becari fins als quaranta, prefereixin treballar set horetes al dia sabent que una falta lleu o un error imperdonable a la feina no els comportarà ni el més lleu mal de cap i que, si els volen fotre fora, els hauran de trobar assassinant algú (amb un vídeo on es vegi perfectament la ganivetada). La tragèdia és clara; destinarem moltíssims milions d’euros a formar una generació perquè acabi revisant factures, escrivint correus electrònics, i esmorzant a les deu.

Sé que hi ha moltíssims treballadors públics que viuen en una situació molt precària i que l’administració és curulla de gent que ja voldrien tenir en moltes companyies de renom. Però aquests mateixos treballadors hauran d’admetre que la seva pròpia feina, els plagui o no, no és el símbol motor d’una societat ambiciosa. Per algú de la meva quinta, la frase “papà, vull ser funcionari” seria el principi d’un acudit; si el model econòmic del país s’estanca en la desigualtat i la falta d’estímul, malauradament, aquesta podria convertir-se en una excusa per obrir una ampolla de cava. Si és que, arribat el moment, algú se’l pot continuar pagant.